(València, 1876 – febrer 1936)
Polític. Germà de Francesc. Afiliat al partit conservador, fou elegit regidor i després alcalde de València (1909).
Tornà a exercir aquest càrrec des de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera fins a l’adveniment de la II República. Aleshores es retirà de la política.
(Pollença, Mallorca, 17 febrer 1936 – Barcelona, 16 març 2014)
Pintora. Filla d’Alexis Macedonski. Fou molt precoç, als 15 anys ja feu una exposició a Palma de Mallorca, i als 16 anys publicà un llibre de poesies amb il·lustracions seves.
Va viure a Barcelona i a Madrid, i pintà diversos quadres de grans proporcions per a esglésies d’Extremadura i d’Aragó.
(València, 15 març 1869 – 3 juny 1949)
Periodista i escriptor. Fill de Teodor Llorente i Olivares. Fou director de “Las Noticias” i un dels puntals de “Lo Rat Penat”, a més de cronista oficial de la província de València.
Escriví sobretot en castellà i, entre d’altres, publicà els llibres Mistral i Llorente (1932), En defensa de la personalidad valenciana (1930), Memorias de un setentón (1942-48) i Los valencianos en San Sebastián (1941).
Traduí les rondalles mallorquines d’Antoni M. Alcover i anotà l’epistolari del seu pare.
Fou el pare de Teodor Llorente i Monleon (València, 1905 – 1936) Periodista. Sota el títol Piadosa invocación (1941), el seu pare li publicà aquest recull d’articles del 1928-29.
(Almassora, Plana Alta, 4 octubre 1936 – Dénia, Marina Alta, 10 juny 2021)
Professor i crític d’art. Titulat en dret i filosofia i lletres. S’ha especialitzat en teoria de l’art contemporani, teoria del disseny de l’estètica, arquitectura, urbanisme, etc.
Ha col·laborat en revistes: “Serra d’Or”, “Imagén y Sonido”, “CAU”, “Arquitectura Bis”, etc. Ha estat professor en diverses universitats, ha dirigit l’IVAM (1986-88), el centre d’art Reina Sofia de Madrid (1988-90) i, des del 1991, fou conservador en cap de la Fundació Thyssen-Bornemisza.
Ha publicat, entre altres obres, els llibres Equipo Crónica (1972), España, vanguardia artística y realidad social, 1936-76 (1977) i Julio González (1986).
(Vila-real, Plana Baixa, 19 agost 1936 – 22 febrer 2014)
Pintor. Deixeble de Josep Ortells, es formà a les escoles oficials de Castelló de la Plana, València i Madrid, i amplià estudis, becat, a Roma (1962-63) i a París (1965-66).
Ha conreat el paisatge, el retrat i la composició, i ha exposat a Madrid, València, Castelló, Lisboa i París.
(Perpinyà, 1873 – Elna, Rosselló, 1936)
Escriptor i poeta en francès. Pertangué al grup de Jo Ginestou, Carles Bauby i Albert Bausil. De família carlina, rebé el nom de Carles en honor del pretendent Carles VII de Borbó.
Es caracteritza, com a poeta, per la melancolia i la ironia. Autor dels reculls Les jours passés (1920), Tendre Paris (1921), Eaux vives (1922), Bucoliques et almanach (1927) i, en prosa, de l’assaig filosòfic Essais et propos (1920), de la novel·la fantasiosa i satírica La veuve de minuit (1926) i de l’estudi històric Carlistes et légitimistes (1937).
Fou col·laborador de publicacions com “La Tramontane”, “Le Roussillon” i “Le Coq Catalan”.
(Maó, Menorca, 1 abril 1881 – 18 novembre 1936)
Militar i escriptor. Promotor de l’Ateneu Maonès (1905), del qual fou secretari, iniciador i cap de l’escoltisme a Menorca.
Va escriure dues novel·les, en castellà, una Geografía e historia de Menorca (1907) i diversos poemes en castellà i en català. Fou col·laborador de la “Revista de Menorca” i del diari “El Bien Público”, en el qual dirigí el “Full menorquí”, secció quinzenal dedicada a literatura i folklore menorquins.
Retirat de l’exèrcit amb el grau de comandant d’infanteria, el 1931 organitzà la Unió de Dretes a Menorca.
El 1936 fou extret del vaixell-presó “Atlante” i afusellat amb altres companys a cala Figuera (Maó).
(Benissa, Marina Alta, 15 febrer 1885 – Gata, Marina Alta, 8 setembre 1936)
Escriptor i religiós franciscà. Fou cronista del seu orde.
Publicà Cuándo y dónde murió el infante fray Pedro de Aragón (1916), Dos creuades valenciano-mallorquines a les costes de Berberia (1921) i Francesc Ferrer, poeta valencià del sigle XV (1930).
Fou assassinat a l’inici de la guerra civil.
(Palma de Mallorca, 1892 – 1936)
Sindicat dels obrers del calçat. En 1869-74 una primera societat de resistència dels sabaters ja adoptà aquesta denominació, afiliada a la Federació Regional Espanyola de l’AIT. A partir del 1892 exercí una gran influència en el moviment obrer illenc.
En general romangué adscrita a la UGT, i a partir del 1925 a la UGT de les Balears. Fou el gran bastió del socialisme mallorquí, al qual donà dirigents importants.
Les principals vagues que sostingué foren les de març-juny de 1912 (de les Bestretes), juliol-octtubre de 1921 i, sobretot, la del novembre de 1933, que desembocà en una vaga general els dies 17 al 27 d’aquell mes.
En 1919-21 tingué uns 500-700 afiliats, però durant la Segona República, per raó de l’existència d’un sindicat rival cenetista, oscil·là entorn dels 300.
Influí directament sobre l’agrupació dels sabaters als pobles de l’illa (adoptaren el mateix nom els sindicats de sa Vileta, 1902, Marratxí, 1903, Sóller, 1904, i Lloseta, 1919) i fou la principal organitzadora de la Federació Balear de Sabaters (1915 i 1918).
(Cartagena, Múrcia, 31 maig 1852 – Madrid, 9 setembre 1936)
Metge i polític. De jove fou redactor i director del “Centro Popular” i president de la Joventut Republicana de València. Es doctorà en medicina el 1874 i fou catedràtic d’anatomia patològica a Santiago, Valladolid i València (1876) i d’higiene a Madrid (1888), a més de pertànyer a l’Academia de Medicina. Fou un actiu defensor, a València, del vaccí anticolèric del doctor Jaume Ferran.
Havia passat al liberalisme i el 1886 fou diputat, i del 1891 al 1908, senador, després vitalici, i cap de diversos ministeris. Fou delegat d’Espanya a la Societat de Nacions (1921-22).
Residí molts anys a València i fou mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1894. Va escriure El partido republicano de Valencia ante la Historia. Memoria de los sucesos de octubre de 1869 (1870).
El 1920 li fou concedit el comtat de Gimeno, que continua en la seva família. Fou pare de Vicent Gimeno i Rodríguez-Jaén.
Dades dels Països Catalans 