(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, segle XVIII)
Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió.
Durant el setge de Barcelona de 1713-14 fou un dels tinents coronels del regiment de cavalleria dels cuirassers de Sant Miquel.
Es distingí especialment al combat de la Creu Coberta (6 setembre 1713) i a la guàrdia de la bateria avançada de la Creu de Sant Francesc, per l’abril 1714.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol, atorgat pel rei-arxiduc Carles III el 1708 a Jaume Vicenç d’Alemany-Descatllar i de Puig, senyor de la baronia de Callús (Bages), regent de la tresoreria reial.
Passà als Despujol, marquesos de Palmerola.
(Alella, Maresme, segle XVII – 1705)
Jurista i eclesiàstic. Fou catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona i membre del consell reial. Regent de l’audiència, s’oposà (1695) a la inquisició per raons de jurisdicció; els inquisidors l’excomunicaren, però el Consell d’Aragó els castigà.
Quan tingueren lloc les corts del 1701 s’oposà als contrafurs de Felip V de Borbó i fou obligat a presentar-se a Madrid; però en tornà triomfant. Més tard, partidari del rei-arxiduc Carles III, fou nomenat primer inquisidor i regent honorari del Consell d’Aragó.
Finida la Guerra de Successió, els borbònics el destituïren i li confiscaren els béns.
Publicà Sacri regii criminalis concilii Cathaloniae decisiones, en tres volums (1686, 1687 i 1701).
(Catalunya, segle XVII – Gibraltar, 11 octubre 1704)
Capità de voluntaris. Comandà la primera unitat combatent específicament catalana que lluità a favor de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió.
Aquesta unitat era a bord de la flota de l’almirall Rooke que atacà i prengué Gibraltar, a la primeria d’agost de 1704. Més tard, la companyia es distingí a la defensa de la plaça durant el llarg setge que patí.
A la matinada de l’11 d’octubre s’adonaren de que els atacants havien situat 500 homes dalt del penyal de Gibraltar, i els miquelets de Borguny foren els encarregats de desallotjar-los en una operació difícil i cruenta, que tanmateix reeixí i en la qual Borguny morí, al lloc dit el Salto del Lobo.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Lluità contra els borbònics durant el setge de Barcelona (1713-14). Es destacà especialment al contraatac final que desallotjà l’enemic del baluard de Santa Clara (14 agost 1714).
A l’atac final del 11 de setembre fou destacat pel general Josep Bellver amb la columna que havia de fortificar-se al convent de Sant Pere. Cobert aquest objectiu, Brusi tornà enrera amb una petita secció per contenir l’enemic al carrer del Rec Comtal, lluita durant la qual resultà mort.
(Castellterçol, Moianès, 1670 – Àustria, 1724)
Militar austriacista. Durant la Guerra de Successió lluità sota les ordres d’Antoni Desvalls, marquès del Poal, a la batalla de Mura i a la d’Esparreguera (maig 1714).
Després de la caiguda de Barcelona (11 setembre 1714), s’acollí a la capitulació de Cardona; malgrat els pactes, li foren embargats els béns i, perseguit, s’hagué d’exiliar.
Partí a Àustria i, a la divisió imperial d’Antoni Desvalls, amb altres exiliats, lluità a Hongria contra els turcs.
(Valldoreix, Vallès Occidental, segle XVII – Itàlia ?, segle XVIII)
Cap militar austriacista. De família pagesa, era síndic de Terrassa.
Durant la guerra de Successió s’uní a les forces austriacistes i lluità, amb el grau de coronel, contra les forces borbòniques sota les ordres d’Antoni Desvalls (1713-14). Per l’agost de 1714 intentà, sense èxit, d’introduir-se a Barcelona amb un miler d’homes.
Hagué d’exiliar-se a Mallorca (1714-15) i, més tard, a Itàlia.
(Catalunya, segle XVII – Rosselló, segle XVIII)
Militar. El 1705 era capità d’infanteria. Fou un dels pocs militars professionals amb que comptà la insurrecció antiborbònica de Vic d’aquell any, que precedí al desembarcament de Carles d’Àustria al Pla de Barcelona.
El mateix any fou nomenat alferes amb grau de sergent major del nou regiment de Guàrdies catalanes. Féu amb aquesta unitat la guerra de Successió. S’hi distingí especialment a la presa de Borja (1706). El 1713 havia assolit el grau de tinent coronel.
No consta com a combatent al setge de Barcelona en 1713-14. Potser li ho impedí alguna incapacitat física, ja que restà a la ciutat i s’hi manifestà com a declarat partidari de la resistència, com ho demostra el fet que els borbònics li confisquessin els béns i ell s’exiliés com a militar.
(Barcelona, segle XVII – Itàlia, 1724)
Militar i polític. Comte de la Coromina. Contribuí a l’organització de les incursions de Josep de la Trinxeria al Rosselló (1675).
Lluità contra l’ocupació francesa durant les campanyes de Lluís XIV sobre Catalunya; auxilià Girona (1684) i conquerí Morellàs (1692). Dos anys després cobrí, com a mestre de camp, la retirada de les tropes del marquès de Villena, derrotades pels francesos al Ter. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge del mariscal Vendôme (1697).
En començar la Guerra de Successió (1705) era governador de Tarragona i posà la ciutat al costat de la causa austriacista; un any després, com a governador de Barcelona, defensà la ciutat del setge borbònic.
Fou membre del consell de guerra del rei-arxiduc Carles III, que el creà comte de la Coromina, i durant la campanya de Carles III per Castella (1710) formà part del consell de regència i fou ascendit a tinent general.
L’any 1713 passà a Mallorca, i, després de la capitulació de l’illa (1715), en fou bandejat i marxà a Gènova.
(Badalona, Barcelonès, 1672 – San Pier d’Arena, Gènova, Itàlia, 1745)
Militar i músic. Comte de Savallà i Peralada, marquès d’Anglesola i vescomte de Rocabertí. Fill de Joan de Boixadors i de Rocabertí. Era conegut també per Joan Antoni de Pacs. Estudià música a Montserrat i compongué algunes peces musicals.
Austriacista, com a capità de la Coronela defensà Barcelona durant els setges de 1697 i 1706. Fou nomenat governador de Mallorca (1706) i foragità els borbònics de l’illa. Abandonà el càrrec el 1709, i, de nou a Barcelona, fou director de la capella musical de l’arxiduc Carles III a Barcelona, al qual acompanyà a Viena (1711) i des d’allà portà a terme gestions diplomàtiques per evitar l’evacuació de les tropes imperials de Catalunya.
Fou nomenat cavaller director de la capella imperial de música de Viena (1717-21) i posteriorment president i porta-segells del Suprem de Flandes. A la mort de l’emperador (1740) anà a Itàlia, on morí.
L’any 1700 participà en la fundació de l’Acadèmia Desconfiada i en fou elegit president.
Dades dels Països Catalans 