(Catalunya, 1932 – 1939)
(FOC) Central sindical d’àmbit català. Intentà reorganitzar la Unió de Sindicats Lliures.
Afirmà voler un sindicalisme professionalista, aconfessional i apolític; el 1935 ingressà en la Confederació Nacional de Sindicats Lliures d’Espanya, presidida per Ramon Sales.
El seu òrgan de premsa fou “FOC” (1932-33), dirigit per Llàtzer Casanovas.
(Catalunya, agost 1936 – 1939)
(FESAC) Organisme constituït d’acord amb el decret de Sindicació Obligatòria, de la Generalitat de Catalunya, per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.
(Catalunya, 1931 – 1939)
(FEJOC) Moviment juvenil catòlic i catalanista. Intentava de formar els joves en l’ideal evangèlic de la santedat i l’apostolat.
El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, creà (22 abril 1931) el Secretariat de Joventut i el confià a Albert Bonet i Marrugat, el qual promogué el moviment.
En incorporar (1934) les cinc sots-federacions -agrícola, escola, de dependents, obrera i universitària-, es pretenia de convertir-la en l’organització oficial de la joventut d’Acció Catòlica, que s’estava reestructurant a causa de les noves normes dictades pel papa Pius XI; però, malgrat la confiança que la Federació tenia del metropolità de Tarragona, no ho aconseguí, i únicament fou reconeguda com a tal a Girona (1934).
Les unitats locals, constituïdes pels grups d’una mateixa població, s’agrupaven en les unions diocesanes, que eren presidides pels consells diocesans, el conjunt dels quals formaven el Consell Federal de Barcelona, que fou presidit, des del 1932, per Fèlix Millet i Maristany i n’era consiliari Albert Bonet.
Es crearen agrupacions esportives, culturals i recreatives, que oferien oportunitats de captació.
La Federació no fou restablerta en acabar-se la guerra civil.
(Barcelona, 1933 – 1939)
Estudis de cursos especials. Iniciats amb el vistiplau del Patronat i organitzats per les facultats de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat de Barcelona, i amb la col·laboració de l’Ateneu Polytechnicum, l’Ateneu Enciclopèdic Popular i l’Escola del Treball.
Tot i no representar l’accés dels treballadors a la universitat, s’intentava de difondre, per primera vegada, entre els estaments populars els elements bàsics de la cultura universitària.
Arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 l’obra quedà paralitzada, però les classes continuaren al local de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Després del triomf del Front Popular, el 1936, els cursos es reintegraren a la universitat.
L’escriptor Ambrosi Carrion, president de l’Ateneu Enciclopèdic, fou el secretari i l’ànima dels Estudis per a Obrers.
(Catalunya, 25 maig 1933 – 1939)
Llei. Primera de les aprovades pel Parlament de Catalunya, amb categoria de llei fonamental, que va intentar d’aplicar les disposicions de l’Estatut del 1932. Discutida a partir del 5 de gener de 1933. Fou oficialment una norma interna per al Principat.
Tenia un fort paral·lelisme amb la Constitució de la República espanyola del 1931, bé que era fet en un to més moderat.
Les innovacions més interessants introduïdes, són les referents a l’organització dels sistemes de govern de Catalunya.
(Barcelona, 26 octubre 1936 – 1939)
Institució creada per decret del departament de defensa de la Generalitat de Catalunya, per a formar instructors de guerra. Ensenyava tàctica, armament, topografia, tir, etc.
Els primers professors honoraris foren Joan Garcia i Oliver i Abad de Santillán, delegats de la CNT, Rossend Cabré i J. Duran i Rosell, delegats del PSUC, i Emili Escobar, comandant de la Guàrdia Nacional Republicana.
(Catalunya, 1931 – gener 1939)
Organisme. Destinat a aplicar la política econòmica de la Generalitat, constava de quatre departaments (Finances, Proveïments, Agricultura i Serveis Públics).
Creat sota la direcció de Manuel Serra i Moret, el 1932 fou transformat en Departament d’Agricultura i Economia i, posteriorment, reestructurat el 1934 i el 1936.
Amb el desenvolupament de la guerra civil, es convertí en el departament bàsic, i fou el principal instrument de la Generalitat per al control del procés de colectivitzacions.
Fins a l’octubre de 1936 es desenvolupà entorn dels Serveis d’Indústria, els quals es responsabilitzaren de la política industrial, de la investigació, de la seguretat i higiene, etc.
D’ençà de l’octubre de 1936 i fins al juny de 1937 fou confiat a la representació de la CNT, que va orientar la seva política cap a la participació sindical i l’aplicació de l’autarquia econòmica. S’estructurà en dues seccions: Junta de Control Sindical i Serveis Tècnics del Departament.
Arran de la crisi del maig de 1937, passà a ésser controlat pel PSUC (des del juny de 1937 fins al gener de 1939) i va adquirir una organització burocràtica, amb la finalitat d’establir l’intervencionisme i el control de l’economia per part de l’Administració.
(Catalunya, setembre 1937 – 1939)
Butlletí mensual del departament d’economia de la Generalitat de Catalunya publicat substituint el trimestral que sortia des del 1936.
Analitzà els problemes econòmics plantejats per la guerra civil i per la transformació social que el país experimentava.
(Olot, Garrotxa, 10 maig 1871 – 23 octubre 1939)
Pintor i pessebrista. Adscrit a l’escola paisatgística d’Olot. Estudià a l’Escola de Belles Arts olotina i després a la de Barcelona, pensionat per la Diputació de Girona.
Fou deixeble predilecte de Joaquim Vayreda, amb qui treballà durant molts anys, fins al punt de preparar-li els paisatges, als quals Vayreda donava els últims tocs.
El seu estil, però, es distingí del del mestre pels seus contrallums, els esfumats i els colors sòlids.
Conreà també l’escultura, i modelà figures de pessebre.
(Barcelona, 10 febrer 1879 – 25 gener 1939)
Diari. Fou el darrer nom adoptat per “El Telégrafo”, diari que aparegué el 1858.
D’orientació clarament republicana, com el seu antecessor, però sense filiació política, anà prenent un caràcter anticlerical i demagògic, com ara en les campanyes de denúncia dels escàndols municipals.
Propietat dels Lasarte, pare i fill, tingué entre els redactors Robert Robert i Conrad Roure. Com a directors destacaren Manuel de Lasarte (pare) i Jaume Claramunt.
Dades dels Països Catalans 