(Barcelona, 1943 – )
Artista plàstica. Filla de l’arquitecte Santiago Balcells i Gorina. Estudià arquitectura a Barcelona i art a la universitat de Iowa (1971). Entre 1976-79 realitzà accions de caràcter conceptual.
El 1979 passà a residir a Nova York, on realitzà vídeos, cinema experimental, instal·lacions i muntatges molt diversos, sense deixar les creacions d’imatge seriada.
Col·labora sovint amb músics, com ara Peter von Riper o Barbara Held.
(Barcelona, 23 juny 1862 – 9 setembre 1943)
Pintor. Influït a París per Millet i Bastien-Lepage, conreà un naturalisme plàcid, de tema rural i mariner, i també grans composicions històriques i al·legòriques, com les pintures del paranimf de la universitat de Barcelona (1888) o de la cúpula del saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat (1928).
Dibuixà els indrets de Barcelona que havien de desaparèixer amb l’obertura de la Via Laietana (1908).
(Sabadell, Vallès Occidental, 4 abril 1943 – )
Arquitecte (1970). Format a l’Escola de Barcelona, de la qual fou professor (1971), també professà a l’ILAUD d’Urbino.
És autor de la casa Olèrdola, a Barcelona (1975-81, premi FAD). Des de l’any 1976 treballà associat amb Gabriel Móra i Gramunt. Obra conjunta són uns blocs d’apartaments a Cerler i l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat a la Universitat Autònoma de Barcelona (1984).
Pel remodelatge de les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat rebé el premi FAD de restauració (1982).
(Barcelona, 1943 – )
Fotògrafa. Ha estudiat fotografia a Londres i a París i s’ha especialitzat en la fotografia de retrat i reportatge, especialment de caràcter periodístic.
Col·labora assíduament en diverses publicacions catalanes. Obres més destacades: Els cementiris de Barcelona (1981, amb Carme Riera) o Amigos (1991, amb Colita).
(Blanes, Selva, 26 gener 1868 – el Masnou, Maresme, 28 novembre 1943)
Escriptor. Començà per publicar poemes al periòdic de Palma de Mallorca “L’Ignorància” i guanyà un primer premi amb El jovent català als Jocs Florals d’Olot.
Defensà l’autonomia de Catalunya a “La Costa de Llevant” i a “Las Provincias” de València.
Fou director de “La Ilustració Llevantina”, i escriví dues peces curtes per al teatre.
(Barcelona, 1943 – )
Empresa fundada pel grup financer Pujol-Usandizaga amb la fàbrica a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental). El 1950 creà conjuntament amb Hidro Nitro Española SA la Societat Etino-Química SA.
Amb la posterior entrada, el 1956, de l’empresa nord-americana Monsanto, hom posà en marxa una planta de poliestirè a Montsó (Aragó), que el 1960 fou transformada en Monsanto Ibérica SA.
El 1970 inaugurà una nova planta de matèries plàstiques a Vila-seca de Solcina (Tarragonès) i el 1974 procedí a l’absorció de Monsanto Ibérica SA.
La crisi general del sector i en concret la del soci multinacional provocaren la suspensió de pagaments (1980), que poc després fou aixecada i adquirida la participació majoritària de Monsanto pel grup bancari propietari de la resta de les accions.
El 1980 era la segona empresa de l’estat espanyol en el sector plàstics (12.000 milions de pessetes en vendes) i tenia 1.900 empleats.
(Cambrils, Baix Camp, 3 octubre 1868 – Friburg, Suïssa, 13 setembre 1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Inicià els estudis sacerdotals després d’haver cursar la carrera d’advocat, i fou ordenat l’any 1899. Aviat ocupà càrrecs de responsabilitat a la curia tarragonina, com el de fiscal del tribunal eclesiàstic i metropolità. Successivament canonge (1907) i vicari capitular (1911) de la mateixa arxidiòcesi, l’any 1914 fou consagrat bisbe titular i administrador apostòlic de Solsona. L’any 1919 fou designat arquebisbe de Tarragona, i el 1921 esdevingué cardenal.
Durant la dictadura de Primo de Rivera es resistí obertament a bandejar el català de la catequesi i de la predicació, per raons pastorals, i reclamà amb energia el respecte als drets legítims. Del 1931 al 1935 presidí les conferències dels metropolitans espanyols, i el seu nom encapçalava els diversos documents que l’episcopat espanyol adreçava al govern republicà. Durant aquest temps potencià la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
El 1936, en esclatar la guerra civil, el mateix govern de la Generalitat el protegí dels incontrolats, el conduí a Barcelona i li facilità d’embarcar-se cap a Itàlia. En aquest país visqué a la cartoixa de Farneta (Lucca), en estret contacte amb la Santa Seu.
El 1937, en ésser-li proposat d’adherir-se a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol, que feia de la guerra civil una croada, s’hi va negar, argumentant que aquesta carta no respectava la independència de l’Església en relació amb els poders establerts, que significava prendre partit per un dels dos bàndols abans que la contesa acabés, que podia apartar de l’Església les classes populars i que podia fer mal a les gestions que aleshores es feien per alliberar els capellans presos.
