(Barcelona, 24 abril 1918 – Montevideo, Uruguai, 31 octubre 2012)
Escriptor i historiador. Membre de l’Academia de la Historia.
Fou principalment autor d’obres de tema històric: España en sus documentos (1954-65), La sociedad española desde sus orígenes hasta nuestros días (1972).
També ha destacat en l’assaig (El español y los siete pecados capitales, 1966) i en la narrativa (El desfile de la victoria, 1975; Un río demasiado ancho…, 1991).
(Barcelona, 17 agost 1947 – 21 abril 2012)
Etnomusicòleg i compositor. Es formà al Conservatori de Barcelona i a la Sorbona, on s’especialitzà en etnomusicologia amb C. Marcel-Dubios.
Professor d’aquesta matèria al Conservatori de Barcelona. Membre de la Societat Internacional de Musicologia i de la Societat Catalana de Musicologia, entre d’altres.
Ha publicat Música Tradicional Catalana I, II, III (1981-85), Cancionero Popular de la Provincia de Cáceres (1982) i El Folklore Musical (setè volum d’Historia de la Música Española, 1983).
(Olot, Garrotxa, 3 desembre 1913 – 24 abril 2012)
Poeta i impressor. Ha publicat el relat La facècia (1960) i és autor de pàgines literàries molt elaborades destinades a llibres de bibliòfil, així com de traduccions d’E. A. Poe i de J. Anouilh. Els texts del seu muntatge audiovisual Olot dins la mà tingueren àmplia difusió per Catalunya.
El 1982, com a homenatge a la seva tasca en pro de la llengua catalana fou publicat un recull dels seus poemes titulat Mirall a trossos.
Ha guanyat diversos premis literaris, entre ells, en els Jocs Florals de Xile del 1962.
(el Vendrell, Baix Penedès, 10 juny 1921 – 9 març 2012)
Compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i ha dirigit diferents agrupacions corals i instrumentals.
Autor de l’òpera Nausica (1965), de sarsueles, d’obres simfòniques i corals. Ha compost unes 60 sardanes, ha instrumentat nombroses danses populars i ha creat el ballet El celler (1968).
(Tagamanent, Vallès Oriental, 11 setembre 1946 – Barcelona, 19 octubre 2012)
Historiador de la literatura. Professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Redactor de les revistes “Els Marges” i “Recerques”, ha tingut cura de l’edició de la Guia de literatura catalana contemporània (1973). Ha realitzat diversos estudis sobre literatura catalana dels segles XIX i XX.
És autor de Raimon Casellas i el Modernisme (1983) i ha publicat una Antologia de contes modernistes (1987).
(Maó, Menorca, 12 març 1930 – Barcelona, 9 març 2012)
Pastor evangèlic. Fill de Samuel Capó i Ferrer. Estudià al Seminario Teológico Unido, de Madrid, i al Handswprth de Birmingham, Anglaterra. Ha estat professor de Nou Testament i de llengua grega al Centre Evangèlic d’Estudis Teològics.
Fou director del departament de traducció de la Fundació Bíblica Evangèlica catalana, director de la revista “Carta Circular”, òrgan de l’església evangèlica espanyola, i col·laborador del llibre La nostra vocació (1967).
Pastor de l’església evangèlica de Betlem (el Clot, Barcelona).
(Barcelona, 18 maig 1908 – 31 desembre 2012)
Metge. Es llicencià a Barcelona el 1931 i s’especialitzà en cirurgia al costat de Joaquim Trias. Durant la guerra civil fou metge de les Brigades Internacionals, i posteriorment féu una gran tasca assistencial.
Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1966), en fou elegit president el 1980. En el camp professional ha reeixit com a cirurgià i pels seus treballs d’anatomia quirúrgica.
El 1981 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
(colònia Valls, Bages, 18 novembre 1926 – Las Palmas, Canàries, 16 març 2012)
Futbolista. Començà jugant d’extrem al Súria i al Manresa (1943-46). La temporada següent fitxà pel F.C. Barcelona, on jugà fins el 1958, llevat de la temporada 1955-56, que fou cedit a la UE Lleida.
Davanter de complexió mitjana, introduí en el futbol modern el dribbling amb el cos. Fou extrem dret de l’equip anomenat de les cinc copes. Entre els títols aconseguits, destaquen 4 lligues i 4 copes, a més d’altres torneigs.
Fou vint-i-dos cops internacional entre el 1949 i el 1957, i la seva actuació memorable a l’estadi de Colombes contra França (1949), en la qual marcà tres gols, li valgué el sobrenom de monstre de Colombes. Jugà cinc vegades amb la selecció catalana (1948-58).
Es retirà el 1958. El 1974, coincidint amb el 75 aniversari del FC Barcelona, fou escollit jugador de l’onze ideal del club de tots els temps en la posició d’extrem dret.
(Barcelona, 5 març 1916 – 28 febrer 2012)
Metge pediatre. Impulsor dels estudis sobre l’organització hospitalària a Catalunya.
Autor d’Els hospitals a Catalunya (1967).
(Barcelona, 1924 – Sabadell, Vallès Occidental, 4 juny 2012)
Pintor. Treballà a Sabadell. Fou el primer promotor del grup anomenat Gallots, que, amb contacte amb el polonès Morvay, i a París amb Larionov i Natalia Goncarova, donà lloc, el 1960, a l’art-esdeveniment.
Després de manifestacions de pintura efectuades al carrer, a París, a la porta del Louvre, els Gallots feren enormes composicions a la plaça d’Urquinaona i a la plaça de Catalunya, de Barcelona, emprant gallines sucades en pintura, que després deixaven llurs empremtes sobre la tela.
Dades dels Països Catalans 