Arxiu d'etiquetes: 1949

Lull Santiago, Vicente

Deixa un comentari

(La Plata, Argentina, 1949 – )

Arqueòleg i prehistoriador. Catedràtic de prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1993.

El seu treball d’investigació s’ha centrat en la teoria de la interpretació arqueològica, en l’arqueo-ecologia mediterrània entre el IV i el I mil·lenni aC i en la prehistòria recent del sud-est de la península Ibèrica i les Illes Balears.

Entre les seves publicacions destaquen: La “cultura” de El Argar. Un modelo para el estudio de las formaciones sociales prehistóricas (1983), Arqueología de Europa, 2250-1200 aC. Una introducción a la edad del bronce (1992, en col·laboració) i Cronología de la Prehistoria Reciente de la Península Ibérica y Baleares (1996, en col·laboració).

Llovera i Tomàs, Josep Maria

2 Respostes

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 17 desembre 1874 – Barcelona, 23 març 1949)

Eclesiàstic i escriptor. Estudià a Girona i a Roma, on fou ordenat sacerdot. Canonge de Barcelona (1919) i professor de sociologia del Seminari, se sentí vinculat al grup de Severino Aznar. Participà en Acció Popular i en la redacció de la “Catalunya Social”. Fou un dels inspiradors de la Unió Democràtica i, en un altre ordre, de la Federació de Joves Cristians.

És notable el seu Tratado de sociología cristiana (Barcelona, 1909), reeditat diverses vegades, així com les seves traduccions de clàssics i Pares de l’Església (la seva traducció de La Ciutat de Déu, de sant Agustí, és considerada com a modèlica).

Lerroux García, Alejandro

64 Respostes

(La Rambla, Andalusia, 4 març 1864 – Madrid, 25 juny 1949)

Polític. S’inicià en política i periodisme a Madrid, l’any 1890; posteriorment es traslladà a Barcelona, on dirigí “La Publicidad” i fundà “El Progreso”, “El Intransigente” i “La Casa del Pueblo”. Cap de l’anomenada Unión Republicana, fou elegit diputat els anys 1901, 1903 (primer èxit electoral important) i 1905. El 1906 trencà amb N. Salmerón i amb tots els altres republicans (federals, nacionalistes) que s’integraren a Solidaritat Catalana i, encara que fou derrotat estrepitosament per aquesta (1907), fundà el nou Partit Radical.

Lerroux s’emparà en els sectors anticatalanistes (generalment immigrants) i en bona part de la massa obrera, que renegà momentàniament l’apoliticisme anarquista per raó del fracàs de les grans vagues de començament de segle. El seu moviment s’alimentà d’una extrema demagògia revolucionària i republicana i d’un exagerat anticlericalisme.

Barcelona esdevingué l’escenari d’un constant enfrontament entre els radicals i la dreta regionalista (Lliga Regionalista), amb introducció de la violència per part dels elements joves del seu partit (els anomenats Jóvenes Bárbaros); bé que no fou present en la Setmana Tràgica, hi fou molt activa la participació del seu partit.

L’any 1910, quan dominava l’ajuntament de Barcelona, fou acusat per Jaume Carner i Joan Ventosa, davant el Congrés, d’irregularitats en l’expedient per a la conducció d’aigües a la ciutat, i per això hagué d’abandonar la conjunció republicano-socialista. A partir d’aleshores adoptà posicions cada cop més moderades.

Participà en l’Assemblea de Parlamentaris (1917) i, després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30), signà el pacte de Sant Sebastià i participà en el comitè que preparà l’adveniment de la República. Posteriorment fou ministre d’estat i l’any 1933 formà govern, en el qual donà entrada a tres membres de la CEDA. S’emparà en l’extrema dreta, sobretot arran de la repressió dels moviments revolucionaris d’octubre de 1934 a Catalunya i a Astúries. En les eleccions de 1936 no aconseguí acta de diputat i, començada la guerra civil, fugí a Portugal, des d’on donà suport a la insurrecció; tornà a Espanya el 1947.

Escriví, entre d’altres, les obres: Al servicio de la República (1930), La pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).

Lamote de Grignon i Bocquet, Joan

10 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1872 – 11 març 1949)

Compositor i director d’orquestra. Professor al Conservatori del Liceu i a l’Escola Municipal de Música.

Fundà l’Orquestra Simfònica de Barcelona (1911), de la qual fou director, com ho fou també de la Filharmònica i la Blütner-Orchester, ambdues de Berlín. Dirigí la Banda Municipal de Barcelona del 1914 al 1939.

Reintegrat a l’activitat musical després d’un llarg parèntesi, dirigí l’Orquestra Municipal de València d’ençà del 1943 fins al 1949.

De la seva producció destaquen Cançons catalanes (1899), La nit de Nadal (1906, oratori), Poema romàntic i Hispàniques (trilogia per a orquestra), l’òpera Hespèria (1907) i Violetes (1904, dotze cançons per a cant i piano).

Jujol i Gibert, Josep Maria

7 Respostes

(Tarragona, 16 setembre 1879 – Barcelona, 1 maig 1949)

Arquitecte i dibuixant. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Deixeble d’Antoni Maria Gallissà, i de Font i Gumà, perfeccionà els seus estudis amb Antoni Gaudí, és un alt exponent del modernisme.

Més conegut per les seves realitzacions com a decorador que no pas com a arquitecte, la seva obra es caracteritza per una gran imaginació i una extraordinària sensibilitat colorista.

Les seves construccions, de clara influència gaudiniana, són la Torre dels Ous de Sant Joan Despí (1913), les cases Heras i Planelles de Barcelona, el nou santuari de Montserrat de Montferri (1927), l’església del Carme i el teatre del Patronat Obrer, de Tarragona, i les col·laboracions amb Gaudí al Parc Güell i a la casa Batlló.

Estivill i Rius, Assumpció

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1949 – )

Doctora en biblioteconomia. Llicenciada en filologia hispànica per la Universitat de Barcelona (1973), graduada per l’Escola de Bibliotecàries (1976) i doctora per la School of Library and Information Science de la universitat de Pittsburg (1990). El 1999 passà a la facultat de biblioteconomia i documentació de la Universitat de Barcelona, de la qual fou la primera degana.

És autora de L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939 (1992) i de nombrosos articles especialitzats. Membre de la Secció de Catalogació de la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris i Biblioteques.

Bonnemaison i Farriols, Francesca

4 Respostes

(Barcelona, 1 abril 1872 – 12 octubre 1949)

Pedagoga. Promotora de l’educació femenina popular. Fou bibliotecària de l’Obra de Buenas Lecturas, que sobresortí en el camp educatiu i professional, i d’on sorgí, el 1922, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona.

Fou reina dels Jocs Florals de Barcelona (1892) i l’any següent es casà amb Narcís Verdaguer i Callís. Amb Francesc Cambó, antic passant del seu marit, mantingué una amistat reflectida en un extens epistolari (1907-47), inèdit.

El 1932 organitzà la secció femenina de la Lliga Regionalista. Havia col·laborat a “La Veu de Catalunya” amb el pseudònim de Franar.