(Pedralbes, Barcelona, 1958 – )
(ESADE) Escola superior privada especialitzada en la formació de directius. Fundada per un grup d’empresaris amb el suport de la Companyia de Jesús.
Creà el primer màster en direcció d’empresa el 1965. Inaugurà una delegació a Madrid el 1977 i posteriorment incorporà la llicenciatura de dret i s’uní a la resta de centres superiors que formen la Universitat Ramon Llull.
Enllaç web: ESADE
(Barcelona, 5 desembre 1899 – New Haven, EUA, 27 març 1958)
Metge i investigador. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Eudald i Raimon. Deixeble a Barcelona d’August Pi i Sunyer i col·laborador de Ramon Turró.
Treballà al Laboratori Municipal de Barcelona. En veure les penúries econòmiques que passava la institució, aprofità una beca de la “Junta para la Ampliación de Estudios” i se n’anà a l’Institut Pasteur de París (1925) i al Rockefeller Institute (1926). Més endavant s’instal·là a la Universitat de Yale, on fou catedràtic i director d’investigacions.
Aconseguí d’aïllar la hialuronidasa, factor de difusió infecciosa anomenat factor de Reynals, a partir de la qual continuà les seves recerques sobre l’etiologia vírica del càncer i adquirí fama mundial.
(Cervera, Segarra, 5 setembre 1895 – Burgos, Castella, 7 maig 1958)
Polític. Graduat en magisteri, aviat s’integrà en moviments d’esquerra i republicans. S’exilià a França (1915-19) i a l’Argentina (1923-30), on s’afilià al Partit Socialista Argentí i dirigí el setmanari “Nació Catalana” (1923-30); després residí a Montevideo, on també s’afilià al Partit Socialista. Tornà a Barcelona amb la proclamació de la II República i s’afilià a la Unió Socialista de Catalunya, a la qual havia ja estat adherit el 1923.
“Si l’estat va contra la Nació, ens devem a la Nació i hem d’anorrear l’Estat opressor”
Director del setmanari “Justícia Social” (1933-36), fou secretari general de la USC a partir del 1932 i president a partir del 1933. En controlà la tasca organitzativa, dirigí contra Serra i Moret el procés de radicalització de la USC i influí decisivament en la creació del PSUC (juliol 1936), organització de la qual fou secretari general (1936-49).
Diputat al Parlament de Catalunya (1932), Lluís Companys el nomenà conseller d’Economia i Agricultura de la Generalitat (1934), fou empresonat arran dels fets del Sis d’Octubre (1934). A les eleccions del febrer de 1936 fou elegit diputat a corts i reintegrat a la seva conselleria. El 1937 anà a França i a l’URSS per aconseguir l’ajut dels governs respectius i establir-hi tractats comercials.
“Abans que espanyols, som catalans. Som catalans per naturalesa. Som espanyols per coacció”
Acabada la guerra civil, passà a França i d’allí a Moscou. Després anà a Mèxic, i, el 1945, tornà a França per seguir més de prop la lluita a l’interior del país. A l’exili menà una política d’independència respecte al PCE fins que, acusat de nacionalista i titista, en fou expulsat del PSUC (1949). Retornat clandestinament a Catalunya (1951), fou detingut a Barcelona (1954), processat i condemnat a 30 anys de presó, morí a la presó de Burgos.
(Olot, Garrotxa, 16 desembre 1878 – Barcelona, 4 novembre 1958)
Escultor. Germà de Joan. Estudià a les escoles de belles arts de Tolosa i de París, on hi residí el 1900, i on conegué Maillol, Bourdella i Rodín. Aquest darrer l’ajudà a superar el modernisme inicial i evolucionà cap a un classicisme d’arrel mediterrània, del qual fou un dels màxims representants de la primera meitat del segle XX.
Com Maillol, Clarà considera el nu femení com el tema que li permet de conquerir les harmonies de volum i superfícies més perfectes.
Considerat com el típic escultor del noucentisme, d’entre les seves obres destaquen La deessa (1928), Repòs (1929), Nu de noia (1934) i Puixança (1936), o les seves darreres escultures, on estudia la figura asseguda.
