(Barcelona, 29 agost 1888 – 1963)
Metge. Germà de Manuel. Es llicencià en 1911. Fou deixeble de Ramon Turró. Del 1918 al 1922 treballà a l’Argentina.
Destacà com a radiòleg. Col·laborà amb Vicenç Carulla.
Publicà nombrosos treballs professionals.
(Vic, Osona, 1963 – )
Artista. Inicià el seu treball al final de la dècada de 1980 en l’àmbit de l’escultura i dels plantejaments espacials, fent del silenci un dels temes dominants en la seva obra.
Utilitzà indistintament diferents llenguatges com l’escultura, l’objecte, la fotografia, i construí un discurs existencialista entorn de la identitat i la ubicació del jo, del subjecte en relació amb el món exterior.
Cal destacar les exposicions individuals Res.Nada.Nothing (1990), al Centre de Lectura de Reus, i Tête a tête (1993), als Ateliers d’Artistes de Marsella, i la de les sèries Ànimes i somnis i Claroscuros y balbuceos, a Espais Centre d’Art Contemporani de Girona (2000).
(Barcelona, 1909 – 1963)
Escriptor. Col·laborà a “Ginesta” (1929).
Publicà l’obra de teatre Albada (estrenada el 1949) i l’assaig La mort de l’escolà. Llegenda, història i anècdota (1955).
(Barcelona, 12 juliol 1886 – 2 gener 1963)
Escriptor i editor. De jove visqué a l’Argentina, i el 1917 tornà a Barcelona, on fou un dels fundadors del setmanari infantil “TBO”.
Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, i publicà De tots colors (1918) i De la Rambla a l’Argentina (1959).
(Barcelona, 25 febrer 1889 – 8 desembre 1963)
Professor de trompa. Ensenyà a l’Escola Municipal de Música (1914) i al Liceu (1919) de Barcelona.
Formà part de diverses orquestres, entre les quals de l’Orquestra Municipal de Barcelona, de la qual fou sots-director des del 1943. Fou, també, un dels fundadors del sextet Granados.
(Barcelona, 1905 – 1963)
Industrial. Fill d’Eusebi Bertrand i Serra. Presidí la Caixa de Jubilacions i Subsidis dels Treballadors de la Indústria Tèxtil (1946-63) i formà part de la Comissió Especial del Pla de Reestructuració de la Indústria Tèxtil Cotonera (1959) i de SECEA.
Presidí també la Catalana de Gas i Electricitat i fou conseller del Banco de España i del Banco Hispano Americano.
(Terrassa, Vallès Occidental, 29 maig 1963 – )
Autor dramàtic i director. S’inicià en l’activitat teatral a la Universitat Autònoma de Barcelona.
A partir del 1987 ha estrenat diverses obres dirigides per ell mateix (Tàlem, Carícies, etc), la majoria al Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, per al qual també ha dirigit obres del repertori clàssic.
Ha col·laborat a Televisió de Catalunya com a guionista de sèries dramàtiques.
(Barcelona, 1963 – )
Dramaturg. Autor teatral i professor de dramatúrgia a l’Institut del Teatre i la UAB.
Estrenà diverses peces, com Sara i Eleonora (1995), Combat (1998), Les creus de Iambu (1999), Miss Puta Espiritual 2000 (1999) o Suite (premi SGAE de Teatre 1999).
Escrigué altres peces dramàtiques no estrenades, com Traspàs (1993), i realitzà la dramatúrgia en muntatges de Joan Castells: Nyam-nyam (1994), La festa del blat (1996) i La barca nova (1999).
Membre del Consell d’Assessorament Artístic del Teatre Nacional de Catalunya. El 1992 féu d’assessor literari de Misteri de dolor, d’Adrià Gual.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 17 abril 1883 – Barcelona, 15 agost 1963)
Sacerdot i escriptor. Va fundar la Lliga del Bon Mot (1908) i emprà el pseudònim d’Ivon l’Escop.
Publicà La llengua catalana (1931) i La llengua de l’Església (1932), aplec documental per demostrar, a través dels decrets dels concilis de la Tarraconense, que cal usar la llengua catalana en els actes on sigui permesa la llengua vulgar.
Publicà també obres en castellà i L’exposició del dogma catòlic (1932), sèrie inacabada.
(Barcelona, 2 novembre 1913 – Begur, Baix Empordà, 19 novembre 1963)
Bailaora. De família gitana, va néixer al barri de barraques del Somorrostro. Va debutar amb només sis anys i ha estat una de les personalitats més famoses del ball flamenc, gràcies a les seves contorsions i a la duresa d’expressió de rostre i cos.
Actuà amb figures com Raquel Meller o Carlos Montoya. Amb el Trio Amaya recorregué el món (París, Lisboa i Buenos Aires) amb diversos espectacles de dansa espanyola.
Intervingué en algunes pel·lícules: Maria de la O (1935-36), La Casa de Troya (1936), La luna enamorada (1945) o, la darrera, Los tarantos (1962).
Un dels seus millors espectacles fou el Bolero de Ravel.
