(Barcelona, 18 febrer 1962 – )
Compositor i intèrpret. Destacat pianista, ha actuat en recitals, especialment acompanyant la soprano Victòria dels Àngels, i també en solitari, així com en les orquestres més importants d’Espanya.
Autor de música per a pel·lícules (El llarg hivern, de Jaume Camino),
(Barcelona, 17 novembre 1962 – )
Crític literari i narrador. Estudià filologia catalana i ha exercit de periodista cultural i crític literari a diversos mitjans de comunicació.
S’ha dedicat a estudiar la contracultura, tant com a comissari de diverses exposicions, com també amb el llibre La ciutat interrompuda. De la contracultura a la Barcelona postolímpica (2000).
Com a crític, ha publicat Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989), ha estat director d’una col·lecció dels Llibres del Mall i ha dirigit la darrera etapa de la publicació “Lletra de Canvi”.
Com a narrador, ha col·laborat en el volum col·lectiu El triangle de les set punxes. Històries d’horror (1990) i ha publicat el recull de narracions La fàbrica del fred (1991).
(Barcelona, 1900 – 1962)
Autor teatral. Advocat, ocupà diversos càrrecs durant la Generalitat.
Escriví les obres teatrals La vida d’un home (1952) i Les golfes (1957), que representaren una renovació escènica realista del teatre català, d’acord amb els plantejaments de l’època.
Signà amb el pseudònim de Feliu Aleu.
(Barcelona, 1893 – Cambridge, Anglaterra, 21 març 1962)
Hebraista. Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i féu cursos complementaris a Madrid, París i Londres.
Establert a Anglaterra, esdevingué hispanista de prestigi. Des del 1920 treballà a la universitat de Belfast (Irlanda del Nord), d’on fou nomenat professor el 1920.
Aleshores ja havia publicat treballs d’importància, com Viajes de Benjamín de Tudela, versió espanyola (Madrid, 1918), La literatura hebraica en Cataluña (1920) i La prefilología en la España medieval.
Absorbit per l’ensenyament, féu un gran mestratge en el camp dels estudis hispànics, amb tendència a desenvolupar-hi la part catalana. Això ha fet possible l’aparició d’un bon conjunt de catalanòfils britànics, com Pierce i Tate. Publicà d’altres escrits remarcables, com la versió del Llibre d’ensenyaments delectables, d’Ibn Sabara (1931).
Fou el primer president de l’Associació d’Hispanistes de la Gran Bretanya i Irlanda. Era membre de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Hispanic Society of America i de l’Anglo-Catalan Society.
Poc després d’haver fixat la seva residència a Cambridge, i quan es disposava a intensificar els seus treballs d’investigació, massa sacrificats fins aleshores per les activitats docents, fou atropellat per un automòbil i morí poc després, de les ferides rebudes.
(Valls, Alt Camp, 12 febrer 1894 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 23 juny 1962)
Mestre, advocat i polític. Director del setmanari, i el 1931 diari, “Tarragona Federal”.
Ingressà a l’Esquerra Republicana i fou elegit diputat de la Diputació Provisional de la Generalitat (1931) per Valls i del Parlament de Catalunya per Tarragona (1932).
El 1939 s’exilià i s’establí a Mèxic, on col·laborà a “La Nostra Revista” i a “Pont Blau”.
(Barcelona, 24 octubre 1887 – 7 juny 1962)
Violinista i compositor. Germà d’Andreua. Deixeble d’Antoni Nicolau i de Lluís Millet.
És autor d’una cinquantena de sardanes i, entre altres obres, de la composició coral La vaca cega (premi Joaquim Serra), i de l’obra escènica La mel als llavis.
Harmonitzà també cançons tradicionals catalanes i deixà transcripcions de música dels segles XVII i XVIII.
(Valls, Alt Camp, 3 març 1878 – Barcelona, 1962)
Músic. Deixeble de Matthieu Crickboom, Enric Morera i Frederic Lliurat a Barcelona, amplià estudis a Brussel·les.
Compongué música de cambra i l’obra lírica en tres actes Gent del camp (1931).
(Barcelona, 22 gener 1881 – Lleida, 7 maig 1962)
Arquitecte (1907), germà de Fèlix. Col·laborador del seu pare Lluís Domènech i Montaner a les obres de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.
Fou professor (des de l’any 1907) i catedràtic (1920-50) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Arquitecte director de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, fou coautor del Palau Nacional i de l’Estadi, a la muntanya de Montjuïc, dins un ampul·lós monumentalisme.
Fou el pare de Lluís Domènech i Torres.
(Països Catalans, 1926 – 1962)
Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, antigues i modernes, i amb indicació de les àrees geogràfiques i equivalència de cada mot en castellà.
Promogut per Antoni M. Alcover, que l’inicià amb la Lletra de convit (1901). Aquest formà després una decisiva xarxa de col·laboradors a totes les comarques, els quals aportaren un material abundant, que ell ordenà, destrià i interpretà, juntament amb el seu deixeble Francesc de B. Moll, que s’hi incorporà el 1920, i amb la col·laboració de Manuel Sanchis i Guarner i posteriorment d’Aina Moll i Marquès.
Consta de deu volums, apareguts entre 1926 i 1962, i, a causa del seu vastíssim repertori i de la profusió de camps i matèries que hi són tractats, és considerat un dels millors repertoris de lèxic de les llengües romàniques.
(Barcelona, 24 abril 1878 – Madrid, 22 març 1962)
Militar. Lluità a Cuba i al Marroc. Ascendí a general de brigada (1929).
Prengué part en l’alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l’exèrcit que ocupà el nord de la Península. Prengué part en la batalla de l’Ebre.
Fou ministre de l’exèrcit (1945-51) i fou creat marquès de Dávila (1948).
Dades dels Països Catalans 