(Montbrió del Camp, Baix Camp, 27 març 1824 – Barcelona, 13 gener 1890)
Prestidigitador. El 1931 la seva família es traslladà a Barcelona. Fou enllustrador i venedor ambulant de crema per a enllustrar el calçat.
Assolí grans èxits com a prestidigitador. Recorregué les principals ciutats d’Europa i Amèrica. Fou conegut amb el sobrenom d’El Merlín español.
Perseguit per les seves idees republicanes, fou nomenat, tanmateix, cavaller dels ordes d’Isabel la Catòlica i de Carles III.
(Barcelona, 5 abril 1721 – 4 març 1797)
Metge cirurgià. Fou professor i director del Colegio de Cirugía de Cadis, vicepresident de l’Academia de Cirugía de Cadis, cirurgià honorari reial i cirurgià major de l’Armada (1771).
Esdevingué famós per les seves operacions de litotomia.
Publicà Tratado de vendajes i apósitos (Barcelona, 1763) i Tratado de las heridas de arma de fuego (Cadis, 1789).
(Sarrià, Barcelona, segle XVII – Barcelona, 1746)
Corredor d’orella i fabricant d’indianes. Continuador, amb Esteve Canals i Guerau -amb qui s’associà vers el 1739- de la primera fàbrica d’indianes, la més important de l’època, creada a Barcelona el 1738.
Féu progressar la fabricació d’indianes gràcies a les seves bones relacions amb els comerciants maltesos proveïdors del cotó de Llevant, els interessos dels quals representà a Barcelona des del 1743.
En morir, la seva vídua Magdalena Ferrussola continuà l’empresa amb Esteve Canals, i el 1758 s’establí pel seu compte amb el seu fill Jaume Canet i Ferrussola.
(Barcelona, segle XIV – 1431)
Escultor. Treballà a la catedral de Barcelona, on tallà el sepulcre del bisbe Ramon d’Escales (1411), amb imatge jacent i fris de personatges adolorits al sarcòfag, obra d’alabastre íntegrament conservada que acredita l’autor com una dels millors escultors catalans de l’època.
També és obra seva el portal del Mirador de la seu de Palma de Mallorca (1397). Essent mestre de la catedral d’Urgell, el 1417 aconsellà la nau única en la reunió que decidí la continuació de la catedral de Girona.
El 1406 havia acceptat l’encàrrec de tallar en fusta una imatge de la Mare de Déu destinada al retaule major de l’església de Santa Maria de Tamarit de Llitera.
(Asunción, Paraguai, 1911 – Barcelona, 29 setembre 1999)
Pianista. Cursà els seus estudis musicals a Barcelona i els amplià a Alemanya.
Membre de l’Agrupació de Música de Cambra de Barcelona.
Destacada concertista, ha donat nombrosos concerts.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 4 febrer 1844 – Barcelona, 15 agost 1911)
Compositor. Organista a diferents esglésies barcelonines.
Va compondre música religiosa; destaquen els Càntics religiosos del poble, amb text de Jacint Verdaguer. També és autor de música per a piano, de cambra i de sardanes.
Pelagi Briz li edità les harmonitzacions de cançons tradicionals catalanes amb el títol Cançons de la terra (1866-84).
(Barbastre, Aragó, 1559 – Barcelona, 1631)
Jurista i advocat. El 1630 formà part de la junta de jurisconsults constituïda a requesta de la Generalitat i dels consellers de Barcelona per dictaminar, d’acord amb les Constitucions de Catalunya, sobre quines eren les obligacions dels catalans respecte als allotjaments de tropes, qüestió que posteriorment contribuí a provocar la guerra dels Segadors.
És autor de Variae resolutiones iuris Caesarii, Pontificii et municipalis principatus Cathaloniae (1594), obra bàsica per a l’estudi del dret català.
(Olite, Navarra, 5 febrer 1906 – Barcelona, 20 juny 1987)
Corredor ciclista.
Establert a Barcelona el 1920, guanyà, entre altres competicions, entre el 1928 i el 1939, vuit vegades la Volta Ciclista a Catalunya, i fou quatre vegades (1930, 1931, 1933 i 1936) campió d’Espanya.
Ha estat seleccionador i ha dirigit l’equip espanyol en la Volta a França, i des del 1969 fou president de la Federació Catalana de Ciclisme.
(San Juan, Puerto Rico, 4 octubre 1867 – Barcelona, 1938)
Polític i periodista. Fou crític teatral i director de la revista “Nuestro Tiempo” (1901-27).
Milità al partit conservador i fou diputat per Alacant, Xàtiva, Valls i Lleida fins al 1923. Amb l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera es retirà de la política.
Publicà Los sucesos de España en 1909 (1910-11), El proceso Ferrer ante las Cortes (1911), La cuestión catalana desde el punto de vista español (1919), La crisis exterior de la peseta (1930) i La caída de la Monarquía (1931).
(Barcelona, 13 desembre 1876 – 7 febrer 1931)
Pintor. Membre de la Colla del Safrà, dirigida per Isidre Nonell, exposà, juntament amb ell, a París (1898), on es consagrà gràcies al suport del marxant Durand-Ruel.
Conreà temes hispànics, i excel·lí en les figures i el retrat (Retrat del fill de l’artista, 1913).
La seva pintura és la síntesi d’un cert naturalisme burgés, d’una particular visió del color deguda a l’ambient modernista i de les influències impressionistes, especialment de Renoir.
Fundà i dirigí, a Barcelona, “Les Arts i els Artistes”.
Dades dels Països Catalans 