Arxiu d'etiquetes: 1958

Alcoberro i Pericay, Agustí

Deixa un comentari

(Pals, Baix Empordà, 8 novembre 1958 – )

Escriptor i historiador. Catedràtic de geografia i història a l’ensenyament mitjà i ha fet col·laboracions sobre temes d’història i pedagogia en diverses revistes especialitzades.

Inicià la seva tasca literària amb obres per a públic infantil i juvenil: El secret del doctor Gibert (1981), Set gates de vida (premi Lola Anglada 1986), Una troca embolicada (1988) i Els ulls de l’aiguamoll (1993).

La seva primera novel·la per a públic adult, Retrat de Carme en penombra, obtingué el premi Sant Jordi de l’any 1988. Posteriorment publicà Procés a Anna Boixadós (1994), l’edició crítica de les Cròniques d’Espanya (1997), de Pere Miquel Carbonell, Identitat i territori. Escrits geogràfics del Renaixement (1999), la biografia Miquel Batllori (2000), L’exili austriacista (1713-1747) (2002), Pirates, bandolers i bruixes a la Catalunya dels segles XVI i XVII (2004) i ha participat també en diverses obres col·lectives com ara Catalunya durant la guerra de Successió (2006) i Per Bruixa i Metzinera (2007).

El 2008 fou nomenat director del Museu d’Història de Catalunya, càrrec que ocupà fins el setembre de 2014. El 17 d’octubre de 2017 fou elegit vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana i assumí el lideratge de l’entitat quan el seu president Jordi Sánchez fou empresonat el mateix dia.

Al novembre d’aquest any rebé el premi Memorial Francesc Candel.

Ainaud i Sánchez, Enric

4 Respostes

(Alacant, 7 abril 1875 – Barcelona, 26 abril 1958)

Violinista. Germà de Josep i de Manuel. Director artístic de l’Associació Íntima de Concerts de Barcelona. El 1905 fundà i dirigí una acadèmia de música del seu nom.

És autor d’algunes composicions i d’un mètode de violí.

Masriera i Rosés, Lluís

4 Respostes

(Barcelona, 17 gener 1872 – 21 octubre 1958)

Orfebre, pintor, escenògraf i comediògraf. Fill de Josep Masriera i Manovens, i germà dels argenters Josep Masriera i Rosés (Barcelona, 1870-1918) i Ricard Masriera i Rosés (Barcelona, 1878-1946).

Estudià a París, Londres i Ginebra, ciutat on fou deixeble de l’especialista en esmalts Lossier, amb qui aprengué sobretot la tècnica dels esmalts translúcids, cosa que en féu possible el renaixement a Barcelona, on des del segle XVII no se’n produïren. En els treballs d’orfebreria adoptà l’estil modernista i aconseguí obres molt apreciades.

Com a pintor pràctica un naturalisme efectista i conreà el paisatge, el retrat, els temes religiosos i la natura morta. També desenvolupà les seves activitats en el terreny del teatre, en el qual fundà i dirigí la companyia Belluguet, que assolí molts èxits al país i a l’estranger. Fou president de l’Associació Artística de Joieria i Plateria.

Fou el pare de l’arquitecte Joan Masriera i Campins (Barcelona, segle XX).

Jordana i Mayans, Cèsar August

3 Respostes

(Barcelona, 1893 – Buenos Aires, Argentina, 1958)

Escriptor. Deixà la carrera d’enginyer per la literatura.

Com a novel·lista s’inicià amb Quatre venjances (1923) i L’anell del Nibelung (1926), barreja de fantasia i realisme; assajà el gènere policíac amb El collar de la Núria (1927), i amb La veritat sobre Sigfrid (1927) i L’incest (1928) alternà l’humor amb un estil irreverent a la manera d’Anatole France. Després escriví Una mena d’amor (1931), narració eròtica. A l’exili publicà Tres a la reraguarda (1940), contes amb temes de la guerra civil o populars. A Barcelona li fou publicat, el 1971, El món de Joan Ferrer, experiència en la línia de Joyce.

