(Barcelona, 22 març 1962 – )
Tennista. El 1984 arribà a la setena posició del rànking mundial.
Altres victòries han estat el torneig d’Aix-en-Provence (1984), l’open d’Hamburg (1984 i 1990), el Torneig de Bari (1989) i l’open de Niça (1990) i fou finalista en 4 torneigs individuals.
Es va retirar el 16 de setembre de 1991.
(l’Hospitalet del Llobregat, Barcelonès, 14 maig 1962 – )
Cuiner. Treballà en diversos restaurants, i el 1983 fou contractat per El Bulli de Roses. Al capdavant del restaurant des del 1990, imposà amb Juli Soler un nou estil de cuina, basat en una original mescla de textures i sabors.
Ha reflectit el seu estil a “El Bulli”, el sabor del Mediterrani (1993), premiat per l’Academia Internacional de Gastronomía, Cocinar en 10 minutos (1998), Celebrando el Milenio con Arzak y Adrià (1999), Las 50 nuevas tapas de Ferran Adrià (1998), Los secretos de El Bulli (1997), Les postres d’El Bulli (1998), la crònica gastronòmica dels anys 1983-2005 en cinc volums El Bulli, escrit conjuntament amb Juli Soler i Albert Adrià, i El menjar de la família (2012). El 1996 El Bulli va obtenir la tercera estrella Michelin.
El juliol de 2011 procedí al tancament d’El Bulli per a reconvertir-lo en un centre de recerca gastronòmica, iniciativa que materialitzà el febrer de 2013 amb la constitució d’El Bulli Foundation. Vinculada a aquesta, el 2017 presentà el primer dels 35 volums previstos de la Bullipèdia, un vast projecte en versions en paper i digital de documentació i consulta sobre temes gastronòmics adreçat als professionals, en col·laboració amb la Universitat de Barcelona. És també co-impulsor de la Fundació Alícia, de la qual presideix el consell assessor des dels seus inicis (2003).
L’any 2002 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2003 rebé, juntament amb Juan Mari Arzak, la Cullera d’Argent, el guardó més prestigiós del món en l’àmbit gastronòmic. El 2011 rebé la Gran Creu del mèrit civil del govern espanyol, compartit amb els també cuiners Arzak i Jaume Santamaria i Puig.
(Barcelona, 11 agost 1882 – Martorell, Baix Llobregat, 13 febrer 1962)
Escriptor i pensador. Nebot, per línia materna, del bisbe Morgades. Des de molt jove estigué en contacte amb els nuclis barcelonins de la intel·lectualitat noucentista. A 21 anys obtingué la flor natural del Jocs Florals de Barcelona per l’únic llibre de poemes publicat durant la seva vida (1904). Aquest llibre anava precedit d’una introducció de Joan Maragall.
La seva curiositat universal féu que tractes de tota mena de temes (filosofia, moral, política, matemàtiques, música, art, ciències) en articles que publicà en nombroses revistes del primer terç del segle XX (“El Papitu” a la seva primera època, revista de la qual fou director el 1912, “Vell i Nou”, “Mediterrània”, “Un Enemic del Poble”, “La Terra”, “La Nova Revista”, “Mirador”, “Arts i Bells Oficis”, etc).
La seva obra de pensament, estructurada, és continguda en les obres Concepte general de la ciència catalana (1918) i Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola (1926).
Inventà un corrent filosòfic anomenat successivament hiparxiologia i pantologia, amb els quals intentava posar de manifest l’aportació catalana al pensament universal i, a més, donar una explicació de l’univers que comprengués els conceptes lògics de la nova ciència i els que caracteritzen la religió, és a dir, la totalitat dins una noció empírica de tots els coneixements adquirits per l’home en el seu treball a través dels segles.
Fou secretari, durant un quant temps, de l’agrupació Les Arts i els Artistes, i en arribar a la maduresa, després d’haver passat uns quants anys a l’exili, s’instal·là a Martorell, a la masia coneguda per la Torre de les Hores, on escriví la major part de l’obra fonamental del seu pensament. Tingué una certa popularitat, sobretot pel seu enginy i el seu extens anecdotari.
Cal destacar-ne altres obres: Crítica artística (1921), Medeia (1923), tragèdia, La visió religiosa i artística de Gaudí (1928) i La solució Cambó (1931).
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 19 gener 1885 – 6 gener 1962)
Músic de cobla i compositor de sardanes. A 15 anys començà a tocar el trombó a la cobla de La Lira, i als 18 anys ingressà a la cobla Els Montgrins, de Torroella de Montgrí, i en fou director a partir del 1909.
A les seves primeres sardanes, de melodia agradable i ingènua Esperança i Cants de maig, seguiren les cèlebres L’anell de prometatge, Llevantina, El Saltiró de la sardina, Angelina, Girona aimada, Continuïtat, La sardina encara salta, Torroella vila vella, Record de Calella, etc, totes de retenció fàcil.
La seva tècnica elemental i la simplicitat de les melodies el convertiren en el compositor de sardanes més popular i alhora més discutit, a causa del discret valor musical de la seva obra. Deixà escrites 105 sardanes.
(la Pobla del Duc, Vall d’Albaida, 10 agost 1890 – Barcelona, 22 desembre 1962)
Geòleg, paleontòleg i eclesiàstic. Residí des de molt jove a Barcelona. Hi estudià la carrera eclesiàstica. Al seminari tingué per mestres Almera i Lluís Maria Vidal, l’ensenyament dels quals determinà la seva vocació científica. Es doctorà en ciències en 1920.
Fou professor de geologia de l’Escola Superior d’Agricultura, catedràtic de ciències naturals del seminari i catedràtic de paleontologia i geologia històrica de la Universitat de Barcelona. Pertanyia a l’Institut d’Estudis Catalans, a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, al CSIC de Madrid, i d’altres corporacions doctes. Del 1935 al 1949 presidí la Institució Catalana d’Història Natural, i del 1947 al 1954 assumí també la presidència de la Societat Catalana de Geografia.
Les seves investigacions s’adreçaren sobretot als massissos muntanyosos propers a Tarragona i a Tortosa. No les interrompé mai, tot i que, uns anys abans de morir, hagué de sofrir l’amputació d’una cama.
Publicà uns cent seixanta estudis sobre temes geològics, especialment de paleontologia, que formen un conjunt ben remarcable.
Dades dels Països Catalans 