(Barcelona, 24 abril 1878 – Madrid, 22 març 1962)
Militar. Lluità a Cuba i al Marroc. Ascendí a general de brigada (1929).
Prengué part en l’alçament militar del 1936; a la mort del general Mola comandà l’exèrcit que ocupà el nord de la Península. Prengué part en la batalla de l’Ebre.
Fou ministre de l’exèrcit (1945-51) i fou creat marquès de Dávila (1948).
(Garriguella, Alt Empordà, 25 març 1880 – Barcelona, 18 gener 1962)
Farmacèutic. Es llicencià en farmàcia a la Universitat de Barcelona i es doctorà el 1904. Amplià estudis a Alemanya.
Fou professor a l’Escola Industrial de Barcelona i director dels Laboratoris del Nord d’Espanya (el Masnou) i de l’Institut Cusí, fundats (1925) pel seu germà Joaquim.
Publicà, entre d’altres obres, Indústria de l’àcid làctic (1919), Antisépticos modernos (1926) i Monitor de la farmacia (1927).
(Barcelona, 25 octubre 1903 – 17 febrer 1962)
Editor. Fundà, amb López i Llausàs i Manuel Borràs, la llibreria-editorial Catalònia (1924) de Barcelona.
El 1936 es traslladà a França i a la zona de Burgos, i, ja vers el 1941, inicià les primeres i difícils gestions per reprendre les edicions en català. Publicà les obres completes de Jacint Verdaguer (1943), per bé que, forçat, amb ortografia antiga.
Fundà la “Biblioteca Selecta”, que lentament anà incorporant els clàssics antics i moderns, els autors de preguerra i les noves generacions. Fundà també la “Biblioteca Biogràfica Catalana” (1950) de l’editorial Aedos.
Contribuí a la creació dels premis de la Nit de Santa Llúcia (1951).
(Barcelona, 23 febrer 1962 – )
Artista plàstic. Estudià història de l’art i arquitectura a la Universitat de Barcelona, i també seguí els cursos de l’escola de disseny Eina. Realitzà el disseny gràfic de la revista “Artics” i col·laborà en altres publicacions.
Treballà primer com a pintor, però aviat es decantà cap a l’escultura en ferro de gran format; després se centrà en l’assamblage d’objectes diferents. Des del 1991 visquè entre Barcelona i París.
Ha col·laborat sovint en teatre, amb el disseny de vestuaris i d’escenografies, fruït d’això fou l’exposició Alta comèdia, al Tinglado 2 de Tarragona (1993).
En les seves obres s’intueixen moltes referències privades.
(Traiguera, Baix Maestrat, 22 novembre 1922 – Barcelona, 4 novembre 1962)
Dibuixant. Especialitzat en la confecció d’historietes il·lustrades, sobretot per a la revista infantil “Pulgarcito”, on creà personatges com El Reporter Tribulete o Don Furcio Buscabollos.
Fou el pare de Guillem Cifré i Barrabin.
(París, França, 1962)
(fr: La Catalogne dans l’Espagne moderne) Obra històrica de Pierre Vilar. Publicada en francès en tres volums a París i, en traducció catalana revisada per l’autor, a Barcelona, en quatre volums, del 1964 al 1968.
El propòsit de Vilar fou d’investigar els fonaments econòmics d’una estructura nacional, examinant com ha aparegut la catalana.
El volum primer de l’original francès (primer i segon de la traducció catalana) és dedicat a l’anàlisi del medi natural i del medi històric, això és, del passat com a condicionador dels esdeveniments històrics posteriors.
El segon explica el creixement de les forces productives a Catalunya durant el segle XVIII (avanç demogràfic i augment de la producció agrària), i la forma en què l’acumulació d’uns capitals derivats de la terra contribuí a la formació de la nova burgesia catalana.
El tercer, dedicat a la formació del capital comercial, mostra la gènesi i el desenvolupament d’unes activitats mercantils que enriquiren aquesta burgesia i la vincularen al tràfic colonial americà.
I, el quart volum són estudiades les incipients activitats industrials i sintetitzà l’acció conjunta dels factors econòmics analitzats, per a mostrar de quina manera contribueixen a l’aparició d’una societat diferenciada.
(Barcelona, 8 setembre 1962 – )
Tennista. El 1982 fou campió d’Espanya; més endavant, campió de l’open de Florència (1985) i campió de Niça, Munic i Gstaad (1986).
L’any 1987 realitzà el millor partit de la seva carrera en guanyar B. Becker quan defensava l’estat espanyol en la Copa Davis.
Amb E. Sánchez Vicario ha format una de les millors parelles del món en nombrosos campionats: foren finalistes a Wimbledon (1987), guanyaren el torneig dels EUA (1988) i la medalla d’argent als Jocs Olímpics de Seül (1988).
(Barcelona, 31 maig 1888 – Olot, Garrotxa, 1962)
Pintor autodidacte, assistí a les acadèmies lliures de París (1910-13). Exposà a Barcelona (1911), a Berlín (1913) i al Salon d’Automne (París, 1912).
La seva pintura, tècnicament plana i d’empastament sobrí, pot ésser inclosa dins un neoimpressionisme on el color, d’harmonitzacions clares, és essencial. Es limita a cercar un art agradable, sobretot flors.
Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern de Barcelona, i als de Bilbao i Madrid.
Escriví articles d’art, des de París, per a “La Veu de Catalunya”. És autor de Memorias de un pintor (1944).
Es casà amb l’escultora Maria Llimona.
(Catalunya, 1921 – 1962)
Obra de Frederic Mompou. Conjunt de dotze cançons i danses escrites en diverses èpoques.
Sovint la dansa contrasta pel seu ritme viu amb el caràcter contemplatiu de la cançó. L’element musical estilitzat, emprat en la majoria dels números, dóna unitat a l’obra.
(Barcelona, 6 desembre 1882 – 8 juny 1962)
Pianista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música, de la qual fou professor de piano i sots-director.
Actuà en nombrosos concerts al país i a l’estranger. Dirigí per uns anys l’orquestra de l’Associació Musical.
És autor d’obres pedagògiques: Método de solfeo, Técnica del piano, Pequeños estudios, melódicos, fáciles y progresivos; de cançons i de música de cambra i per a piano (Poblet).
Dades dels Països Catalans 