(Barcelona, 1864 – 27 novembre 1925)
Arquitecte, obtingué el títol el 1888. Fill de Manuel Duran i Bas i germà de Raimon, Manuel i Lluís.
És autor de l’església parroquial d’Artés (Bages) i d’altres temples. Fou arquitecte titular de la diócesi de Solsona.
Construí també algunes colònies industrials d’importància, com la Sedó, d’Esparreguera, i la Palà, de Súria.
(Barcelona, 14 desembre 1935 – 11 novembre 1988)
Realitzador i productor cinematogràfic. Després d’estudiar cinema a París, fou un dels creadors de l’Escola de Barcelona.
En aquest context dirigí Cada vez que… (1967) i Liberxina 90 (1970), però els problemes amb la censura li feren abandonar la realització i aleshores exercí tasques de producció amb diversos directors.
Participà en les Converses de Cinema a Catalunya, fou fundador de l’Institut del Cinema Català i responsable de l’oficina institucional de promoció del cinema català, activitats amb les quals s’acredità com un dels impulsors més entusiastes d’aquest art a Catalunya.
(Barcelona, 15 octubre 1849 – desembre 1928)
Pintor. Exposà regularment a Barcelona del 1870 al 1882, i també a Girona i a Olot.
Seguidor tardà d’un cert natzarenisme (Lectura, 1872, Museu d’Art Modern de Barcelona), aviat es dedicà de ple al costumisme.
El Museu Provincial de Girona, ciutat a la qual estigué vinculat, en posseeix cinc quadres.
(Barcelona, 12 octubre 1895 – 21 maig 1966)
Arquitecte. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Estanislau i Francesc. Estudià a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es graduà el 1926.
Formà part de la generació d’arquitectes catalans adscrits al noucentisme, moviment en què és distingí per la predilecció a adoptar les formes toscanes renaixentistes.
Realitzà a Barcelona el Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional del 1929 (actual Museu Arqueològic), amb Pelai Martínez; el vestíbul de l’estació de França i l’església de Montserrat, amb Nicolau M. Rubió i Tudurí, i restaurà la sala capitular de Poblet i el monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Durant el període de la República a la postguerra s’integrà al moviment nacionalista i fou membre del GATCPAC.
(Barcelona, 22 setembre 1891 – París, França, 23 desembre 1917)
Escriptor. Era fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Francesc i Raimon. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Els seus contes i algunes poesies esparses són molt remarcables. Inclinen a creure que la seva prematura desaparició frustrà un escriptor important.
El 1952 foren publicades en un volum les seves Proses completes.
(Barcelona, 1894 – 1950)
Advocat, orador i polític. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Francesc i Raimon.
Membre d’Acció Catalana i, posteriorment, del Partit Catalanista Republicà, formà part del comitè consultiu d’aquest; fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i, en 1934-36, tinent d’alcalde.
Ocupà diversos càrrecs en el Col·legi d’Advocats i tingué una intervenció destacada en el Congrés Jurídic Català del maig de 1936.
És autor, amb Elies Rogent, d’una Bibliografia de les impressions lul·lianes (1927).
(Barcelona, segle XVIII – vers 1744)
Negociant i donzell. Fill de Josep de Duran i Móra.
Partidari de Felip V de Borbó, fou, amb el seu pare, empresari de forniments militars per a les expedicions borbòniques a Itàlia.
El 1732 envià a José Patiño un projecte de junta de comerç per a Barcelona que fou aprovat (1735) gràcies a la seva insistència. En fou nomenat director, però no assolí d’obtenir del govern els mitjans econòmics que n’asseguressin la continuïtat.
El 1735 llançà una vasta subscripció per a finançar la construcció del canal d’Urgell, operació que concebé com una empresa capitalista.
(Barcelona, 19 setembre 1792 – 20 juny 1858)
Metge. Estudià medicina a la Universitat de Cervera, i es doctorà en cirurgia a Barcelona, on fou deixeble de Pere Castelló.
Fou metge major de l’Hospital de la Santa Creu, catedràtic de clínica mèdica, secretari de la Junta Superior de Medicina i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Arribà a ésser metge de cambra de Ferran VII de Borbó.
Publicà nombrosos articles i discursos, entre els quals destaca la clau topogràfica com a model de tots els metges del Principat.
Alertà sobre els perjudicis dels gasos de les fàbriques per a la salut pública.
(Barcelona, 25 abril 1905 – Manchester, Anglaterra, 30 març 1957)
Metge. Durant la guerra civil (1936-39) organitzà els serveis de transfusió de sang de l’exèrcit de la República.
En acabar la guerra passà a la Gran Bretanya, des d’on col·laborà amb els diversos serveis sanitaris dels aliats. Des del 1940 dirigí el Departament de Patologia de l’hospital Ancoats de Manchester, i nou anys més tard el del Boot Hall Children’s Hospital, i el del Monsall Hospital, d’aquesta mateixa ciutat.
Publicà Anàlisi i tècnica exploratòria de la glàndula hepàtica (1934). El 1947 li fou atorgat el premi Prat de la Riba per l’estudi Histopatologia d’una capa d’epiteli semiescamós pla que cobreix les mucoses digestives.
Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950.
(Barcelona, 2 abril 1934 – )
Historiadora. Filla d’Agustí Duran i Sanpere. Doctorada en història moderna per la Universitat de Barcelona (1979), d’on fou catedràtica de filologia catalana.
S’ha especialitzat en l’estudi de la societat i la cultura del segle XVI als Països Catalans, del Renaixement i de la literatura catalana moderna.
És autora de Les Germanies als Països Catalans (1982), Lluís Ponç d’Icard i el “Llibre de les grandeses de Tarragona” (1984) i col·laboradora de la Història de Barcelona (1975) dirigida pel seu pare i de la Història dels Països Catalans (1981) dirigida per Albert Balcells i González.
Ha fet edicions crítiques, entre les quals la de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig (1981); la de les Cròniques de les Germanies (1984), i la de la Passió de Cervera (1984), iniciada pel seu pare.
El 1987 ingressà a l’Acadèmia de la Bones Lletres de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 