Arxiu d'etiquetes: 2012

Pàmies i Bertran, Teresa

1 Resposta

(Balaguer, Noguera, 8 octubre 1919 – Granada, Andalusia, 13 març 2012)

Escriptora. Militant del PSUC durant la guerra civil de 1936-39, participà en accions públiques per tal de mantenir la moral de la població i dels combatents i anà als EUA per recollir diners per a la causa republicana.

S’exilià el 1939, estudià dos anys de periodisme a la Universitat Femenina de Mèxic i, després de la II Guerra Mundial, romangué durant dotze anys a Txecoslovàquia i dotze més a França. Tornà a Catalunya l’any 1971.

S’inicià en la narrativa amb La filla del pres, obra que presentada als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Marsella, obtingué el premi President Companys (1967). Posteriorment publicà les novel·les Testament a Praga (1971), basada en les memòries del seu pare, Quan érem capitans (1974), Si vas a París, papà… (1975), Memòria dels morts (1981), Segrest amb filipina (1986) i La filla del gudari (1997), obres de contingut generalment autobiogràfic.

També ha publicat memòries (Primavera de l’àvia, 1989) i assaigs (Cròniques de nàufrags, 1976; Los niños de la guerra, 1977; Opinió de dona, 1983; Jardí enfonsat, 1992).

Estigué casada amb Gregorio López Raimundo i foren els pares de Sergi Pàmies.

Estapé i Rodríguez, Fabià

2 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 14 setembre 1923 – Lleó, Castella, 31 gener 2012)

Economista polític. Es doctorà en dret per la Universitat de Madrid el 1952. Catedràtic d’economia i hisenda pública a la Universitat de Saragossa (1956-60). L’any 1960 obtingué la càtedra de política econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, de la qual fou degà (1962-65) i rector (1970 i 1974-76).

Comissari del pla de desenvolupament sota el govern de Franco (1972), ha estat el difusor de les doctrines de Galbraith i Schumpeter. Interessat per la història del pensament econòmic.

Autor de nombroses obres d’economia política: Notas sobre la actualidad económica (1957), Ensayos sobre historia del pensamiento económico (1971), La reforma tributaria de 1845 (1972), Ensayos sobre economía española (1972) i Introducción al pensamiento económico. Una perspectiva española (1990). El 1972 va editar Teoría general de la urbanización d’Ildefons Cerdà i el 1958 obtingué el premi de la Fundació March.

Casassas i Simó, Oriol

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 1 setembre 1923 – Barcelona, 10 octubre 2012)

Pediatre. Llicenciat en medicina a Barcelona (1949). Fou president de la Societat Catalana de Pediatria (1974-76), i també en dirigí el “Butlletí”. Membre de la Societat Catalana de Biologia, a la represa de l’edició de “Monografies Mèdiques” (1969) en fou membre del consell de redacció. Formà part del comitè executiu del Congrés de Cultura Catalana (1976-77). Membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans (1985) i director de la redacció del diccionari Enciclopèdic de Medicina.

Ha publicat L’ensenyament de la pediatria (1964), L’hospitalització pediàtrica a Catalunya (1966), La pediatria en el suburbi (1967), La medicina catalana del segle XX (1970) i Primer -i últim- llibre d’exercicis (1972), premi de poesia Salvat-Papasseit.

Bassegoda i Nonell, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1930 – 30 juliol 2012)

Arquitecte i catedràtic. Fill de Bonaventura Bassegoda i Musté, i germà de Bonaventura. S’ha dedicat especialment a l’estudi i a la difusió de l’obra d’Antoni Gaudí, ha publicat les obres completes de l’arquitecte (en japonès, 1978 i 1985); i, amb G.R. Collins, The Designs and Drawings of A. Gaudí (1983), i ha estat arquitecte de la catedral de Barcelona.

Membre de l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1972) i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1977).

Llibres més importants: Atlas de Historia del Arte, Guia de Gaudí (1970), Los maestros de obras de Barcelona (1972), El Círculo del Liceo (1973), La catedral de Barcelona (1973), Historia de la Arquitectura (1976 i 1984), Història de la restauració de Poblet (1983), La casa Llotja de Mar (1985).

Intervingué en la restauració del monestir de Poblet i del de Pedralbes. Catedràtic d’història de l’arquitectura a l’Escola de Barcelona.

Ainaud i de Lasarte, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 13 juny 1925 – 9 agost 2012)

Historiador, promotor cultural i polític. Fill de Manuel Ainaud i Sànchez i germà de Joan. Llicenciat en dret (1952), s’especialitzà en el camp de la història del catalanisme (Prat de la Riba, home de govern, 1973, en col·laboració amb Enric Jardí; Domènech i Montaner, 1974; Símbols de Catalunya, 1978).

Membre de Convergència Democràtica de Catalunya, fou elegit diputat, per Barcelona, al Parlament de Catalunya (1980-84). El 1994 fou guardonat amb el Premi d’Honor Jaume I. Membre actiu de diverses organitzacions els anys de la postguerra (Miramar, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Front Universitari de Catalunya, etc).

Ha col·laborat en la majoria de diaris, revistes, emissores de ràdio i de televisió catalanes, divulgant temes de cultura i de nacionalisme. També ha publicat Prat de la Riba, home de dret, premi d’articles periodístics Prat de la Riba de la Generalitat de Catalunya 1991, El llibre negre de Catalunya (1996) i Ministres catalans a Madrid (1996). Juntament amb Albert Balcells, el 1998 inicià l’edició de l’obra completa d’Enric Prat de la Riba.

Agrupació Mútua

Deixa un comentari

(Figueres, Alt Empordà, 1902 – 2012)

Mutualitat d’assegurances. Fundada per un grup de viatjants de comerç amb el nom d’Agrupación Mutua del Comercio y la Industria. Sorgí a causa de la defunció d’un company de feina, que deixà a la família en una situació econòmica precària, aleshores, en gest de solidaritat, cada membre del grup aportà cinc pessetes per tal d’ajudar a la vídua, d’aquesta manera nasqué la primera prestació econòmica de l’entitat, que es convertí en la mutualitat de previsió social pionera a Espanya.

Des d’aleshores anà creixent en el món de les assegurances, fins que el 1994 es transformà formalment en mútua d’assegurances. Amb la nova personalitat jurídica la companyia s’expandí i entrà en negocis com l’automòbil, l’hidroelèctric o les immobiliàries a través de filials.

El 1997 arribà a una aliança estratègica amb el Banc de la Petita i Mitjana Empresa (Bankpyme), del qual controla al voltant d’una quarta part del capital. Va arribar a tenir més de 300.000 socis.

El 2012 l’empresa fou absorbida pel grup francès ACM.