Per unes raons semblants, no acceptà de tornar a la seva diòcesi quan li ho proposà el govern de la República, el maig de 1938. Durant aquest temps no deixà de treballar pels capellans presos i famolencs.
Al final de la guerra, impedit de tornar a Tarragona pel nou règim, es negà també a renunciar a la seu metropolitana. Per aquest temps sovintejà les estades a Suïssa, a la cartoixa de la Valsainte i, més tard, al monestir d’Engelberg. El 1941 intercedí eficaçment per Ventura Gassol, empresonat pel govern francès de Vichy.
A la seva mort fou enterrat a la cartoixa de Valsainte. El 1978 les seves despulles tornaren a la seu metropolitana de Tarragona.
(Manresa, Bages, 8 gener 1878 – Cuernavaca, Mèxic, 7 desembre 1943)
Filòsof i polític. Estudià a la Universitat de Barcelona, on des del 1913 exercí de catedràtic d’història de la filosofia i psicologia superior. El 1914 fundà el Seminari de Filosofia, el primer que funcionava a la universitat barcelonina. Fou també professor als Estudis Normals de la Mancomunitat i de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, i donà cursos a l’Ateneu Barcelonès, l’Ateneu Polytechnicum i al Conferentia Club.
En proclamar-se la República, fou nomenat degà comissari de Filosofia, rector de la universitat i president del Consell de Cultura de la Generalitat, càrrecs dels quals dimití el 1932 per integrar-se a la política activa com a diputat d’ERC al Parlament de Catalunya (novembre 1932). Durant la República, a més de la càtedra, professà al Seminari de Pedagogia i a l’Escola d’Estiu.
Exiliat, formà part del Consell Nacional de Catalunya (abril 1940) i col·laborà a la “Revista de Catalunya”, fundada a París el 1940.
Deixeble de Llorens i Barba, pensava que la filosofia havia de tractar successivament el problema gnoseològic, el metafísic i l’ètic.
Entre les seves obres cal esmentar: Programa sumario de lógica fundamental (1911), Alguns aspectes de la vida universitària del Dr. Llorens i Barba (1920), Idealitat, Metafísica, Espiritualisme (1923), Nacionalitat i cultura (1925), Tendències filosòfiques a Catalunya durant el segle XIX (1925), Filosofia i cultura (1930-32), Spinoza (1933), Figures i perspectives de la història del pensament (1935) i El pensament i la vida. Estímuls per a filosofar (pòstuma, 1945).
(Barcelona, 9 novembre 1863 – 11 setembre 1943)
Editor, erudit i escriptor. A divuit anys, formà part del grup fundador de “L’Avenç”, revista de la qual fou director i on exposà les idees del modernisme. També ho féu a través de l’editorial del mateix nom. Fou amb la peça teatral La fada (1897) que es mostrà com un representant d’aquest moviment. Estudiós de la literatura catalana antiga, pertanyia a l’escola de Milà i Fontanals, i es dedicà a la poesia trobadoresca en relació amb la catalana.
Edità, entre altres, la traducció catalana del Decameró i de Gesta Comitum, la “Revista de Bibliografia Catalana” i escriví treballs d’importància capital per a l’estudi de la literatura, com ara la Bibliografia dels antics poetes catalans (1914), base del monumental Repertori de l’antiga literatura catalana (1923). En són altres estudis L’antiga escola poètica de Barcelona (1922) i La cançó provençal en la literatura catalana (1923).
En el camp de la història adquirí relleu com a tractadista d’història medieval amb la Historiografia de Catalunya en català (1906). Una part de la seva obra queda reflectida en el llibre de memòries Cinquanta anys de vida literària (1934). Com a creador publicà Croquis pirinencs (1896), els poemes Llibre de cor (1888) o la novel·la Desil·lusió (1904).
Políticament fou del Centre Català, la Unió Catalanista i del Centre Nacionalista Republicà. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
(Barcelona, 19 desembre 1943 – )
Matemàtic. Format a l’escola de B. Eckmann de Zuric. Catedràtic de geometria i topologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha treballat en qüestions de topologia algèbrica, especialment de teoria d’homotopia. Des del 1976 ha impulsat a la Universitat Autònoma de Barcelona la creació d’un grup per a la recerca en topologia.
Ha estat secretari general (1990-92), vice-president (1992-95) i president (des del 1995) de l’Institut d’Estudis Catalans.
Fou president de la Secció de Matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1978-82) i fundador i director del Centre de Recerca Matemàtica (1984), dependent de l’IEC. Membre de les Societats Matemàtiques Suïssa, Alemanya i Americana.
Ha contribuït a situar la matemàtica catalana a nivell d’igualtat amb la dels països més avançats.
El 1991 li fou concedida la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic.
Dades dels Països Catalans 