(Barcelona, 1 febrer 1886 – 11 febrer 1965)
Banquer. Nebot de Josep Garí i Cañas.
Continuador de la Banca Arnús i Garí, fins al 1942, any en què fou absorbida pel Banco Español de Crédito.
Va escriure Estudio sobre los ferrocarriles (1918).
(Mataró, Maresme, 1854 – Barcelona, 21 juliol 1925)
Banquer. En unió de Manuel Arnús i Fortuny, fundà a la darreria del segle XIX, la Banca Arnús y Garí S.L. de Barcelona. L’establiment perdurà fins al 1948.
Fou, a més, un dels fundadors de l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona. Era un dels directors del Banc de Barcelona quan aquest féu fallida el 1920.
El seu nebot Josep Garí i Gimeno continuà la banca Arnús-Garí.
(Reus, Baix Camp, 11 febrer 1868 – Barcelona, 18 setembre 1938)
Empresari. Agent de duanes a Tarragona i a Reus, s’instal·là després a Barcelona, on va fundar, amb Eduard Recasens i Mercadé, la banca Fàbregas i Recasens (1917), la qual, tres anys després, passà a ésser el Banc de Catalunya. Fàbregas en fou president i director.
Regalà l’edifici social al Centre de Lectura de Reus i finançà els inicis del grup teatral de Josep Canals (1917).
(Catalunya, segle XIV)
Conseller de Barcelona (1349-58). Fill de Guillem Pere Dusai i Marquet.
Fou canvista i posseïdor d’una de les taules de canvi més importants de la ciutat. Associat amb el canvista Jaume de Gualbes, dugué a terme operacions d’envergadura al servei de Pere III de Catalunya.
Morí sense fills, i la família continuà amb els descendents del seu germà:
Barceló Dusai i Ricard (Barcelona, segle XIII – segle XIV) El seu germà el casà (1303) amb la pubilla Guillema Durfort i de Montjuïc, hereva d’aquesta poderosa família del carrer de Montcada.
(Barcelona, segle XIV)
Banquer. Amb Andreu d’Olivella creà un dels bancs privats més importants de Barcelona; des del 1378 avançà grosses sumes de diner a la tresoreria de Pere III de Catalunya.
La crisi de les finances reials provocà la fallida del banc (1381).
Els llibres de comptes, conservats en part, són els comptes bancaris més antics existents a Barcelona.
(Barcelona, 27 abril 1858 – Buenos Aires, Argentina, 25 febrer 1897)
Comerciant i banquer. S’establí de jove a l’Argentina i es casà amb la filla del ministre de finances Uriburu.
Reuní una important fortuna que li permeté d’edificar a Buenos Aires la Casa de España, cedida al govern espanyol, per a instal·lar-hi la legació i el consolat, el Casal de Catalunya i el Montepío de Montserrat.
Creà el Banco Transatlántico, que la crisi econòmica del 1890 féu fracassar.
Morí d’accident, que la rumor pública atribuí al suïcidi.
(Barcelona ?, segle XVIII – segle XIX)
Banquer. Fundador, amb el seu cosí Gaspar Remisa i Miarons, de la banca Casals i Remisa, el 1823.
Fou un dels cinc accionistes directors de la companyia que construí el canal d’Urgell.
El 1830 la seva empresa de Barcelona obtingué una llicència d’exportació de suro que provocà un motí dels tapers gironins a Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà), el qual s’estengué per Sant Antoni de Calonge, Palamós i Llagostera.
(Milà, Itàlia, segle XVIII – Barcelona, 1808)
Usurer. Establert a Barcelona, on durant l’ocupació napoleònica fou funcionari de l’administració de rendes unides.
Fou detingut i assassinat per agents del cap de policia, Ramon Casanova, amb l’aquiescència del governador Giuseppe Lechi, per tal d’apropiar-se les joies que posseïa.
L’afer Canton fou aprofitat pel mariscal Augereau (1810) per a guanyar-se la població barcelonina fent empresonar Casanova i modificant l’estructura de la policia.
(Catalunya, 28 juliol 1936 – 1939)
Entitat creada per la Generalitat de Catalunya per atendre les necessitats d’empreses catalanes no solucionades per les vies comunes de concessió de crèdits. Els fons procedien del govern català i imposicions del públic.
Els prèstecs concedits, importants al principi, disminuïren en nombre i quantitat a partir del 1937.
(Barcelona, 1926 – 1978)
Institució creditícia. Fundada per la diputació sota l’impuls de Francesc Torras i Villà. Per acord del consell d’economia de la Generalitat de Catalunya augmentà la seva jurisdicció a tot Catalunya, amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Generalitat. El 1939 tenia 41 milions de pessetes de dipòsits.
Des d’aleshores fou una altra vegada reduïda a la província de Barcelona, bé que treballà també a la de Lleida.
Ha passat de 53 oficines el 1953 a 96 a mitjan 1970. La seva obra social més important és la Clínica Cardiovascular Sant Jordi.
A partir del 1978 adoptà el nom de Caixa d’Estalvis de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 