(Sarrià, Barcelona, 29 octubre 1879 – Barcelona, 6 febrer 1968)
Escultor imatger. Estudià a l’Escola de Llotja sota el mestratge d’Agapit Vallmitjana, i treballà a l’estudi de Pere Carbonell i Huguet.
És autor del monument al Cardenal Vives i Tutó (Sant Andreu de Llavaneres, 1950), projectat per Josep M. Pericas, i de Ruth, a la font de la plaça de la Virreina (Barcelona, 1949).
(Barcelona, 1902 – Néronde, França, 1968)
Dibuixant, pintor i teòric. Estudià a l’Escola de Belles Arts i al Cercle Artístic de Sant Lluc, i amplià la seva formació artística a diverses ciutats estrangeres.
Es distingí especialment per la pintura de retrats, als quals donà una vida extraordinària (100 retrats dibuixats, 1933).
Defensor del classicisme, s’oposà a tota mena d’avantguardisme i d’art compromès (L’art i la revolució social, 1936).
El 1939 s’exilià a França, i més tard es traslladà a Brussel·les.
(Girona, 27 juliol 1903 – Barcelona, 21 novembre 1968)
Pintor. Dirigí l’Escola Massana de Barcelona. És autor de nombroses pintures murals.
Posteriorment s’ha dedicat també al gravat i a l’escultura, amb realitzacions de notable encert.
(Barcelona, 28 febrer 1893 – 12 juliol 1968)
Crític literari i poeta. Fou deixeble de Carles Riba a la Fundació Bernat Metge per a la qual traduí poetes grecs, Rilke i Proust.
Del grup de Josep Carner, fou un crític sobresortint del noucentisme; aplica a la crítica el seu humanisme i la seva sensibilitat amb un mètode lliure.
Va exèrcir com a crític a “La Publicitat” i a la “Revista de Catalunya”, des d’on va defensar un nou concepte de la crítica entesa com a activitat artística.
Publicà Vint-i-cinc anys de crítica (1959) i Cent anys de poesia catalana (1968). Deixà un extens estudi inèdit sobre els poetes catalans moderns.
(Barbens, Pla d’Urgell, 20 gener 1890 – Barcelona, 16 gener 1968)
Escriptor. Sota el títol comú d’El trobador de la Mare de Déu, ha publicat reculls poètics dedicats a la devoció mariana de diverses comarques de Catalunya.
Els títols dels seus llibres n’expressen l’abast geogràfic: Per les terres d’Urgell i les Garrigues (1960), Per la Segarra i Pla d’Anoia (1961), Per la Noguera i el Segrià (1963), Pel Pallars i Vall d’Aran (1964).
(Barcelona, 27 juliol 1914 – Birmingham, Alabama, EUA, 28 març 1968)
Violinista i compositor. Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona, d’on més tard fou professor.
Compongué alguns lieder i diverses obres de música de cambra.
Es traslladà als EUA, on assolí gran prestigi amb la Birmingham Symphony Orchestra, amb la qual estrenà les seves obres orquestrals.
(Tarragona, 1895 – Barcelona, 1968)
Periodista, escriptor i oficial de marina mercant. El 1918 fundà la revista “Navegación”.
A vint-i-sis anys deixà la navegació i es dedicà al periodisme; s’especialitzà en temes marítims. Del 1934 al 1936 fou president del Mont de Pietat Marítim. El 1955 fundà el periòdic barceloní “El Vigía”.
A més de nombrosos articles, ha escrit: Naves de antaño (1947), Historia del puerto de Barcelona (1956), Burlando el bloqueo, A la deriva, Diccionario marítimo (1956), Mascarones de proa y ex-votos marineros, etc.
Ultra totes aquestes activitats, Amich és també conegut com a constructor de vaixells en miniatura.
(Barcelona, 20 juliol 1907 – Reus, Baix Camp, 10 novembre 1968)
Metge psiquiatre. Llicenciat a Barcelona (1931). Fou deixeble d’Emili Mira.
Exercí a Barcelona, Veneçuela, Nova Guinea, Indonèsia, Austràlia (Brisbane) i els EUA (Nova York), on va ser professor de la New School for Social Research (1952-54).
De retorn a Catalunya, d’on s’havia exiliat el 1939, fou nomenat cap del Laboratori Psicotècnic de Barcelona i director de l’Institut Pere Mata de Reus.
Investigà les lesions orgàniques en les esquizofrènies. Publicà treballs sobre medicina i psiquiatria tropicals i deixà inèdites unes memòries.
(València, 6 octubre 1902 – Barcelona, 11 setembre 1968)
(Carles Saldaña i Beüt) Artista. Quan només tenia un any la seva família es traslladà a Barcelona. Va començar a actuar en cafès-concert, i a partir del 1932 es dedicà plenament a la revista, on obtingué grans èxits i esdevingué l’artista més popular del gènere, gràcies al seu caràcter afable i a la seva espontaneïtat.
Va publicar el llibre de memòries Rialles, llàgrimes i “vedettes” (1962).
(Barcelona, 9 febrer 1888 – Vic, Osona, 16 juliol 1968)
Pintor. Germà de Frederic. Format al marge de les institucions artístiques oficials, completà l’aprenentatge a París. El marxant d’art Dalmau inaugurà la seva galeria (1908) amb una exposició de l’obra de Mompou. Artista inquiet, formà part de diferents grups locals (Els Evolucionistes, Les Arts i els Artistes), i exposà en nombroses manifestacions plàstiques que tingueren lloc a la ciutat (Barcelona vista pels seus artistes, entre d’altres).
La seva pintura, paisatge i figura, és d’un intensa lluminositat i un colorit apassionant; caldria comparar-la amb la de Matisse, a qui s’assembla temperamentalment, bé que no té la intenció formal innovadora de l’artista francès. Més conegut, Mompou presenta una pintura amable i d’una noble pastositat, que s’allunya dels models tradicionals només en la mesura que ho exigeix la necessitat expressiva.
Quadres com ara L’artista i la model (1950), marquen el límit innovador de l’artista: el color al servei del gaudí creador i de la mínima objectivitat exigida per l’art tradicional.
També il·lustrà llibres, com Platero y yo, de J.R. Jiménez (1927), Ballet, de Ricard Permanyer (1949) i, amb color, Paradís, de Tomàs Garcés. Així mateix, conreà amb encert la pintura mural. Finalment, en el camp del ballet, triomfà amb La casa dels ocells (1956) i Perlimpliana.
Dades dels Països Catalans 