(Vidreres, Selva, 21 setembre 1929 – Barcelona, 6 setembre 1973)
Pintor. Després d’una primera etapa figurativa, evolucionà cap a l’abstracció amb una gran simplificació d’elements.
Fou un dels fundadors del Cicle d’Art d’Avui (1962), del Premi Internacional de Dibuix Joan Miró i de la Mostra d’Art Nou (MAN).
(Barcelona, 11 setembre 1906 – 15 desembre 1973)
Arqueòleg. Especialista en ceràmica, conservador de ceràmica dels Museus d’Art de Barcelona (1950-64), enriquí considerablement el nou Museu de Ceràmica de Barcelona (creat el 1964), del qual fou nomenat director.
Féu nombroses excavacions i viatges d’investigació a la Península Ibèrica.
Entre les seves publicacions, algunes en col·laboració, cal citar: Cerámica catalana decorada (1949), Aragón-Muel (1952), La cerámica de Teruel (1962) i Cerámica medieval española (1967).
Fou membre de la Spanish Society of America i de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica.
(Barcelona, 1973 – 1987)
Col·lecció iniciada per Curial Edicions Catalanes.
Fundada per Ramon Pinyol, que en fou el director, Maria Mercè Marçal i Xavier Bru de Sala, volgué ésser una plataforma de llançament de la nova poesia jove i, alhora, difongué l’obra d’alguns autors de generacions anteriors, com ara Miquel Martí i Pol.
Fou iniciada amb la “Sèrie Poesia”, que ha donat a conèixer l’obra de més de quaranta poetes.
El 1975 es convertí en editorial i el 1981 fou transformada en societat anònima.
S’ha anat obrint a d’altres gèneres com ara la narrativa -“Sèrie Oberta”-, el teatre i l’assaig. Ha iniciat també una col·lecció de traduccions -“Sèrie Ibèrica”-, una altra de texts medievals breus -“Biblioteca Escriny”-, una altra d’obres completes -“Sèrie Batent”-, una col·lecció de clàssics literaris catalans en edició bilingüe -“Marca Hispànica”-, etc.
(Barcelona, 1899 – 15 abril 1973)
Escriptor, compositor i crític musical. Llicenciat en dret, fou un dels capdavanters de l’esperit bohemi de les penyes i les tertúlies en cases benestants.
Col·laborà, entre altres publicacions, a “El Be Negre” i “Mirador”. Se n’anà el 1936 i, empresonat i depurat a l’Espanya de Franco, retornà el 1939.
Poeta postsimbolista, publicà Poemes lírics (1924) i Sentiment i paisatge (1946). Publicà també Resum de poètica catalana (1932), juntament amb A. Serra i Baldó; Francesca Bonnemaison de Verdaguer (1972), juntament amb Maria Cinta Balagué; Beethoven. Vida i obra. Visió actual (1970), juntament amb Maria Remei Canals, la seva muller, a més de dos llibres de memòries que destaquen, sobretot, per les dades i anècdotes: Trenta anys de vida catalana (1969) i Ésser català no és fàcil (1971).
Com a compositor escriví cançons i obres per a piano i orquestra.
(Barcelona, 1973 – )
(o Hospital Universitari Dexeus) Institució mèdica. Fundada pels germans Josep Maria i Santiago Dexeus i Trias de Bes.
Concebuda inicialment com una clínica obstetricoginecològica, amb el temps anà incorporant altres especialitats (traumatologia, pediatria, medicina interna, cirurgia general, cirurgia pediàtrica, neurologia i anestesiologia).
El 1998 disposava de 110 llits, 9 sales d’operacions i 3 sales de parts. Des del 1991 és un hospital docent adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Centre pioner reconegut internacionalment en els camps de l’obstetrícia, la ginecologia i la reproducció assistida. L’any 1984 hom hi realitzà amb èxit la primera fecundació in vitro de l’estat espanyol.
El 1997 el control majoritari de l’Institut passà a l’empresa nord-americana Columbia Healhtcare Corporation.
Enllaç web: Hospital Universitari Dexeus
(Solsona, Solsonès, setembre 1951 – Barcelona, 1973)
Revista mensual per a infants. Creada pel seminari de Solsona.
Traslladada des del 1963 a Barcelona, agafà més impuls en participar-hi antics propulsors de “Cavall Fort”.
Publicà historietes estrangeres i altres de dibuixants catalans.
Des del 1973 s’intitulà “Tretzevents” i està sota el patrocini de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
(Girona, 26 maig 1890 – Antony, França, 2 febrer 1973)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts barcelonina. Era deixeble d’Eusebi Arnau.
Exposà a Girona i a Barcelona, i el 1910 se n’anà a París, on fou ajudant de Mallol i de Renoir, del qual fou l’autor material de moltes de les seves escultures. Després tornà a exposar diverses vegades a Barcelona i a Girona.
La seva obra, d’una gran amplitud de composició, es mou dins una línia més aviat classicista.
(Catalunya, 1973 – després 1994)
(GAP) Col·lectiu. Tenia com a objectiu dinamitzar la realitat social, econòmica i política dels Pirineus.
Estava integrat per estudiosos dels Pirineus i residents arreu d’aquesta serralada interessants en la problemàtica de l’alta muntanya.
(l’Estany, Moianès, 15 agost 1889 – Barcelona, 27 juny 1973)
Poeta i periodista. Fou redactor de “La Publicitat” i d’“El Matí” i administrador de “La Nau”.
Mestre en Gai Saber el 1936.
Obres: Camps a través (1924), Balada del pessebre (1958) i Musa rústica (1973).
(Olot, Garrotxa, 1902 – Medellín, Colòmbia, 1973)
Polític i advocat. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Miquel i de Josep Maria. Llicenciat en dret i en lletres. Contribuí al desvetllament cultural i cívic d’Olot. Col·laborador a “La Publicitat” i “El Matí”.
Milità a Acció Catalana. Alcalde d’Olot des de la instauració de la II República i diputat a la Generalitat per Olot. Com a cap dels Serveis Correccionals de la Generalitat de Catalunya (1938) procurà la normalització del culte catòlic.
Exiliat el 1939, professà la matèria d’història de la cultura a la Universitat d’Antioquia (Colòmbia).
Dades dels Països Catalans 