(Palamós, Baix Empordà, 25 juliol 1819 – 5 març 1887)
Advocat i escriptor. Fou diputat provincial i a corts, i assessor de marina de la província de Girona.
Col·laborà a “La Ilustración Española y Americana” (Madrid), a la “Revista de Gerona” i al “Semanario de Palamós”.
El 1882 presidí el certamen de l’Associació Literària de Girona i llegí un discurs intitulat Los pagesos de remença.
És autor també d’una sèrie d’articles sobre La Codificación española.
(Barcelona, 17 febrer 1860 – Buenos Aires, Argentina, 1941)
Escriptor i periodista. Advocat i carlí, fundà a Barcelona “Lo Crit de la Pàtria” (1883) -per articles del qual fou empresonat diverses vegades-, “Lo Crit d’Espanya” (1889) i “El Estandarte Real”.
Residí després a Buenos Aires, on dirigí “El Legitimista Español” i “España”.
És autor de les obres Carlos V. Estudio biográfico por un contemporáneo (1885), La España carlista (1885), Episodios tradicionalistas (1886), Ramillete de flores republicanas (1887) i Álbum de personajes carlistas con sus biografías (1887-91).
(Barcelona, 1871 – 1907)
Arquitecte. Fill de Salvador Oller i Dulcet (Centelles, Osona, 1843 – Barcelona, 1909) Industrial, el qual el succeí, el 1907, en la baronia d’Oller.
Construí diversos edificis religiosos (esglésies dels franciscans i dels carmelites, a Barcelona; santuari de la Sagrada Família, al Montseny; convent dels carmelites, a Arenys de Mar).
Fou arquitecte municipal de Centelles, on construí la Casa de la Vila. La seva producció es mou dins l’estil historicista.
Fou nomenat baró d’Oller pel papa Lleó X el 1905.
Era germà de Francesc d’Assís Oller i Pedrol (Barcelona, 1877 – 1939) Advocat especialitzat en assegurances. Fou el fundador i director de la companyia “La Constancia” i president de “La Integridad” i del patronat de l’Institut Català de Sordsmuts. Succeí el seu pare, Salvador Oller i Dulcet, en la baronia d’Oller.
(Barcelona, 12 gener 1924 – 1 febrer 2016)
Crític cinematogràfic i advocat. Germà d’Alexandre i nebot de Marçal.
Paral·lelament a l’exercici de l’advocacia, desenvolupà una activitat important com a conferenciant i presentador de cineclubs, i com a crític i assagista, particularment a “Serra d’Or”.
Fundà (1957) el cineclub Llinterna Màgica, que durant anys portà a terme una important tasca de difusió, presentant mostres especialitzades a Perpinyà.
Col·laborà també en el guió de Vida de familia (1963) de J.L. Font.
(Reus, Baix Camp, 1867 – Calataiud, Aragó, 1928)
Polític republicà i advocat. Ingressà al Centre Federal de Reus, i des del 1903 fou diputat a corts, fins al 1923.
Adherit a Solidaritat Catalana (1907) i posteriorment proper a la UFNR, mantingué, tanmateix, una particular independència, basada en la seva força electoral a Tarragona.
El 1911 presidí la comissió de parlamentaris catalans que presentà a Canalejas el projecte de bases de la Mancomunitat, participà en l’Assemblea de Parlamentaris del 1917 i en 1918-19 fou un actiu defensor a les corts de la campanya per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
(Figueres, Alt Empordà, juliol 1886 – Barcelona, 12 setembre 1969)
Advocat, periodista i polític. Fill de Ramon Noguer i Bosch.
Des del 1908 exercí el secretariat de la Joventut del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona i fou secretari general (1918-31) del Partit Republicà Català fins que aquesta formació es va integrar a Esquerra Republicana de Catalunya.
Diputat provincial (1921), va ésser secretari i conseller de l’Assemblea de la Mancomunitat (1921-23). En temps de la República fou governador civil de Tarragona.
Redactor del diari “El Poble Català” (1903-13), col·laborà també en altres publicacions catalanes.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1895 – Girona, 15 abril 1984)
Advocat, polític i historiador. Fou membre de la Lliga i del 1925 al 1936 presidí el Sindicat Centre Agrícola i Social de Castelló d’Empúries.
Es doctorà en dret amb el treball Evolución del régimen de propiedad en Cataluña, singularmente en la diócesis de Gerona (1921). S’ha dedicat a la investigació en el camp de la genealogia i l’estudi dels principals casals nobiliaris de Girona.
Dels seus treballs cal destacar El linaje de Requesens (1955), Divisiones territoriales y jerarquia nobiliaria en las comarcas gerundenses en la época medieval (1955) i Els primers vescomtes de Rocabertí (1968-69).
(Tarragona, 1850 – 2 març 1909)
Escriptor i advocat.
A la seva mort era degà del Col·legi d’Advocats tarragoní.
Col·laborà a la revista de l’Ateneu de Tarragona i publicà escrits com l’estudi Yxart i ses obres (1897).
(Barcelona, 15 juliol 1793 – 1 agost 1856)
Escriptor i advocat. Fou secretari de les diputacions de Barcelona (1820), Girona (1822) i de l’ajuntament barceloní (1835).
Pertanyia a la Societat Filosòfica fundada el 1815, a l’Acadèmia de Bones Lletres, així com a la de Ciències, de Barcelona.
La seva producció literària oscil·la entre el romanticisme i el classicisme. Fou un dels principals fundadors d’“El Europeo”.
Traduí el René de Chateaubriand i publicà La muerte de Safo, La gratitud (1841), Las ruinas de Montserrat (1815) i Memoria sobre las diversas causas de los terremotos (1817).
(Barcelona, 25 juny 1935 – 2 novembre 2015)
Economista i advocat. Estudià a la Universitat de Barcelona i a la London School of Economist.
Economista del Fons Monetari Internacional (1965-68), del 1978 al 1980 en fou director executiu. Del 1980 al 1982 fou director executiu del Banc Mundial.
Ha estat professor d’economia (1968-73) i catedràtic d’organització econòmica internacional (1973-78) a la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’any 1987 fou elegit diputat al Parlament europeu.
És autor de diversos llibres i articles, sobretot d’economia internacional.
Dades dels Països Catalans 