(Tarragona, 1826 – 1886)
Escriptor i advocat. Fou jurista i president de la Diputació de Tarragona i dirigí el “Diario de Tarragona”.
Fou notori el seu pseudònim Lo cantor del Francolí i figurà a les cèlebres antologies de la Renaixença Los trobadors nous i Los trobadors moderns.
Escriví una bona part de la seva obra, d’un acolorit romanticisme, en castellà: Ni el rey ni la reina, Fueros y desafueros i El Ateneo Tarraconense de la clase obrera.
(Valls, Alt Camp, 14 juliol 1823 – Barcelona, 9 febrer 1876)
Advocat i escriptor. Exercí la seva carrera a Valls.
És autor de llibres jurídics remarcables, obres de teatre i traduccions.
Fou el pare de l’historiador Fidel de Moragas i Rodes.
(Barcelona, 13 desembre 1868 – 27 març 1935)
Advocat i economista. Fill d’Arístides Moragas i Barret. S’especialitzà en els problemes de previsió i d’estalvi.
Fou secretari del Foment del Treball Nacional, conseller de l’Institut Nacional de Previsió, des de la seva fundació, i de la Mancomunitat de Catalunya.
Dirigí la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis (que va constituir-se segons un projecte seu del 1902) des de la data de fundació (1904) fins que morí.
Publicà Armonías entre el seguro social y mercantil (1914) i Jerarquía de las instituciones de previsión social (1912).
(Palma de Mallorca, 23 agost 1873 – Alburquerque, EUA, 27 agost 1923)
Urbanista i advocat. Fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i germà de Manuel. De família aristocràtica tarragonina, residí a Barcelona, on divulgà les idees dels urbanistes sociològics.
Fundà la Societat Cívica La Ciutat-Jardí (1912), inspirada en la teoria del mateix nom d’Ebenezer Howart. Féu estades a Anglaterra, fins que es traslladà a EUA com a professor universitari.
De formació modernista, publicà John Ruskin (1901), La ciudad jardín (1912), La cooperación en el movimiento de las ciudades-jardín (1914), L’home i sa tasca (1914) i El sistema de Taylor y su crítica (1916), a més de versions, generalment en català, de Shakespeare -un intent d’obres completes-, Emerson i Whitman.
Preconitzava la descentralització de Barcelona, la protecció del paisatge i la integració del treball de l’home en la natura.
(Tarragona, 18 novembre 1828 – el Morell, Tarragonès, 29 octubre 1899)
Polític i advocat.
El 1872 publicà ¿D. Alfonso o D. Carlos? Estudio histórico-legal… (editat en francès el 1873 i ampliat el 1876) en defensa dels drets al tron d’Espanya del futur Alfons XII. En accedit aquest a la corona, fou creat marquès de Montoliu.
Fou diputat a corts (1876-78) i senador (1884-85) per Tarragona.
El 1885 publicà Aguas potables de Tarragona.
Fou el pare de Cebrià i de Manuel de Montoliu i de Togores.
(Barcelona, segle XIX – Estats Units d’Amèrica, segle XIX)
Advocat i polític. Afiliat al Partit Democràtic d’Abdó Terradas, el 1842 emigrà a Perpinyà, on defensà la posició independent fixada pels demòcrates en contra del liderat de Joan Prim.
Fou secretari del comitè de propaganda del Partit Democràtic i director d’“El Republicano”.
El 1855, arran de la repressió del capità general Zapatero, anà a Itàlia i, definitivament, als EUA.
Allà s’incorporà a la colònia icariana de Nauvoo (Illinois), i en esclatar la guerra de Secessió (1861) ingressà als rengles federals; fou ferit a la batalla de Murfreesboro.
(Barcelona, 1797 – 1861)
Advocat i escriptor. És autor de diversos escrits de caràcter científic, entre ells els titulats Memoria sobre la verdadera causa de los fenómenos magnéticos (1820) i Memoria dirigida a establecer la verdadera equivalencia entre les monedas efectivas e imaginarias de España (1848).
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1892 – Barcelona, 1979)
Advocat. Es llicencià en filosofia i lletres i dret a Barcelona i es doctorà (1916) en dret i ciències socials.
Juntament amb Guillem M. de Brocà i F. Maspons i Anglasell, emprengué la codificació del dret català.
Publicà Heredaments prelatius (1916), El heredamiento universal… (1917), Legislación de accidentes de trabajo (1957), La nueva legislación de procedimiento laboral (1958), La vida y la muerte del bandolero Serrallonga (1974) i un gran nombre d’opuscles sobre qüestions laborals i socials.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1868 – Canet de Mar, Maresme, 1919)
Advocat. Des del 1894 treballà a Barcelona, on assolí una gran fama des de la seva actuació en alguns processos polítics.
Fou redactor de “La Renaixença”. Pertanyia a diverses corporacions doctes.
És autor d’obres jurídiques.
(Vic, Osona, 1923 – Barcelona, 9 desembre 2021)
Periodista, escriptor i advocat. Cursà els estudis de periodisme a Madrid en 1942-45.
Fou el primer director de “Revista” i crític literari d’“El Correo Catalán” i de “Diario de Barcelona”, del qual fou també sots-director gerent. Administrador general del grup “La Vanguardia”.
Entre altres obres, ha publicat Discursos políticos de Demóstenes (1955), El “Diario de Barcelona” (1964) i Enciclopedia de la Mitologia (1966).
Dades dels Països Catalans 