(València, 31 agost 1910 – Perpinyà, 1976)
Pintor. Obtingué el premi de Roma, de València, Alacant i Castelló de la Plana (1931) i, després, el 1934, el premi de Roma per a Espanya.
Resident al Rosselló, ha exposat repetidament tant a Catalunya com a l’estat i a l’estranger, i en especial a Perpinyà.
(Sant Joan de Sineu, Mallorca, 27 juliol 1899 – Artà, Mallorca, 15 octubre 1976)
Folklorista i eclesiàstic. Ingressà als franciscans d’Artà el 1913 i fou ordenat de sacerdot el 1924. Fou premiat diverses vegades als jocs florals.
Estudiós del folklore de Mallorca, la seva obra cabdal és Cançoner popular de Mallorca (1966-74, quatre volums). També conreà la poesia i la prosa (Croquis artanencs, 1929).
Va fer la introducció al Blanquerna per a les Obres Literàries de Ramon Llull (1948) i el pròleg del volum XXI de les Obres de Ramon Llull.
(València, 1976 – )
Fundació. Constituïda amb la col·lecció de més de 100.000 insectes llegada per Joan de Torres Sala d’Orduña i Feliu.
La seva finalitat és promoure els estudis de recerca entomològica al País Valencià.
(Almussafes, Ribera Baixa, 1976 – )
Empresa automobilística. Filial al 100% de Ford Motor Company.
El 1984 era la segona empresa del sector en l’àmbit estatal amb una producció de 239.514 vehicles, destinats en una bona part a l’exportació.
La seva quota en el mercat espanyol era del 15%, i amb una plantilla de 8.994 persones.
(Catalunya Nord, 1976 – )
Associació cultural. Creada arran del Congrés de Cultura Catalana, que agrupà tots els foments sardanistes de la Catalunya del Nord, cada vegada més nombrosos i actius, i la major part d’esbarts de dansaires.
Assumeix la difícil problemàtica de les cobles, de dinàmica autònoma. En fou president Josep Vidalou.
(Alacant, 5 agost 1886 – Madrid, 6 gener 1976)
Compositor. Estudià amb Saint-Saëns i M. Reger. Presidí la Junta Nacional de Música (1931-36) i la secció espanyola de la Societat Internacional de Musicologia, i fou membre de l’Institut de França. Basà la seva producció en la música popular d’Alacant.
Amb Suite llevantina, per a orquestra, guanyà el primer premi del concurs internacional de Viena (1911). Les seves composicions més notables són la Sonata per a violí i piano (1913), Don Quijote velando las armas (1924), la cantata La nochebuena del diablo (1926), el ballet El contrabandista (1928), Sonata del sur (1945), Sonata espagnole (1949), Segon concert per a corda (1956), entre d’altres.
El 1956 Alacant creà el premi internacional de composició Òscar Esplà.
(València, 1966 – 1976)
Equip d’artistes. Integrat per Jordi Ballester i Bonilla (Méxic 1941) i Joan Cardells i Aleman.
Adscrit d’entrada al llenguatge de l’Equip Crònica de la Realitat i amb la difusió de l’Estampa popular, a partir del començament del 1970 s’orientaren cap a una pintura en què la sàtira és substituïda per una forta ambigüitat donada per imatges seriades i industrialitzades.
(Saix, Alt Vinalopó, 3 novembre 1891 – València, 15 setembre 1976)
Economista i enginyer agrònom. A la dècada del 1920 ajudà, amb els seus treballs, a introduir el conreu del tabac al País Valencià. Formà part de la comissió tècnica encarregada de la redacció del projecte de reforma agrària arran del triomf del Front Popular.
En el període 1936-39 dirigí l’Escola d’Enginyers Agrònoms de Madrid, i el 1939, l’estació de viticultura i enologia de Requena, fins al 1961. Creà més de quaranta cooperatives vinícoles al País Valencià i a la Manxa i més de setanta bodegues.
Fundà les revistes “Acción Vitícola” i “La Semana Vitícola” i publicà Los latifundios en España (1932), La Reforma Agraria de la Segunda República y la situación actual de la agricultura española (1973) i Estudios sobre la agricultura española (1919-1971) (1974).
(Alacant, 1940 – 1976)
Institució financera. Constituïda per l’agrupament de les caixes d’estalvis de Cartagena i d’Alacant, com un dels intents de la immediata postguerra d’estructurar una nova regió espanyola amb el nom de Sud-est.
La Caixa d’Estalvis d’Alacant havia estat iniciada el 1887; el 1910 canvià el nom pel de Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat d’Alacant i començà a actuar com a representant de la Caixa de Previsió Social del Regne de València. Des del 1962 ha tingut un creixement rapidíssim.
El 1976 s’integrà a la Caixa d’Estalvis del Mediterrani.
(Alacant, 1976 – 2011)
“CAM” Entitat financera. Fundada per la fusió de cinc caixes. El balanç del 1991 presentava unes reserves de 50.226 milions de pessetes i uns recursos crediticis de 613.716 milions.
De l’estructura del passiu destaca el fort pes dels comptes d’estalvi i els dipòsits a termini, i quant a la d’actiu, la forta inversió creditícia. Disposà d’una completa xarxa de més de 400 oficines.
El 2011 va entrar en fallida econòmica i fou adjudicada al Banc de Sabadell.
Dades dels Països Catalans 