Arxiu d'etiquetes: arqueòlegs/gues

Gudiol i Ricart, Josep

4 Respostes

(Vic, Osona, 5 juliol 1904 – Barcelona, 17 octubre 1985)

Arquitecte, arqueòleg i historiador de l’art. Germà de Ramon i nebot de Josep Gudiol i Cunill. Amplià els seus coneixements d’història de l’art als Estats Units, on després fou professor a la universitat de Toledo, Ohio (1939) i a l’Institute of Fine Arts de Nova York (1940-41).

En tornar a Barcelona, li fou encomanada la direcció de l’Institut Amatller d’Art Hispànic.

És autor de nombrosos estudis sobre l’art romànic: La pintura mural romànica a Catalunya (1948), Pintura románica (amb W.S. Cook, dins la col·lecció “Ars Hispaniae”), i sobre els més importants pintors gòtics catalans (Jaume Huguet, Lluís Borrassà, Bernat Martorell).

Dirigí la col·lecció “Aries. Guías Artísticas de España” i, juntament amb J. Ainaud i de Lasarte i amb F.P. Verrié, publicà el Catálogo Monumental de la Ciudad de Barcelona (1947).

L’última etapa de la seva carrera la dedicà a estudis sobre grans pintors espanyols: Goya (1970), El Greco (1971), Velázquez (1973), un altre Goya (1973), Zurbarán (1976).

Es dedicà també a la restauració d’obres d’art i rebé la Creu de Sant Jordi el 1982.

Gudiol i Cunill, Josep

3 Respostes

(Vic, Osona, 26 desembre 1872 – 10 abril 1931)

Eclesiàstic, arqueòleg i historiador de l’art. Format al seminari de Vic i relacionat amb el Cercle Literari de la ciutat, promogué, amb el bisbe Morgades, la creació del Museu Episcopal, que, com a conservador (1898), potencià considerablement.

Descriví, en les Memòries, els objectes adquirits i aconseguí un gran mestratge en els camps de l’arqueologia, l’art i la història, camps en que deixà una copiosa producció d’alt valor: Nocions d’Arqueologia sagrada catalana (1902), L’Arqueologia litúrgica de la província eclesiàstica tarraconense (inèdit), Els trescentistes, Els primitius (1927; sobre la pintura romànica), el Catàleg dels manuscrits del Museu Episcopal de Vic (1934), etc.

Membre corresponent de l’Academia de la Historia y de Bellas Artes de Madrid i de l’Institut d’Estudis Catalans, i doctor honoris causa per la Universitat de Bonn. Presidí els Jocs Florals de Barcelona el 1929.

Usà el pseudònim de Just Cassador.

Guasch i Ribera, Joaquim

1 Resposta

(Barcelona, 1848 – 1923)

Arqueòleg i escriptor. Col·laborà a “La Renaixença”, “Lo Gai Saber” i a l’Àlbum monumental pintoresc de Catalunya (1879).

Publicà les monografies Les Valls d’Andorra (1891) i Montserrat pintoresc (1892).

Fou el pare del poeta Joan Maria Guasch i Miró.

Grau i Vallespinós, Joan Baptista

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 12 novembre 1832 – Tábara, Lleó, Castella, 18 setembre 1893)

Eclesiàstic i arqueòleg.

Canonge doctoral a Canàries el 1862, des del 1863 residí a Tarragona, on ocupà el càrrec de vicari general de l’arxidiòcesi.

Promogut bisbe d’Astorga (1886), encarregà a Gaudí la construcció del palau episcopal.

Fundà, al seminari, un museu arqueològic, i creà la revista “El Criterio Tridentino”.

Gorina i Gabarró, Pau

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 2 juliol 1888 – 4 juny 1983)

Arqueòleg i escriptor. Ha participat a diversos congressos d’estudis arqueològics.

És autor de Las Iglesias de San Pedro de Terrassa (1954) i de diverses monografies esparses sobre temes històrico-arqueològics de Terrassa i d’altres poblacions del Vallès.

Gasol i Almendros, Josep Maria

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 24 novembre 1924 – 2 juliol 2018)

Eclesiàstic i escriptor. Cursà estudis al seminari de Vic i es graduà (1953) en arqueologia a Roma. Canonge de la col·legiata de la seu de Manresa (1960), arxiver i cronista de la ciutat.

És autor de diverses obres, guies i articles històrics i arqueològics de caràcter preferentment manresà, entre els quals es destaquen Manresa, panorama d’una ciutat (1970), La història de Manresa explicada als infants (1970), La Seu de Manresa. Monografía històrica i guia descriptiva (1975), etc.

El 1991 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Gandia i Ortega, Emili

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, 23 gener 1866 – Barcelona, 13 desembre 1939)

Arqueòleg. Conservador dels museus d’art i arqueologia i del palau reial del Parc a Barcelona.

Col·laborà a les excavacions d’Empúries amb Puig i Cadafalch i publicà un treball a l’“Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans” (1913-14) sobre aquestes excavacions.

Gàfols, barranc de

Deixa un comentari

(Ginestar, Ribera d’Ebre)

Jaciment arqueològic, del bronze final i primera edat del ferro. Es troba sobre la segona terrassa fluvial de l’Ebre, en un terreny pla.

S’hi han documentat dos períodes d’ocupació. El primer, datable del bronze final, es caracteritza per una ocupació intermitent del lloc amb cases aïllades, conseqüència d’una economia essencialment ramadera i d’agricultura d’artiga.

El segon període, s’inicia durant la primera meitat del segle VI aC quan es produeix una plena sedentarització de la població reflectida en l’aparició de cases adossades que formen blocs compactes separats per carrers.

Des del final del segle VIII aC rebé importacions d’origen fenici.

Fullola i Pericot, Josep Maria

2 Respostes

(Barcelona, 1953 – )

Arqueòleg i prehistoriador. Nét de Lluís Pericot i Garcia i, en bona part, continuador de la seva tasca.

Professor numerari des del 1981 i, des del 1985, catedràtic de la Universitat de Barcelona, on ha fundat (1986) i ha dirigit el Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques.

Especialitzat en l’estudi de les societats caçadores recol·lectores, ha centrat la seva tasca de recerca en les fases finals del paleolític superior i l’epipaleolític al vessant mediterrani ibèric, on ha realitzat excavacions a la Cova del Parco (Alòs de Balaguer) i a l’abric del Filador (Margalef de Montsant) i ha rellançat l’estudi dels materials de la cova del Parpalló (Gandia).

També ha dirigit un projecte de recerca sobre l’art rupestre a la Baixa Califòrnia (1989-92).

Entre les seves publicacions destaca Las industrias líticas del Paleolítico Superior Ibérico (1979).

Membre del Comitè Permanent de la Unió Internacional de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques.

Fortuny i de Salazar, Epifani de

2 Respostes

(Barcelona, 1898 – 1 juliol 1989)

Arqueòleg. Baró d’Esponellà. Fill i successor de Carles de Fortuny i de Miralles. Obtingué el títol d’enginyer agrícola a l’Escola Superior de la Mancomunitat de Catalunya i perit agrícola de l’estat el 1920.

A més de nombrosos càrrecs estatals, fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1940) i del Foment Nacional d’Horticultura (1930).

Com a arqueòleg destacà el seu treball a les excavacions ibèriques de Montjuïc (1946) i a les d’una vil·la romana a la seva propietat de Sant-romà (Tiana). Fou responsable de la secció d’arqueologia i de prehistòria de “La Vanguardia”.