(Palma de Mallorca, 1955 – )
Corporació nobiliària. Els requisits per a entrar-hi són ésser catòlic, noblesa centenària del primer cognom, legitimitat i puresa de sang cristiana fins als vuit besavis. S’hi admeten les dones.
Té per cap suprem el comte de Barcelona, i per insígnia una creu de Sant Jordi, carregada amb un escut rodó amb les armes del Regne de Mallorca, amb una orla blanca amb el lema Maioricarum Regni Nobilitas amb lletres d’or i somada de la corona reial.
(Artà, Mallorca, 1888 – Palma de Mallorca, 1955)
Escriptor i eclesiàstic. Tres anys d’estada al Marroc, dedicat a investigacions folklòriques i paleontològiques, li serviren per escriure Atrio de morería, Resumen de la historia de Ceuta, Al Araix, Huellas protohistóricas del Mogreb i Abyla Herculana: introducción al estudio de la etnogenia berberisca. Féu estudis lul·lians.
És autor d’una novel·la De com Icarus perdé les ales (1932), del tractat Theologumena, apología del Catolicismo contra los errores modernos (1927) i de l’assaig Feminalia: Introducción al estudio de la pedagogía femenina, que fou traduït al francès i a l’italià. El 1947, amb el pseudònim de Rusticus Silvíger, publicà un volum de balades: Trilogia del sentiment.
(Oriola, Baix Segura, 30 setembre 1887 – Alacant, 19 gener 1955)
Escriptor i periodista. Impressor, imprimí a Oriola (1909-13) diversos periòdics com “El Clarín”, “La Opinión” i “La Primavera”. Tingué després impremta a Monòver i Alacant, on dirigí (1924-36) el diari catòlic “El Día”, del qual fou propietari en 1926-36.
Publicà els reculls poètics Flores silvestres (1908), Cantos de voluntad (1915), Por las rutas floridas (1921), Canciones de amor (1931) i Poesías (1946). Fou també autor d’obres com De mis andanzas por la vida (1916), Jávea (1920) i Orihuela. Historia, geografía, arte y folklore (1954).
(València, 20 gener 1893 – 7 juliol 1955)
Poeta i gramàtic. Mestre nacional, poeta important (epígon de l’avantguardisme de Salvat-Papasseit en els llibres Vermell en to major, 1929; Rosa dels vents, 1930; El bes als llavis, 1934; El fang i l’esperit, 1952).
Va fer una tasca molt important com a pedagog de l’idioma en introduir el fabrisme al País Valencià, cosa que va assolir amb ampli assentiment de la intel·lectualitat del país reunida a instàncies d’ell mateix a Castelló de la Plana el 21 de desembre de 1932, tot bandejant així diversos intents secessionistes.
Va professar cursos de valencià a la Universitat de València i després de la guerra civil va idear i endegar els cursos de llengua valenciana a Lo Rat Penat, que van divulgar per tot el país la normalització fabriana, sàviament matisada per Manuel Sanchis i Guarner en el pla científic i per ell mateix en el pràctic, dins el qual li són degudes obres didàctiques molt eficaces.
(Palma de Mallorca, 1875 – 1955)
Escriptora. De família acomodada, rebé una acurada educació, mantingué amistat amb Carme Karr i Víctor Català i col·laborà a “Feminal” i a “Mercurio” de Barcelona.
Arran d’una llarga estada a la cartoixa de Valldemossa -on es relacionà amb l’arxiduc Lluís Salvador– publicà la interessant Guía histórico-descriptiva de Valldemosa y Miramar (1910) -il·lustrada pel seu fill Elvir Sans-, una de les primeres mostres del gènere a Mallorca, traduïda al francès el 1915.
Publicà també una única obra literària, Valldemossines (1911), recull de narracions i descripcions paisatgístiques i històriques.
(Sueca, Ribera Baixa, 3 març 1955 – )
Escriptor i pedagog. Mestre de professió. Col·laborà en la premsa i ha traduït diversos llibres i sèries de televisió.
Algunes obres seves són Ulisses (premi Tirant lo Blanc 1987), La sal (premi Ramon Muntaner 1988), La ciutat submergida (1991) i Quatre històries d’animals (1992).
En novel·la, destaquen Som irrepetibles (1987), Cendres de seductor (1987), L’enviat (1996) i Les potències de l’ànima (1997).
(Perpinyà, 10 abril 1885 – París, França, 14 agost 1955)
Alpinista i jurista. Fou un dels principals impulsors del ressorgiment del muntanyisme pirinenc. Efectuà nombroses ascensions, especialment al Canigó, que escalà per les seves vies més difícils.
Fou president del Club Alpin Français i organitzador de l’expedició francesa de 1936-37 a l’Himàlaia.
Era professor de dret especialitzat en les institucions de la Xina.
(Burjassot, Horta, 16 juny 1914 – València, 9 gener 1955)
Historiador i llicenciat en dret. Membre de l’Arxiu de la Corona d’Aragó des del 1942, exercí diversos càrrecs a València (a l’Escola d’Estudis Medievals, a l’Institut d’Estudis Històrics, etc).
Obres principals: La concordia de Alcañiz (1947) i El compromiso de Caspe (1948).
(Alcoi, Alcoià, 15 novembre 1870 – Saragossa, Aragó, 30 maig 1955)
Prelat. S’ordenà el 1894. Fou professor de filosofia i teologia al seminari de València de 1896 a 1916. Des del 1903 era canonge a la seu valentina.
El 1916 fou nomenat bisbe de Menorca. El 1924 fou preconitzat arquebisbe de Saragossa.
(Port de Sagunt, Camp de Morvedre, 1955 – )
Pintora. El 1987 anà a viure i treballar a Nova York. Estudià belles arts a l’Acadèmia de Sant Carles de València.
En els seus inicis treballà el fotomuntatge i amb imatges pornogràfiques. Entre el 1978 i el 1979 treballà en col·laboració mb el pintor Juan Uslé, amb qui es casà, alternant fotografia, fotomuntatge i pintura.
L’any 1980 obtingué la beca per a artistes joves del ministeri de cultura pel projecte Contexto. L’any 1983 obtingué la beca Alfons Roig de la diputació de València i el premi Ojo Crítico a les arts plàstiques.
A l’estiu del 1993 és féu una gran exposició retrospectiva de la seva obra, Habitación Anónima, a Santander. Té obres a les col·leccions del MACBA i de la Fundació “La Caixa”.
Dades dels Països Catalans 