(Cervera, Segarra, 3 agost 1924 – Barcelona, 16 octubre 2017)
Gravadora i pintora. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Residí alguns anys a l’Índia i celebrà a Karachi la primera exposició individual.
Conreà una pintura expressionista i excel·lí en el gravat, activitat per la qual hom li concedí el premi Nacional de Gravat del 1961 i el premi de gravat Ciutat de Barcelona del 1972.
(la Garriga, Vallès Oriental, 23 juliol 1917 – Barcelona, 24 setembre 2017)
Eclesiàstic. Inicià els estudis eclesiàstics al seminari de Barcelona, que es veieren interromputs per la guerra civil, i els completà a la Universitat Gregoriana de Roma, on es llicencià en teologia. Ordenat de prevere a Roma (1943), retornà a Barcelona, on ocupà diversos càrrecs parroquials fins que fou nomenat professor del seminari (1949).
El 1953 fou designat consiliari diocesà dels Joves d’Acció Catòlica, càrrec des del qual impulsà l’orientació cap als moviments especialitzats. El 1966 visqué intensament la crisi d’Acció Catòlica i el 1968 aconseguí la creació del Centre d’Estudis Pastorals, al servei de totes les diòcesis catalanes, institució que dirigí fins que fou destituït el 1993.
Fou vicari episcopal de Barcelona-sud (1970-81) i del Vallès Oriental i el Maresme (1981-90).
Partidari convençut de l’arrelament de l’Església en la realitat catalana, ha dut a terme una activitat incessant com a conferenciant, predicador i animador de moviments apostòlics. Els seus mèrits foren reconeguts amb la concessió de la Creu de Sant Jordi (1994) i la publicació del llibre homenatge Església i país. Tres testimonis (1995).
(Girona, 1921 – Barcelona, 2 desembre 2017)
Arquitecte. Catedràtic a Barcelona, fou membre del Grup R i secretari del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears.
Amb Joaquim Gili obtingué el Premi FAD (1961).
Especialista en el càlcul del formigó armat, col·laborà en el projecte del nou camp del Futbol Club Barcelona.
(Mont-roig del Camp, Baix Camp, 16 maig 1920 – Barcelona, 15 febrer 2017)
Químic i oceanògraf. Ha treballat en l’anàlisi i l’enregistrament continuat de les dades referents a la composició química de les aigües marines i en les aplicacions dels sensors remots a l’estudi dels oceans.
(Barcelona, 1937 – 20 desembre 2017)
Historiador i sacerdot. Professor a la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Catalunya, de la qual fou degà (1973-79).
Ha publicat, entre altres estudis: Situació religiosa de Barcelona en el segle XVI (1970), El Seminari de Barcelona 1868-1982 (1983), L’Església de Barcelona en la crisi de l’antic règim 1808-1833 (1986).
Delegat episcopal d’ensenyament i catequesi de Barcelona (1973-81), ha desenvolupat també tasques ecumèniques.
(Llorenç del Penedès, Baix Penedès, 1940 – Barcelona, 30 gener 2017)
Historiador. Llicenciat en filosofia i lletres i en psicologia, especialitzat en l’àmbit de la música coral.
És autor de nombrosos estudis i articles, d’una història del cant coral, El cant coral a Catalunya (1891-1979) (1980) i de la biografia Lluís Millet vist per Lluís Millet (1983).
(Manresa, Bages, 16 juliol 1925 – Lleida, 28 desembre 2017)
Director musical i pedagog. Establert a Lleida (1931), es formà musicalment a l’Escolania de Montserrat (1934-36), i des del 1953 es féu càrrec de la direcció de l’Orfeó Lleidatà.
Especialista en direcció coral, ha creat una veritable escola de la pedagogia de la direcció i del cant coral a través, sobretot, dels cursos internacionals de cant coral i pedagogia coral infantil, que hom celebra cada estiu des del 1964, en col·laboració amb el moviment coral francès À Coeur Joie, i els cursos nacionals celebrats anualment per Nadal, en els quals, al costat de les disciplines purament tècniques, ha maldat per una formació integral i per una consciència de catalanitat.
Fou diputat al Parlament de Catalunya per CiU (1980-84).
L’any 1984 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 5 gener 1931 – Marràqueix, Marroc, 4 juny 2017)
Novel·lista i assagista en castellà. Germà de Josep Agustí i de Lluís. Pertanyent a la generació del 1950.
Les seves primeres obres coincideixen amb un realisme de reivindicació social. Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1959); la trilogia El pasado efímero (1958-59), La isla (1961), el llibre de viatges Campos de Níjar (1960) i l’assaig Problemes de la novel·la (1959).
Influït pel nouveau romain i la novel·la hispanoamericana, inicià un període de renovació formal en el qual tracta la frustració generacional i l’exili. Señas de identidad (1966), Reivindicación del conde don Julián (1970), Juan sin Tierra (1975), Makbara (1980), Paisajes después de la batalla (1982).
Dotat d’un gran sentit de la ironia, que ha aplicat tant a l’Espanya de sempre com a ell mateix, ha aprofundit en les arrels àrabs de la nostra cultura. Coto vedado (1985), En los reinos de Taifa (1986), Las virtudes del pájaro solitario (1987) i els assaigs Disidencias (1977), Crónicas sarracinas (1981) i Contracorrientes (1985). Ha obtingut diversos premis.
(Barcelona, 25 agost 1940 – 4 març 2017)
Historiadora medievalista. Directora de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. Especialitzada en l’estudi dels aspectes econòmics i mercantils de la societat catalana dels segles XIV i XV, en particular del regnat de Martí I l’Humà.
Ha publicat, entre altres obres, Les relacions del rei Martí l’Humà amb la ciutat de Barcelona (1962), Mercenaris catalans a Ferrara (1307-1317) (1965), Els corsaris castellans i la campanya de Pero Niño al Mediterrani (1970), El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV (1973), La redacció del instrument notarial a Catalunya (1974), Els italians a terres catalanes (segles XII-XV) (1980), Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona (1983), en col·laboració amb Arcadi Garcia i Sanz, Els primers diputats de la Generalitat de Catalunya (1359-1412) (1984), La redempció de captius a la Corona catalano-aragonesa (segle XIV) (1986) i Els sarraïns a la corona catalano-aragonesa en el segle XIV: segregació i discriminació (1988).
(Marsella, França, 11 novembre 1918 – Barcelona, 4 setembre 2017 )
Antropòleg cultural. Exiliat el 1939 a Mèxic a causa de la guerra civil espanyola, es relacionà entre altres amb P. Bosch i Gimpera i es va llicenciar en etnologia per la Universitat Autònoma de Mèxic, de la qual ha estat professor. Ha fet importants aportacions al coneixement dels pobles de Mèxic, especialment els asteques i tolteques.
A Madrid fundà i dirigí l’Escuela de Estudios Antropológicos i el Centro Iberoamericano de Antropología; guanyà després la càtedra d’antropologia a la Universitat de Barcelona (1972), on, entre altres aportacions, ha dirigit el Centre d’Etnologia Peninsular i la revista “Ethnica” (1971).
Entre les seves nombroses publicacions cal destacar El mestizaje en Iberoamérica. Sobre el método y los problemas de la antropología estructural (1969), Antropología y filosofía (1973), Antropología industrial (1973), Razas humanas y racismo (1975), Cultura, sociedad y personalidad (1978), Estado, etnicidad y biculturalismo (1984) i La corona española y el indio americano (1989).
Membre de diferents societats i corporacions acadèmiques en diferents països. El 1994 rebé el premi Malinowski, considerat con el Nobel d’antropologia.
Dades dels Països Catalans 