(Mont-roig del Camp, Baix Camp, 16 maig 1920 – Barcelona, 15 febrer 2017)
Químic i oceanògraf. Ha treballat en l’anàlisi i l’enregistrament continuat de les dades referents a la composició química de les aigües marines i en les aplicacions dels sensors remots a l’estudi dels oceans.
(Barcelona, 1937 – 20 desembre 2017)
Historiador i sacerdot. Professor a la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya, de la qual fou degà (1973-79).
Ha publicat, entre altres estudis: Situació religiosa de Barcelona en el segle XVI (1970), El Seminari de Barcelona 1868-1982 (1983), L’Església de Barcelona en la crisi de l’antic règim 1808-1833 (1986).
Delegat episcopal d’ensenyament i catequesi de Barcelona (1973-81), ha desenvolupat també tasques ecumèniques.
(Llorenç del Penedès, Baix Penedès, 1940 – Barcelona, 30 gener 2017)
Historiador. Llicenciat en filosofia i lletres i en psicologia, especialitzat en l’àmbit de la música coral.
És autor de nombrosos estudis i articles, d’una història del cant coral, El cant coral a Catalunya (1891-1979) (1980) i de la biografia Lluís Millet vist per Lluís Millet (1983).
(Manresa, Bages, 16 juliol 1925 – Lleida, 28 desembre 2017)
Director musical i pedagog. Establert a Lleida (1931), es formà musicalment a l’Escolania de Montserrat (1934-36), i des del 1953 es féu càrrec de la direcció de l’Orfeó Lleidatà.
Especialista en direcció coral, ha creat una veritable escola de la pedagogia de la direcció i del cant coral a través, sobretot, dels cursos internacionals de cant coral i pedagogia coral infantil, que hom celebra cada estiu des del 1964, en col·laboració amb el moviment coral francès À Coeur Joie, i els cursos nacionals celebrats anualment per Nadal, en els quals, al costat de les disciplines purament tècniques, ha maldat per una formació integral i per una consciència de catalanitat.
Fou diputat al Parlament de Catalunya per CiU (1980-84).
L’any 1984 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 5 gener 1931 – Marràqueix, Marroc, 4 juny 2017)
Novel·lista i assagista en castellà. Germà de Josep Agustí i de Lluís. Pertanyent a la generació del 1950.
Les seves primeres obres coincideixen amb un realisme de reivindicació social. Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1959); la trilogia El pasado efímero (1958-59), La isla (1961), el llibre de viatges Campos de Níjar (1960) i l’assaig Problemes de la novel·la (1959).
Influït pel nouveau romain i la novel·la hispanoamericana, inicià un període de renovació formal en el qual tracta la frustració generacional i l’exili. Señas de identidad (1966), Reivindicación del conde don Julián (1970), Juan sin Tierra (1975), Makbara (1980), Paisajes después de la batalla (1982).
Dotat d’un gran sentit de la ironia, que ha aplicat tant a l’Espanya de sempre com a ell mateix, ha aprofundit en les arrels àrabs de la nostra cultura. Coto vedado (1985), En los reinos de Taifa (1986), Las virtudes del pájaro solitario (1987) i els assaigs Disidencias (1977), Crónicas sarracinas (1981) i Contracorrientes (1985). Ha obtingut diversos premis.
(Barcelona, 25 agost 1940 – 4 març 2017)
Historiadora medievalista. Directora de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. Especialitzada en l’estudi dels aspectes econòmics i mercantils de la societat catalana dels segles XIV i XV, en particular del regnat de Martí I l’Humà.
Ha publicat, entre altres obres, Les relacions del rei Martí l’Humà amb la ciutat de Barcelona (1962), Mercenaris catalans a Ferrara (1307-1317) (1965), Els corsaris castellans i la campanya de Pero Niño al Mediterrani (1970), El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV (1973), La redacció del instrument notarial a Catalunya (1974), Els italians a terres catalanes (segles XII-XV) (1980), Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona (1983), en col·laboració amb Arcadi Garcia i Sanz, Els primers diputats de la Generalitat de Catalunya (1359-1412) (1984), La redempció de captius a la Corona catalano-aragonesa (segle XIV) (1986) i Els sarraïns a la corona catalano-aragonesa en el segle XIV: segregació i discriminació (1988).
