(Barcelona, 1963 – )
Directora i dramaturga. Llicenciada en direcció escènica i dramatúrgia per l’Institut del Teatre, on impartí escriptura dramàtica, amplià estudis a Londres (Royal Court), San Miniato i Pisa.
Sovint dirigides per ella mateix, estrenà obres a importants teatres de l’estat espanyol i d’Europa.
(Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, 1963 – )
Director i autor. Es formà com a director escènic a l’Institut del Teatre i a les sales alternatives de Barcelona.
L’any 1993 fundà la companyia La d’Hac, amb la qual presentà les seves creacions com a autor i com a adaptador per a l’escena de textos no teatrals, inscrit en la línia més renovadora del teatre contemporani.
S’ha caracteritzat per unes escenificacions minucioses i exigents, basades en un treball que defuig el gest previsible. Ha treballat principalment en el muntatge d’obres de dramaturgs actuals, tant del país com estrangers.
És autor de les peces Zòmit (1988), Assaig d’Hac (1990), L’alfabet de l’aigua (1996) i Peep Show Verona (1999).
(València, 15 juliol 1875 – Barcelona, 20 gener 1963)
Jurista. Fill de Vicent Dualde i Furió.
Fou catedràtic de dret civil a la universitat de Sevilla (1904) i a la de Barcelona (1906-44), i alhora tingué una considerable actuació professional com a advocat.
Milità en el partit reformista de Melquíades Álvarez, fou diputat per Lleida (1923) i s’oposà a la política catalanista. Fou degà (1926-30) del Col·legi d’Advocats de Barcelona i ministre d’instrucció pública en el govern presidit per Lerroux (maig 1935).
Després del 1939 defensà els interessos de Joan March en el plet de la Barcelona Traction.
Publicà, entre altres obres, Una revolución en la lógica del derecho (1932) i La propiedad civilísima (1961).
(Ciudad Rodrigo, Castella, 6 novembre 1889 – Tarragona, 30 setembre 1963)
Arxiver, bibliotecari i historiador. Dirigí diverses biblioteques de l’estat, entre les quals, la provincial de Tarragona (1942-63).
La seva obra és fonamental per a l’estudi de la miniatura medieval a la península Ibèrica: Catálogo de los manuscritos catalanes de la Biblioteca Nacional (1931), El escritorio y la primitiva biblioteca de Santes Creus (1952), entre d’altres.
Fou membre corresponent (1961) de l’Institut d’Estudis Catalans.
(Barcelona, 2 juliol 1880 – 4 juny 1963)
Compositor. Nebot d’Eusebi Daniel i Campalans. Residí a París (1900-vers 1912) i a l’Argentina (1917-vers 1924).
Autor d’obres per a piano, lieder, l’òpera inèdita Canigó i sarsueles en català (La meva rosa no és per a tu, 1937, amb text d’Alfons Roure) i en castellà.
També conreà la pintura i, professionalment, la fotografia.
(Barcelona, 1963 – 1969)
Col·lecció de novel·la policíaca d’Edicions 62, la primera publicada en català. Dirigida per Manuel de Pedrolo, aparegué regularment.
Ha traduït al català els escriptors més importants del gènere.
(Barcelona, desembre 1963 – )
Revista religiosa mensual ciclostilada, fonamentalment en català. Fundada per un grup de sacerdots.
Duu el subtítol de “Full eclesial. Ambients populars”, i és una tribuna polèmica de les inquietuds dels catòlics progressistes als Països Catalans.
La majoria de les col·laboracions són espontànies.
(Reus, Baix Camp, 22 agost 1963 – )
Atleta. Especialista en 400 m llisos des del 1989, obtingué el rècord espanyol amb 44 minuts i 96 segons.
Fou campió d’Espanya de 200 m llisos el 1989 i de 400 m llisos el 1989, 1990 i 1992.
(Mèxic, 1944 – 1963)
Editorial de llibres en català. Fundada per un grup d’escriptors encapçalats per Josep Carner i Miquel Ferrer.
Del 1944 al 1960 publicà nou llibres, entre altres, d’Antoni Turró, Carles Pi i Sunyer i Serra i Húnter; i del 1960 al 1963, sis opuscles sobre els metges catalans emigrats, Prat de la Riba, la capacitat econòmica de Catalunya, etc.
(Manila, Filipines, 1900 – Barcelona, 1963)
Arquitecte. Fou un dels fundadors del GATCPAC i bibliotecari de la primera junta directiva.
La seva obra més representativa és la casa de veïns de la Diagonal, cantonada amb el carrer d’Enric Granados, a Barcelona, construïda entre el 1934 i el 1937 en col·laboració amb Germà Rodríguez i Arias.
Unes altres obres seves, també a Barcelona, són la Delegació del Patronat Nacional de Turisme, a la Gran Via (1930), la casa del carrer d’Iradier (1935) i el projecte d’una casa unifamiliar a Gavà (1932).
Després de la guerra civil tingué, dins una línia regressiva, una escassa activitat professional, que, finalment, abandonà del tot.
