(Barcelona, 4 febrer 1857 – Santiago de Xile, Xile, 1943)
Escultor i pintor. Fou deixeble d’Antoni Caba i d’Agapit Vallmitjana. Dirigí l’Escuela de Bellas Artes de Santiago de Xile.
Entre les seves obres, molt nombroses en aquell país, figura el monument al poeta Ercilla a la capital xilena.
(Alacant, 11 octubre 1866 – Madrid, 16 abril 1943)
Comediògraf. A quinze anys es traslladà a Barcelona, on treballà com a empleat de banca i s’inicià en el periodisme col·laborant a “Correspondencia Catalana” i a “La Vanguardia”.
Després residí a Madrid, on s’inicià en la sarsuela col·laborant amb alguns importants sainetistes.
Obres: Genio y figura (1910), El amigo Melquíades (1914), La casa de Quirós (1915), La señorita de Trévelez (1916), La venganza de la Petra (1917), Los caciques (1919), Es mi hombre (1921), Angela Maria (1924), Los milagros del jornal (1924), El señor Pepe el Templao o la mancha de la mora (1925), El señor Adrián el primo (1928), La condesa está triste (1930), etc.
(Barcelona, 1943 – )
Escultor i orfebre. Fill del joier i pintor Emili Armengol i Gall.
L’any 1968 féu la primera exposició d’escultures de format mitjà. Aquestes, com les seves joies, es basen en formes arrodonides de caràcter orgànic i en el desenvolupament de les qualitats tàctils dels materials.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 6 novembre 1860 – 15 gener 1943)
Pintor. Fou alumne de Joan Ferrer i Miró, de l’Escola de Llotja de Barcelona, i completà la seva formació a Itàlia i a París. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis i al col·legi Samà.
Formà part de la Junta de Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer des de 1903, de la qual fou president des de 1928 fins a la Guerra Civil.
Destacà en el dibuix, l’aquarel·la i l’oli. El seu tema predilecte fou la figura, alternant amb natures mortes, paisatges i algun retrat. Entre la seva producció sobresortí en el tapís com a figurista en composicions històriques, tractades amb fantasia, segons la influència de l’acadèmia vuitcentista.
Se li coneix poca obra. A banda d’algunes obres obtingudes per donacions posteriors, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer actualment conserva tres quadres donats pel mateix pintor.
(Torí, Itàlia, 1860 – Barcelona, 1943)
Fotògraf. Després d’una estada a l’Argentina, s’establí a Barcelona (1889) on restaria per sempre.
Exercí de fotògraf professional i s’especialitzà en reportatges gràfics, de manera que cal considerar-lo com un dels pioners del periodisme gràfic a Catalunya.
Són molt conegudes, per exemple, les fotografies que obtingué al judici de Ferrer i Guàrdia (1909) i que foren publicades en bona part de la premsa internacional.
Treballs seus aparegueren a “Blanco y negro”, “La Ilustración Artística”, “Daily Mirror”, etc.
Personatge molt característic pel seu polifacetisme, es dedicà també a la invenció i a la tècnica aplicada.
(Barcelona, 11 gener 1943 – )
Novel·lista en castellà, més conegut per Eduardo Mendoza.
Es donà a conèixer el 1975 amb la publicació de la novel·la La verdad sobre el caso Savolta, portada al cinema el 1978; la seguiren El misterio de la cripta embrujada (1979) o El laberinto de pasiones (1982) fins a arribar al gran èxit de lectors i de crítica que aconsegui amb La ciudad de los prodigios (1986) i Una comèdia ligera (1996).
En català ha escrit les obres de teatre Restauració (1990) i Els llimbs (1997).
(Barcelona, 1943 – )
Escultor. Nét de Josep Campeny i besnét de Damià Campeny. Autodidacte.
Ha exposat a Mataró, Lió, Barcelona i Madrid, en exposicions col·lectives a Madrid, Basilea, Legnano, etc.
Adoptà la tècnica constructivista (1963-65), i la seva obra acusà després influències de l’onirisme i del pop-art (fins el 1970). Posteriorment, trobà un estil plenament personal, en el qual representacions figuratives sense expressivitat són manipulades com formes pures, a la recerca d’una bellesa plàstica.
Des del 1974 residí a Nova York.
(Barcelona, 19 octubre 1869 – 24 maig 1943)
Pianista. Oferí diversos concerts a la sala d’audicions de l’Exposició Universal de Barcelona (1888).
Fou professora de l’Escola Municipal de Música barcelonina, on s’havia format. La seva tasca docent resultà important.
Fill seu fou el violoncel·lista i musicòleg Josep Ricart i Matas.
(Barcelona, 7 novembre 1943 – )
Historiador de la literatura, crític i professor. Deixeble de Joaquim Molas, es llicencià en llengües romàniques.
Ha publicat antologies de diversos escriptors i de la poesia catalana medieval i del segle XV.
El seu llibre més important és Aspectes del Modernisme (1975), replantejament crític d’aquest moviment, juntament amb La cultura del catalanisme (1996).
Dades dels Països Catalans 