Amb un estil precís, quasi matemàtic, fou col·laborador de publicacions catalanes i sud-americanes. Director de l’Oficina de Correcció de la Generalitat, publicà diversos llibres sobre la llengua catalana, alguns amb el pseudònim de Bernat Montsià. Excel·lent traductor de quatre volums de Shakespeare (1930-32) i d’obres per a la “Biblioteca A Tot Vent”. També té obres infantils. Signà també Candi Brossa i Arnau Bellcaire.

Estelrich i Artigues, Joan

12 Respostes

(Felanitx, Mallorca, 20 gener 1896 – París, França, 20 juny 1958)

Escriptor i polític. Conferenciant, assagista, humanista i crític, és una de les figures més sobresortints que ha aportat Mallorca a la literatura catalana. Arrelat des de jove a Barcelona, dirigí els “Quaderns d’Estudi” (1918) i col·laborà a “La Revista” i a “La Veu de Catalunya”.

L’any 1919 fundà Expansió Catalana, entitat destinada a difondre a l’estranger la cultura catalana, tasca que aconseguí a través d’una estada a Portugal, del contacte amb els occitans, de la publicació de l’estudi Per a la valorització internacional de Catalunya (1920) i del panegíric Maragall laude (1922).

L’any 1923 fou director de la Fundació Bernat Metge, creada per Francesc Cambó, i per a la qual traduí una part del Discursos de Ciceró (1923) i el segon volum de la Història d’Alexandre el Gran de Quint Curci (1926).

Fruït dels seus treballs crítics sobre literatura és l’assaig Entre la vida i els llibres (1929) i els assaigs polítics La qüestió de les minories nacionals (1929), El moment polític (1930) i Catalunya endins (1930). Fou director de “La Veu de Catalunya” (1931) i de la revista “Occident” (1936-39), editada a París.

En els darrers anys de la seva vida canvià totalment de posició política i durant la dictadura obtingué el càrrec de delegat d’Espanya a la Unesco (1952-58). D’aquesta darrera època és el llibre Las profecías se cumplen.

Escola Superior d’Administració i Direcció d’Empreses

4 Respostes

(Pedralbes, Barcelona, 1958 – )

(ESADE)  Escola superior privada especialitzada en la formació de directius. Fundada per un grup d’empresaris amb el suport de la Companyia de Jesús.

Creà el primer màster en direcció d’empresa el 1965. Inaugurà una delegació a Madrid el 1977 i posteriorment incorporà la llicenciatura de dret i s’uní a la resta de centres superiors que formen la Universitat Ramon Llull.

Enllaç web: ESADE

Duran i Reynals, Francesc

7 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1899 – New Haven, EUA, 27 març 1958)

Metge i investigador. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Eudald i Raimon. Deixeble a Barcelona d’August Pi i Sunyer i col·laborador de Ramon Turró.

Treballà al Laboratori Municipal de Barcelona. En veure les penúries econòmiques que passava la institució, aprofità una beca de la “Junta para la Ampliación de Estudios” i se n’anà a l’Institut Pasteur de París (1925) i al Rockefeller Institute (1926). Més endavant s’instal·là a la Universitat de Yale, on fou catedràtic i director d’investigacions.

Aconseguí d’aïllar la hialuronidasa, factor de difusió infecciosa anomenat factor de Reynals, a partir de la qual continuà les seves recerques sobre l’etiologia vírica del càncer i adquirí fama mundial.

Comorera i Soler, Joan

5 Respostes

(Cervera, Segarra, 5 setembre 1895 – Burgos, Castella, 7 maig 1958)

Polític. Graduat en magisteri, aviat s’integrà en moviments d’esquerra i republicans. S’exilià a França (1915-19) i a l’Argentina (1923-30), on s’afilià al Partit Socialista Argentí i dirigí el setmanari “Nació Catalana” (1923-30); després residí a Montevideo, on també s’afilià al Partit Socialista. Tornà a Barcelona amb la proclamació de la II República i s’afilià a la Unió Socialista de Catalunya, a la qual havia ja estat adherit el 1923.

