Arxiu d'etiquetes: Àfrica (bio)

Dencàs i Puigdollers, Josep

1 Resposta

(Vic, Osona, 19 març 1900 – Tànger, Marroc, 13 febrer 1966)

Polític i metge. Era president de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu i membre d’Estat Català quan participà en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya (març 1931). Fou diputat i primer secretari del Parlament català i conseller de Sanitat en el govern presidit per Francesc Macià (gener 1933 a setembre 1934). Conseller de Governació de la Generalitat el setembre-octubre de 1934, dugué a terme una intensa persecució contra els grups anarquistes.

Cap d’un moviment extremista de l’esquerra (escamots) i nacionalista intransigent. Fou un dels principals dirigents del moviment del Sis d’octubre de 1934, però es negà a lliurar armes a l’Aliança Obrera, i a diferència de les resta dels consellers fugí a l’estranger. Molt criticat per aquest fet, fou separat d’Esquerra Republicana. Tornà a Barcelona el febrer de 1936, però s’exilià el desembre del mateix any; residí a Itàlia i després a Tànger.

Escriví El 6 d’Octubre des del palau de la Generalitat (1935).

Barnils i Basomba, Sergi

Deixa un comentari

(Bata, Guinea Equatorial, 1954 – )

Pintor. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i assistí també a classes de ceràmica a l’Escola del Treball. S’encarregà del departament de ceràmica artística a la indústria familiar, alhora que desenvolupava la seva vocació de pintor, relacionat amb l’ambient artístic al voltant del taller que compartien X. Figueras, P. Minuesa i P. Codó.

El 1990 realitzà un viatge a Mallorca on conegué el mecenes alemany Klaus Drobig, que el donà a conèixer en el mercat artístic alemany i europeu.

L’obra de Barnils mostra un predomini del color i un estil personal i lliure, que li permet unir elements de l’art de cultures primitives a l’afany estructuralista de l’art europeu.

Des de 1990 ha participat en nombroses exposicions, col·lectives i individuals; destacà la seva presència a la mostra XV de XX (Barcelona 1992), i les exposicions individuals a Berlín (1993), Milà o Viena (1997 i 1999), que l’han fet mereixedor del reconeixement internacional.

Després d’una estada a Milà (1998), el Liceu Artístic de Florència li encarregà la realització de 16 grans vitralls per l’anomenat Temple de la Pau. Ha realitzat també una nombrosa obra gràfica en el taller de gravat de Giorgio Upiglio, a Milà.

Alomar i Villalonga, Gabriel

16 Respostes

(Palma de Mallorca, 7 octubre 1873 – El Caire, Egipte, 7 agost 1941)

Assagista, poeta i polític. Col·laborà a la revista àcrata “La Ciencia Social”, rebutjà formalment el tradicionalisme nacionalista català i subratllà el fet nacional en allò que té de progressista i democràtic.

Participà en tots els intents de bastir un partit nacionalista d’esquerres. El 1917 fou un dels fundadors del Partit Republicà Català, i hi fou membre del directori. El 1923 fundà, juntament amb d’altres, la Unió Socialista de Catalunya.

Fou l’únic intel·lectual català que, després de l’assassinat de Salvador Seguí (1923), condemnà en una sèrie d’articles el pistolerisme patronal i acusà les autoritats d’ésser encobridores o inspiradores dels fets. Elegit diputat a les Corts Constituents de la Segona República i ambaixador d’Espanya a Itàlia (1932) i a Egipte (1936-38).

Col·laborà assíduament a la premsa de Madrid. Representa l’escriptor de tendència avançada de l’escola mallorquina. La seva poesia, influenciada pels poetes francesos i italians del vuit-cents, té preocupació formal i precisió del llenguatge. Tota la seva obra poètica fou recollida en el llibre La columna de foc (1911).

Com a assagista revelà una acurada consciència crítica i una vasta cultura. Tracta els mateixos motius culturals dels noucentistes, encara que amb intenció i forma diferents.

Autor de les proses Un poble que’s mor, Tot passant (1904) i d’assaigs com La estética arbitraria (1905), on exposa les seves idees estètiques en contra del naturalisme. Escriví Catalanisme Socialista (1910), El futurisme, etc, i esdevingué un teòric del modernisme.