(Alacant, 1976 – 2011)
Institució financera creada el 1887 amb el nom de Caixa d’Estalvis d’Alacant. El 1976, com a producte de diverses fusions, la més important de les quals era la Caixa d’Estalvis del Sud-est d’Espanya, va adoptar aquesta denominació.
El 2011 fou adjudicada al Banc de Sabadell.
(Perpinyà, setembre 1976 – )
Associació cultural. Constituïda per tal de fomentar centres docents en català per als nens i nenes de 2 a 6 anys. Practica una pedagogia activa, laica i gratuïta i es finança sobretot amb les aportacions de particulars.
El primer centre fou obert a Perpinyà al setembre de 1976 gràcies al local que cediren Loïs i Violeta Barrière, que n’han estat alhora els màxims promotors i mecenes.
L’associació ha servit de revulsiu i de gresol a tot el moviment de manteniment o de recuperació de la llengua i de la cultura catalanes a la Catalunya Nord i donà origen, per divisió, a l’associació Arrels.
Enllaç web: la Bressola
(Benimàmet, Horta, 6 novembre 1901 – 10 juny 1976)
Pintor. Bon retratista, de dibuix minuciós i traç acurat.
Obsessionat per la llum, prefereix temes i paisatges exòtics (Arcs de mesquita, Oferta d’esclaus) i el costumisme, on fa ressaltar els tons grisos (Oració).
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1899 – desembre 1976)
Escriptor. Gran admirador del seu paisà Josep Martínez i Ruiz “Azorín”, li ha dedicat diversos articles i els llibres Azorín (De su vida y de su obra) (1931), Azorín íntimo (1949) i Azorín. En torno a su vida y a su obra (1959).
(València, 24 novembre 1904 – Benimaclet, València, 19 setembre 1976)
Escriptor. És autor d’una notable producció poètica en català, esparsa a diverses publicacions.
(Barcelona, 1976 – )
(IBB) Institució privada d’educació superior, fundada pel jesuïta Francesc Abel i Fabre. El 1984 esdevingué fundació privada amb personalitat pròpia, i des de l’any 2000 forma part de la Universitat Ramon Llull.
La fundació té com a finalitats analitzar els problemes filosòfics i teològics que plantegen els progressos biomèdics, promoure el diàleg interdisciplinari i ésser plataforma de diàleg entre la fe cristiana i altres visions del món. La seva activitat científica, de caràcter multidisciplinari i reconeguda a tot el món, l’ha col·locat en situacions delicades pel que fa a la posició oficial de l’Església Catòlica.
Així, el document de l’Institut Borja de Bioètica sobre la despenalització de l’eutanàsia (2005) fou motiu de polèmica, a pesar que des d’aquesta institució s’insisteix a assenyalar la seva defensa radical de la vida, acompanyada de profundes meditacions ètiques i espirituals..
Enllaç web: Institut Borja de Bioètica
(Corfú, Itàlia, 1911 – Porto, Portugal, 1976)
Violoncel·lista. Nebot de Lluís Millet i Pagès. Deixeble de Gaspar Cassadó, el 1927 guanyà el premi Parramon i, dos anys després, una beca de la Diputació de Barcelona per ampliar els estudis a París.
Des del 1968 fou violoncel·lista solista a l’Orquestra Simfònica de Porto (Portugal).
(Barcelona, 8 maig 1897 – 12 gener 1976)
Músic. Autor de cançons i de sardanes, i d’obres instrumentals i corals.
Ha harmonitzat nombroses cançons tradicionals.
Eren fills d’Eusebi Güell i Bacigalupi, i també germans d’Isabel, Joan Antoni i Eusebi Güell i López.
Claudi Güell i López (Comillas, Cantàbria, 14 setembre 1879 – Barcelona, 21 juny 1918) Industrial. El 1911 Alfons XIII li concedí el vescomtat de Güell.
Francesca Güell i López (Versalles, França, 8 octubre 1885 – Barcelona, 18 febrer 1976) Pintora. El 1947 va adquirir la part principal del monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Maria Cristina Güell i López (Barcelona, 8 desembre 1876 – 13 maig 1957) Fou la muller de Josep Bertran i Musitu.
Maria Lluïsa Güell i López (Comillas, Cantàbria, 1873 – Pau, França, 8 maig 1933) Pintora i pianista. Passà temporades a París i va col·laborar a la revista “Feminal”.
Santiago Güell i López (Sant Sebastià, País Basc, 29 juliol 1883 – Sitges, Garraf, 3 agost 1954) Empresari i polític. El 1911 fou agraciat amb la baronia de Güell. Fou president del Comitè Olímpic Espanyol i dels Segons Jocs Mediterranis.
(Ciutadella, Menorca, 21 febrer 1896 – Rockbridge Baths, EUA, 1 gener 1976)
Pintor. Deixeble -a l’Escola de Llotja– de José Ruiz Blasco. S’inicià com a escenògraf amb Joaquim Jiménez i Solà i Josep Calvo; completà la seva formació a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Residí a París (1914-18) i a Menorca.
Relacionat a Barcelona amb l’Agrupació d’Artistes Catalans, el 1920 tornà a París, on tractà Joaquim Torres i Garcia. Residí a Sant Circ (Carcí) des del 1930 sense perdre contacte amb Catalunya (fou premiat al concurs de Montserrat del 1931). El 1939 s’establí a Virgínia, on exercí la docència des del 1944.
Féu natura morta, retrat, figura i, sobretot, paisatge. Endut per un fort individualisme i una fina sensibilitat, el seu art partí del fauvisme i adquirí gran vigor. Conreà també la decoració mural i, tardanament, l’escultura.
Té obres a museus i col·leccions dels EUA, França, Austràlia, Suècia, Anglaterra, etc.
Dades dels Països Catalans 