Arxiu d'etiquetes: abats/abadesses

Eimeric, Berenguer d’

(Catalunya, segle XIII – Santes Creus, Alt Camp, 1293)

Abat perpetu de Santes Creus (1260-93). Resolgué alguns conflictes de jurisdicció amb Poblet (1262).

El 1272 allotjà Ferran Sanxis de Castre i la seva muller, perseguits per l’infant Pere, el futur Pere II el Gran. Després de la tràgica mort de Ferran, en reclamà el cadàver i el féu posar a l’església del monestir, en un sepulcre de fusta.

Malgrats aquests precedents, les seves relacions amb Pere II el Gran serien cordials, ja que el rei anà dues vegades a Santes Creus el 1281 i en la segona de les quals manifestà el seu desig d’ésser enterrat al monestir, voluntat que posà al seu testament de 1282.

El 22 de març de 1283 el rei tornà al monestir per demanar consell a l’abat sobre la difícil situació política del país. L’abat assistí al monarca en els seus darrers moments, a Vilafranca del Penedès (1285), i seguidament fou enterrat al monestir.

L’any següent, en tornar de Mallorca l’hereu Alfons II el Franc, s’hi celebraren els solemníssims funerals. Tot seguit acompanyà el rei a Barcelona, on Roger de Lloria li manifestà la seva voluntat d’ésser enterrat als peus de Pere el Gran, desig que li confirmaria des d’Itàlia el 15 d’abril de 1287.

A la mort d’Alfons II (1291), l’abat Eimeric tractà, sense èxit, de reclamar per al seu monestir el cos del monarca difunt.

Cardona, Ramon de -segle XIV-

(Catalunya, vers 1290 – vers 1340)

Almirall. Senyor de Torà, fill de Ramon-Amat de Cardona i de Pinós i d’una portuguesa.

Casat amb Beatriu d’Aragó, filla natural de Pere II el Gran, era cunyat del rei Jaume II el Just. Representà aquest darrer en l’arbitratge de l’Algarve entre els reis de Castella i Portugal (1312).

Més tard, renyit amb l’infant Alfons, passà al servei del rei de Nàpols Robert d’Anjou (1319). En fou almirall (1320) al cap d’una flota angevino-pontificia que participà al blocatge de Gènova. Fou derrotat per l’almirall genovès Corrado Doria.

Continuà després com a capità general del papa en les lluites contra els gibel·lins al nord d’Itàlia. Fracassà al setge que posà a la ciutat de Milà (1323) i, més tard, fou fet presoner (1324).

Alliberat i reconciliat amb el rei Alfons III el Benigne, nebot seu, fou nomenat governador de Sardenya (1329), on lluità coratjosament contra els atacs dels genovesos. Fou rellevat vers el 1336.

Fou el pare d’Elisenda de Cardona i d’Aragó  (Catalunya, segle XIV) Dama. Fou abadessa de Santa Clara de Coïmbra.

Calort

(Catalunya, segle VIII – segle IX)

Abat de Sant Serni de Tavèrnoles, després de la solució del conflicte adopcionista provocat per Fèlix d’Urgell.

Vers el 835 fundà el monestir de Sant Salvador de la Vedella, com a dependent del de Tavèrnoles, després de repoblar la part alta del Llobregat, a la regió de Fígols.

Brenac, Antoni

(Vilafranca de Conflent, Conflent, segle XVI – Montserrat, Bages, 1555)

Poeta en llatí. El 1527 ingressà a la comunitat benedictina de Montserrat. Fou elegit abat de Sant Genís de Fontanes (Rosselló), on passà vuit anys. Visqué deu anys a Castella i finalment tornà a Montserrat.

És autor d’un poema heroic sobre la muntanya de Montserrat (Saxia), a la manera clàssica, publicat en versió catalana el 1927, i de poemes i himnes fragmentaris dedicats a diversos sants.

Blanca de Sicília i de Caríntia

(Sicília, Itàlia, vers 1330 – Catalunya, 1370)

Infanta. Filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.

Fou abadessa del convent de clarisses de Messina; ocupada la ciutat pels angevins, fou duta presonera a Nàpols juntament amb la seva germana Violant de Sicília.

Alliberada, anà a Catalunya, on es casà amb el comte Joan I d’Empúries (agost 1364), cosí de Pere III el Cerimoniós.