(Catalunya, 1977 – )
(AAR) Societat filial de l’IEC. Fundada amb la finalitat de catalogar els monuments romànics i promoure’n la restauració o la recuperació.
Com a activitats divulgadores, organitza conferències, visites i viatges, i mensualment edita una circular interna.
Enllaç web: Amics de l’Art Romànic
(Barcelona, 5 març 1903 – 15 juliol 1977)
Antropòleg i metge. Catedràtic d’Antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, en fou rector del 1963 al 1965.
Col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, va centrar les seves recerques en els estudis bioantropològics de determinades poblacions del Pirineu, del Sàhara occidental i de la Guinea.
(Barcelona, 27 octubre 1897 – 20 gener 1977)
Cirurgià. Nascut en el si d’una família de metges, va acabar la carrera de medicina l’any 1921 i començà a treballar a l’Hospital de la Santa Creu. El més cèlebre dels seus descobriments consisteix en un sistema totalment innovador de tractament de les ferides.
Va residir a Anglaterra durant una trentena d’anys, durant els quals va exercir com a catedràtic de Cirurgia Ortopèdica a la Universitat d’Oxford. Va tornar a Catalunya l’any 1967.
Per la seva activitat en el camp de la medicina va ser àmpliament reconegut amb una gran quantitat de guardons i de doctorats honoris causa.
És autor d’uns quants llibres, entre els quals es destaca l’assaig L’esperit de Catalunya, repetidament reeditat.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 març 1901 – Buenos Aires, Argentina, 6 abril 1977)
Escriptor. Fill de Claudi Mas i Jornet. Fou director de la “Gaseta de Vilafranca”.
Militant d’Acció Catalana, fou nomenat comissari general de banca i borsa (1936), director general de finances (1936) i de crèdit i tresoreria (1937) i cap de la Caixa Central del Crèdit Agrícola (1937).
Ha publicat Els valors borsaris (1932), Vilafranca del Penedès (1932) i Perspectiva històrica del Penedès (1935). Exiliat el 1939 a Buenos Aires, col·laborà amb treballs historico-polítics en les revistes “Ressorgiment”, “Catalunya”, “Pont Blau”, “Xaloc”, “La Nostra Revista”, i fou el promotor de la celebració dels Jocs Florals a l’exili.
(Barcelona, 27 maig 1977 – )
Revista satírica setmanal en castellà. Fa una crítica gràfica de l’actualitat.
En les seves pàgines han col·laborat els principals humoristes gràfics de l’estat espanyol, com Forges, Òscar, J.L. Martín, Gin, J. Perich, Gallego & Rey, Fer, Ivà, Cesc i Romeu, entre d’altres.
(Torà, Solsonès, 1895 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1977)
Polític i advocat. Estudià lleis a Barcelona i posteriorment fou nomenat secretari de la Secció d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya (1918). Fou secretari de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista. Elegit regidor per Barcelona, poc després participà en la fundació d’Acció Catalana i en fou membre del comitè executiu. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou director de “La Publicitat” i el 1930 es reintegrà a l’ajuntament barceloní.
Fou diputat de la Generalitat i membre de la ponència encarregada de la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Posteriorment, com a diputat a les Corts Constituents de la República, participà en la defensa de l’Estatut. Més tard fou conseller de Finances del govern de la Generalitat. Empresonat després dels fets d’octubre de 1934, amb el triomf del Front Popular (1936), retornà a la Conselleria de Finances fins a l’octubre de 1936. Acabada la guerra civil, s’exilià a Cuba, i el 1961 passà a Mèxic.
És autor d’una biografia de Prat de la Riba (1917) i d’El règim jurídic català (1919).
(Països Catalans, abril 1976 – Barcelona, 8 desembre 1977)
Conjunt d’actes i treballs. Organitzat en diferents ciutats dels Països Catalans amb l’objectiu d’estudiar, defensar i promoure la realitat cultural catalana.
El Congrés, nascut d’una iniciativa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, va comptar amb la presidència honorària de Jordi Rubió i Balaguer i va ser presentat a València, Perpinyà, Palma de Mallorca, Andorra la Vella i Barcelona entre l’abril i el desembre de 1976.
Hi van participar prop de quinze mil congressistes i s’hi van adherir mil cinc-centes entitats, distribuint la cultura en diversos àmbits d’actuació. El Congrés promogué diverses campanyes de mobilització, i el 1976 redactà la ponència de continguts culturals, que constituí una proposta de marc institucional dels conceptes de cultura, de catalanitat i de poble als ciutadans dels Països Catalans.
L’any 1977 va presentar les seves resolucions en l’acte solemne de clausura que va tenir lloc al Palau de Congressos de Barcelona.
El 1979 es constituí la Fundació Congrés de Cultura Catalana, per tal de dur a terme algunes de les propostes del congrés.
Dades dels Països Catalans 