(Marsella, França, 11 novembre 1918 – Barcelona, 4 setembre 2017 )
Antropòleg cultural. Exiliat el 1939 a Mèxic a causa de la guerra civil espanyola, es relacionà entre altres amb P. Bosch i Gimpera i es va llicenciar en etnologia per la Universitat Autònoma de Mèxic, de la qual ha estat professor. Ha fet importants aportacions al coneixement dels pobles de Mèxic, especialment els asteques i tolteques.
A Madrid fundà i dirigí l’Escuela de Estudios Antropológicos i el Centro Iberoamericano de Antropología; guanyà després la càtedra d’antropologia a la Universitat de Barcelona (1972), on, entre altres aportacions, ha dirigit el Centre d’Etnologia Peninsular i la revista “Ethnica” (1971).
Entre les seves nombroses publicacions cal destacar El mestizaje en Iberoamérica. Sobre el método y los problemas de la antropología estructural (1969), Antropología y filosofía (1973), Antropología industrial (1973), Razas humanas y racismo (1975), Cultura, sociedad y personalidad (1978), Estado, etnicidad y biculturalismo (1984) i La corona española y el indio americano (1989).
Membre de diferents societats i corporacions acadèmiques en diferents països. El 1994 rebé el premi Malinowski, considerat con el Nobel d’antropologia.
(Montblanc, Conca de Barberà, 20 abril 1944 – Barcelona, 20 setembre 2017)
Musicòleg i compositor. Féu estudis musicals amb Francesc Tàpies, a Tarragona. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1967 amb la tesi Estudis sobre la verbeta, per la qual obtingué el primer Premio Nacional de Musicologia (1976) i fou publicada a Tarragona el 1982.
Professor d’història de la música a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1968 i director de l’Institut de Musicologia Josep Ricart i Matas, de la mateixa universitat (1980).
Ha publicat Música y parámetros de especulación (1977), Felip Pedrell. Acotaciones a una idea (1977), De l’organologia musical i els aspectes crítics (1980) i les edicions crítiques d’obres de Lluís V. Gargallo, Francesc Soler i B. Bertran.
De la seva obra com a compositor cal esmentar el poema simfònic per a cobla Sant Ramon de Penyafort (1964), que obtingué el primer premi Joaquim Serra, les cantates Joglaresques (1967) i Cançons d’estudiant (1970) i l’oratori Canticum Trium Puerorum (1981-82).
(Barcelona, 9 febrer 1931 – 10 agost 2017)
Compositor. Fill de Xavier Benguerel i Llobet. Inicià els estudis de música a Santiago de Xile. A Barcelona (1954) rebé lliçons de Cristòfor Taltabull, encara que la seva formació és marcadament autodidacta. La seva música arrenca del dodecafonisme i de les tècniques contrapuntístiques.
Obres: Cantata d’Amic i Amat (1959) -estrenada a Colònia el 1960, i que el donà a conèixer internacionalment-, Concert per a dues flautes i cordes, Nocturn dels avisos, Concert per a violí i orquestra, Simfonia per a un Festival, Simfonia per a petita orquestra, Paraules de cada dia (1967), Concert per a orgue (1970), Concert per a guitarra (1971), Concert per a violoncel (1977), Raíces Hispánicas (1978), Astral (1979), Tempo (1983), Quasi una fantasia, Arbor, Destructio, Concert per a perversió, Stella splendens.
La seva òpera Spleen (1981), estrenada a Barcelona el 1984, constituí un esdeveniment pel fet d’ésser una òpera totalment catalana. El 1977 obtingué el premi Luigi Dallapícola. Gran part de la seva extensa obra ha estat enregistrada en disc.
Dades dels Països Catalans 