Membre de l’Academia de San Fernando, rebé el premi March d’Escultura l’any 1958.
(Valls, Alt Camp, 5 maig 1884 – Barcelona, 24 març 1958)
Eclesiàstic i escriptor. Estudià al seminari de Tarragona i fou ordenat el 1908. Es doctorà en teologia i en dret canònic a la Universitat Gregoriana de Roma i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs. Fou canonge de la seu barcelonina el 1918.
Representant remarcable del periodisme catòlic català, fundà la revista “La Paraula Cristiana” (1925), plataforma de la intel·lectualitat catalana, i “El Bon Pastor” (1925), i col·laborà al diari “El Matí” (1929) i a “La Veu de Catalunya” (1932-36). Formà part de la Fundació Bíblica Catalana i fou traductor de la Fundació Bernat Metge (tota l’obra de Sèneca).
L’any 1936 fou salvat per la Generalitat i, fidel a l’actitud no bel·ligerant del cardenal Vidal i Barraquer, passà a Itàlia i després a Suïssa, on va romandre fins que el 1954 va tornar a Barcelona.
Obres seves són: Doctrina estètica del Dr. Torras i Bages (1919), Perennitat i actualitat del problema social (1921), El diàleg interior (1934) i La nit transparent (1935), o el llibre polèmic i crític Histoire spirituelle des Espagnes (1946). Cal esmentar els reculls de poemes El càntic nou (1951), Meditació catalana (1953), L’Evangeli d’avui (1954) i Emmanuel (1955). L’any 1959 aparegué pòstum el seu llibre La moral de la derrota i altres assaigs. Usà els pseudònims Levissimus, R. Vespella i J. Torelló.
(Palamós, Baix Empordà, 31 desembre 1883 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 16 gener 1958)
Sindicalista i periodista polític. Signava Eusebi C. Carbó. Influït per la tradició familiar, s’afilià a la joventut federal. En traslladar-se a Barcelona, es lliurà plenament a l’activisme de la CNT.
Desenvolupà una gran activitat periodística a València, on també residí, primer a “El Corsario” i després a “Solidaridad Obrera”, que acabà dirigint; també fundà i dirigí “La Guerra Social”. Presidí la delegació valenciana al Congrés Nacional de la CNT (Madrid, 1919), en què es declarà partidari de l’adhesió a la Tercera Internacional.
Detingut per ordre governativa en diverses èpoques, passà en total deu anys a la presó. Fou amic de sindicalistes revolucionaris internacionals, com Malatesta, i estava personalment molt lligat a Joan Peiró.
En temps de la Dictadura de Primo de Rivera hagué d’exiliar-se a Perpinyà. Durant la guerra civil participà en la direcció del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. El 1937 fou nomenat director del diari del vespre “Catalunya”, que editava la CNT.
En acabar la guerra, s’exilià a França i a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on refusà de formar part del govern de l’exili presidit per Giral. Hi publicà La reconstrucción de España (1945) i La crisis fraudulenta del marxismo (sd).
(Barcelona, 7 agost 1958 – )
Artista plàstic. Estudià a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Des del final dels anys 1980, la seva reflexió se centra en els problemes intrínsecs al procés de creació artística, als material i als límits de la pintura, des d’un àmbit més conceptual que pròpiament formal. S’interessa per la representació del pas del temps i el seu rastre.
Dins l’àmbit estatal, ha presentat exposicions individuals a Barcelona i a Madrid. Ha estat present en exposicions a Sevilla (1992), Madrid, Donostia (1993), al MACBA (1996) i a Lima (1997). Ha realitzat diversos projectes en espais públics, com Carta de colores a l’aeroport de Barcelona (1995), Escriure a l’aigua a les Piscines Municipals Picornell, o la instal·lació permanent a l’Escola Frederic Mistral/Tècnic Eulàlia (1996) d’aquesta ciutat.
Professor de pintura a l’Escola Massana de Barcelona. L’any 1998 fou seleccionat per a la IX Biennal de Sydney. El 2000 presentà l’exposició Malgastar al Prat de Llobregat.
Dades dels Països Catalans 