“Si l’estat va contra la Nació, ens devem a la Nació i hem d’anorrear l’Estat opressor”

Director del setmanari “Justícia Social” (1933-36), fou secretari general de la USC a partir del 1932 i president a partir del 1933. En controlà la tasca organitzativa, dirigí contra Serra i Moret el procés de radicalització de la USC i influí decisivament en la creació del PSUC (juliol 1936), organització de la qual fou secretari general (1936-49).

Diputat al Parlament de Catalunya (1932), Lluís Companys el nomenà conseller d’Economia i Agricultura de la Generalitat (1934), fou empresonat arran dels fets del Sis d’Octubre (1934). A les eleccions del febrer de 1936 fou elegit diputat a corts i reintegrat a la seva conselleria. El 1937 anà a França i a l’URSS per aconseguir l’ajut dels governs respectius i establir-hi tractats comercials.

“Abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció”

Acabada la guerra civil, passà a França i d’allí a Moscou. Després anà a Mèxic, i, el 1945, tornà a França per seguir més de prop la lluita a l’interior del país. A l’exili menà una política d’independència respecte al PCE fins que, acusat de nacionalista i titista, en fou expulsat del PSUC (1949). Retornat clandestinament a Catalunya (1951), fou detingut a Barcelona (1954), processat i condemnat a 30 anys de presó, morí a la presó de Burgos.

Clarà i Ayats, Josep

9 Respostes

(Olot, Garrotxa, 16 desembre 1878 – Barcelona, 4 novembre 1958)

Escultor. Germà de Joan. Estudià a les escoles de belles arts de Tolosa i de París, on hi residí el 1900, i on conegué Maillol, Bourdella i Rodín. Aquest darrer l’ajudà a superar el modernisme inicial i evolucionà cap a un classicisme d’arrel mediterrània, del qual fou un dels màxims representants de la primera meitat del segle XX.

Com Maillol, Clarà considera el nu femení com el tema que li permet de conquerir les harmonies de volum i superfícies més perfectes.

Considerat com el típic escultor del noucentisme, d’entre les seves obres destaquen La deessa (1928), Repòs (1929), Nu de noia (1934) i Puixança (1936), o les seves darreres escultures, on estudia la figura asseguda.

Membre de l’Academia de San Fernando, rebé el premi March d’Escultura l’any 1958.

Cardó i Sanjoan, Carles

9 Respostes

(Valls, Alt Camp, 5 maig 1884 – Barcelona, 24 març 1958)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Tarragona i fou ordenat el 1908. Es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat Gregoriana de Roma i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs. Fou canonge de la seu barcelonina el 1918.

Representant remarcable del periodisme catòlic català, fundà la revista “La Paraula Cristiana” (1925), plataforma de la intel·lectualitat catalana, i “El Bon Pastor” (1925), i col·laborà al diari “El Matí” (1929) i a “La Veu de Catalunya” (1932-36). Formà part de la Fundació Bíblica Catalana i fou traductor de la Fundació Bernat Metge (tota l’obra de Sèneca).

L’any 1936 fou salvat per la Generalitat i, fidel a l’actitud no bel·ligerant del cardenal Vidal i Barraquer, passà a Itàlia i després a Suïssa, on va romandre fins que el 1954 va tornar a Barcelona.

Obres seves són: Doctrina estètica del Dr. Torras i Bages (1919), Perennitat i actualitat del problema social (1921), El diàleg interior (1934) i La nit transparent (1935), o el llibre polèmic i crític Histoire spirituelle des Espagnes (1946). Cal esmentar els reculls de poemes El càntic nou (1951), Meditació catalana (1953), L’Evangeli d’avui (1954) i Emmanuel (1955). L’any 1959 aparegué pòstum el seu llibre La moral de la derrota i altres assaigs. Usà els pseudònims Levissimus, R. Vespella i J. Torelló.