(Catalunya, 2 febrer 1999 – 2006)
Emissora radiofònica especialitzada en temes d’àmbit cultural, integrada a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).
Degut a les baixes audiències i a crítiques d’una part de la indústria cultural, l’any 2006 canvià de nom i de programació i passà de denominar-se iCat FM, emissora exclusivament musical.
(Olot, Garrotxa, 1927 – 14 febrer 1999)
Veterinari. Especialista de renom en virologia i immunologia animals, preparà els primers vaccins per a combatre la bronquitis infecciosa de les gal·liformes, i de les aus en general, i la glossopeda porcina.
Ha estat director tècnic de productes biològics de diverses empreses catalanes i ha col·laborat en diferents treballs sobre la glossopeda amb l’Oficina Internacional d’Epizoòties.
És autor de nombrosos estudis científics sobre les seves especialitats.
(Asunción, Paraguai, 1911 – Barcelona, 29 setembre 1999)
Pianista. Cursà els seus estudis musicals a Barcelona i els amplià a Alemanya.
Membre de l’Agrupació de Música de Cambra de Barcelona.
Destacada concertista, ha donat nombrosos concerts.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 28 febrer 1913 – Girona, 30 agost 1999)
Flabiolaire, compositor, director i pedagog. Nét de Pere Pastells (l’avi Rau), el qual l’inicià en el conreu de la música.
Ha estat flabiolaire de diverses cobles, entre d’altres, la de Girona i la d’Els Montgrins, i un dels creadors de la cobla Ciutat de Girona (1975).
Autor de bon nombre de sardanes (unes setanta) i de Llegenda del bruel (1975), suite per a cobla.
(Cànoves i Samalús, Vallès Oriental, 1910 – Barcelona, 1999)
Llatinista. Llicenciada en filosofia i lletres. es dedicà a l’ensenyament.
Ha sobresortit per la traducció al català dels dos volums de les Tristes (1965-66) d’Ovidi, feta en col·laboració amb Miquel Dolç, per a la col·lecció d’autors clàssics de la Fundació Bernat Metge.
Conserva encara inèdita una traducció del poema Anabase de Saint-John Perse.
(Barcelona, 19 març 1917 – 12 abril 1999)
Sociòleg. Fill de Josep Maria Boix i Raspall, i germà de Josep Maria i de Maur Maria. Doctor en dret per la Universitat de Barcelona.
Ha estat secretari del Comitè de Dret Marítim de Barcelona (1954) i de la càtedra Consolat de Mar de la Universitat de Barcelona i director del departament de sociologia de la facultat de ciències d’aquesta Universitat.
Fou promotor de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, del qual fou el primer secretari general (1950-64).
Ha publicat, entre altres obres, Defensa de la persona frente a su alienación por las estructuras (1964), Consideracions sobre l’objecte de la sociologia (1965), Estudios sobre la realidad social catalana (1966), Proceso de unificación del Derecho Marítimo (1966), L’àrea metropolitana de Barcelona, base humana, econòmica i social de Catalunya (1977), Conflictivitat i ruptura en el matrimoni (1979) i Procés a “La Caixa” (1984).
(Barcelona, 1918 – Madrid, 1999)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1939-41).
Féu la primera exposició individual el 1942, i els anys seixanta amplià estudis a Roma.
La seva pintura, de tons i formes suaus, se centra sobretot en les figures femenines o, d’una manera eventual, en paisatges i natures mortes.
(Barcelona, 14 març 1915 – 30 setembre 1999)
Dibuixant il·lustrador. Les seves creacions acusen una influència molt directa de l’estil de Junceda.
Publicà dibuixos i acudits a “En Patufet”, “L’Esquitx”, “Pocholo”, “TBO”, etc. Després de la guerra civil mantingué la seva col·laboració amb el “TBO” i tractà d’impulsar el còmic en català a través de publicacions com “Els Infants” (1956) o el seu “Patufet” (1970).
Ha il·lustrat llibres, ha realitzat ex-libris i ha intervingut en el muntatge de pel·lícules de dibuixos animats.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 4 octubre 1910 – Sabadell, Vallès Occidental, 19 agost 1999)
Escriptor. Professor de català. Promotor d’activitats culturals a Sabadell.
És autor de les novel·les Sense esperança (1958) i La darrera primavera (1963), en què reflecteix el terror provocat per un règim totalitari i el desencís d’un activista polític, respectivament.
També ha escrit algunes comèdies (Mercè, Les flors del demà i Final i preludi) i llibres de memòries (Un de nosaltres, 1985; Solament el record, 1990).
(Barcelona, 1999 – )
Sala de concerts i centre cultural. Situat a la plaça de les Arts, davant del Teatre Nacional de Catalunya, és obra de Rafael Moneo. Higini Arau en féu el disseny acústic.
Consta d’una gran sala simfònica amb una cabuda de 2.319 seients, una sala de cambra de 700 i una sala polivalent de 350.
És la seu de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, del Conservatori Superior de Música Catalana i del Museu de la Música.
El seu primer director artístic fou Josep Lloret i Collell, substituït en el càrrec a l’octubre 2000 per Nona Arola.
La titularitat i gestió del centre correspon al Consorci de l’Auditori i de l’Orquestra, format a parts iguals per l’Ajuntament i la Generalitat.
Enllaç web: Auditori de Barcelona
Dades dels Països Catalans 