(Catalunya, segle XII – Poblet, Conca de Barberà, 1190)
IX Abat perpetu del monestir de Poblet. Fou elegit el 1188, després de Pere de Talladell.
El seu abadiat, caracteritzat per l’activa marxa de les construccions al monestir, seria molt breu, ja que morí el 1190.
Fou succeït per Pere Maçanet.
(Catalunya, segle XII – Poblet, Conca de Barberà, 1151)
I Abat perpetu del monestir de Poblet. Fou nomenat per l’abat cistercenc de la Fontfreda en constituir-se la comunitat sobre terrenys donats per Ramon Berenguer IV de Barcelona.
El comte li confirmà la donació (1150) i començà a construir-se el primer edifici.
Esteve morí aviat, i fou succeït per l’abat Vidal.
(Catalunya, segle XIII – Benifassà, Baix Maestrat, 1302)
Abat perpetu de Poblet (1288-97). Fou conseller d’Alfons II de Catalunya, amb el qual tenia una estreta amistat, i ambaixador del rei prop de Jaume I de Sicília.
Es retirà a Benifassà després d’haver de pagar el monestir totes les despeses de la seva ambaixada a Sicília, fet que provocà grans problemes econòmics al monestir.
La situació s’arreglà en vendre Borriana i Montornès al rei Jaume II el Just.
(Catalunya, segle XVII – Poblet, Conca de Barberà, 1716)
Abat de Poblet (1713-16). Fou nomenat a l’acabament de la guerra de Successió. Era el LXXVI abat de la sèrie general, i el XXII dels quadriennals.
Abans hi havia hagut un llarg període de seu vacant sota la governació del prior president Baltasar Fontanilles.
A la darreria de la resistència contra els borbònics, aquests entraren a l’hospital per matar guerrillers catalans que hi eren atesos. L’abat hagué de subornar amb mil escuts el cap de les tropes, coronel Solís, perquè aquelles renunciessin a cremar el monestir com a represàlia.
A la seva mort, fou succeït per Baltasar Suñol.
(Valls, Alt Camp, segle XIV – Poblet, Conca de Barberà, 1361)
XXXIV Abat perpetu de Poblet (1348-61). De família noble.
Ja en 1334, havent acompanyat l’abat Ponç de Copons a la coronació del papa Benet XII, es féu remarcar d’aquest pel seu talent. El pontífex el recomanà especialment a l’abat.
Fou elegit per a l’abadiat el 1348, després de la mort consecutiva, víctimes de la pesta, dels abats anteriors Copons i Bernat de Palau, el darrer dels quals només governà vuit dies. Hagué d’esmerçar-se inicialment a refer el monestir dels terribles efectes de l’epidèmia. Bastant més de mitja comunitat hi havia trobat la mort.
El 1350 assistí a les Corts de Perpinyà, on fou decidit el canvi de cronologia de l’Encarnació per la de la Nativitat de Jesús. Aleshores batejà l’infant Joan (el futur Joan I el Caçador), fill de Pere III el Cerimoniós.
Mostrà gran energia en qüestions de règim interior. Assolí un alt nivell en la disciplina dels seus subordinats.
Durant el seu temps, en estret contacte amb el rei Pere, s’ocupà de fer avançar les obres dels sepulcres reials. Foren construïdes les arcades del suport del conjunt.
Fou succeït per Guillem d’Agulló.
(Mataró, Maresme, 19 març 1641 – Poblet, Conca de Barberà, 3 desembre 1716)
LXXV Abat (XXI dels quadriennals) de Poblet (1704-08) i bisbe de Solsona (1710-15).
Amic del rei-arxiduc Carles III, fou el seu almoiner, superintendent de les despeses de la cort, vice-tresorer general i, finalment, president del Consell d’Hisenda. Proposat com a bisbe de Potenza (Itàlia) per Carles III (1707), no n’ocupà la seu.
El 1715 fou expulsat de la seva diòcesi de Solsona per Felip V de Borbó. Es retirà al monestir de Poblet, on ha estat conservada la documentació de les seves importants actuacions financeres.
(Santo Domingo de la Calzada ?, Castella, segle XV – Barcelona, 15 desembre 1478)
Eclesiàstic i polític. Quan el 1458 fou elegit abat de Poblet, era abat comendatari de Sant Salvador de Breda i ja havia acomplert diverses missions diplomàtiques a Itàlia per encàrrec d’Alfons IV el Magnànim.
Des del 1460 actuà intensament al servei de Joan II el Sense Fe i de la generalitat (embaixada reivindicativa a Joan II arran de l’empresonament de Carles de Viana, negociacions de Vilafranca del Penedès, etc), però en produir-se el trencament entre les dues parts (1462) seguí al monarca, mentre que la comunitat de Poblet es mantenia fidel a la generalitat.
La divisió entre el cenobi i el seu abat durà fins que Joan II s’emparà del monestir (1464).
Morí abans d’acabar el trienni de govern (1476-79) com a diputat eclesiàstic de la generalitat.
(Catalunya, segle XII – Poblet, Conca de Barberà, 1214)
XIII abat perpetu de Poblet (1204-14). Succeí Berenguer de Concabella.
Durant el seu abadiat el rei Pere I el Catòlic concedí el títol de notari reial i escrivà públic els monjos arxivers de la comunitat. Al seu temps es produïren algunes divergències penoses dins el monestir.
Morí per causes que els cronistes han silenciat. Hom ha volgut veure en aquest fet motius de sospita al voltant de la seva mort.
Fou succeït per Arnau de Filella.
(Catalunya, segle XVIII)
Abat de Poblet (1752-56 i 1760-64). Fou elegit succeint Pere Parellada. Era LXXXVI abat de la sèrie general pobletana i XXXII dels quadriennals.
Al cessar la primera vegada fou succeït per Agustí Oliva. A la fi del mandat d’aquest, fou reelegit, com LXXXVIII de la sèrie general i XXXIV de la quadriennal.
Després del segon abadiat fou succeït per Josep Baldrich.
(Catalunya, segle XIII – Poblet, Conca de Barberà, 1348)
Abat de Benifassà (1311-16) i XXXII abat perpetu de Poblet (20 maig 1316-29 juliol 1348).
Durant el seu abadiat Poblet conegué una època de prosperitat: prossecució activa de les obres, sobretot el cimbori, incorporació de noves possessions (Castellserà, la Fuliola, Tornabous, Bellmunt i Butsènit). En 1322-23 pogué ajudar amb fortes sumes al finançament de la conquesta de Sardenya.
Hom li deu l’ordre donada a Celestí Destorrents de copiar el manuscrit de la versió catalana del Llibre dels Feits de Jaume I, que es conservava al cenobi, còpia bàsica per a l’estudi del text i famosa per les seves miniatures.
Dades dels Països Catalans 