(Palma de Mallorca, 16 octubre 1889 – 29 juliol 1936)
Lliure pensador. Conegut per Ateo Martí. Afiliat al partit socialista (1919-23), col·laborà posteriorment amb els comunistes (partit pel qual fou candidat a diputat a corts el 1933) i amb els anarquistes (col·laborador de “Cultura Obrera”).
Fundà la Lliga Laica a Mallorca (1930) i fundà i dirigí “Sotana Roja” (1931).
Fou afusellat pels franquistes a l’inici de la guerra civil.
(es Castell, Menorca, 1879 – Alaior, Menorca, 1936)
Polític republicà. Organitzador de les Joventuts d’Unió Republicana a Menorca (1910-11) i promotor del Partit Republicà Radical. Fou governador civil de les Balears (1931-35).
Fou assassinat a l’inici de la guerra civil.
(Illes Balears, 1899 – 1936)
Moviment polític, propugnador de reconeixement de la personalitat política de Mallorca (o de les Illes), amb l’objectiu d’integració als Països Catalans.
La renaixença cultural autòctona del segle XIX restà lluny de formulacions polítiques, tot i la participació al pacte de Tortosa (1869), impulsat per Valentí Almirall, i la sol·licitud de la diputació balear a integrar-se en la formació d’un estat català (1873). Fou Miquel dels Sants Oliver, a La qüestió regional (1899), el primer a plantejar una teoria autonomista, per als mallorquins i des de les Illes.
D’altra banda, els republicans, dirigits per Lluís Martí, promogueren la necessitat de formar un parlament interprovincial entre els Països Catalans i, en el seu intent d’acostament al catalanisme, s’adheriren a Solidaritat Catalana. El primer grup regionalista fou L’Espurna (1909), de cara a participar a les eleccions municipals, però el control maurista impedí que reeixís.
Els grups anti-caciquistes (nacionalistes, reformistes, republicans i socialistes) s’uniren, al voltant del Centre Regionalista de Mallorca, per adherir-se a l’Assemblea de Parlamentaris del 1917 i propugnaren el sistema autonomista per tal de transformar l’estructura econòmica i política de les Illes.
Els liberals, dirigits per Lluís Alemany i finançats per Joan March (coneguts anticatalanistes), contrarestaren l’estat d’opinió amb certes concessions a un autonomisme contrari al catalanisme. A la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera es formaren el Centre Autonomista de Mallorca -influït per la Lliga Regionalista-, el Partit Regionalista -amb exmauristes- i el Partit Republicà Federal de Mallorca -d’esquerra-.
En proclamar-se la II República, es convocà una assemblea per discutir un Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a la qual no assistí Menorca, favorable a l’Estatut de Catalunya. Si bé fou aprovat l’Estatut de les Illes, no s’aplicà mai. Gabriel Alomar defensà a les corts constituents la necessitat de la federació de regions autònomes i, en el cas de Mallorca, la federació amb Catalunya.
El 1934 les esquerres mallorquines formaren l’Esquerra Republicana Balear amb una declaració explícita de programa nacionalista i d’esquerra. El juny de 1936, intel·lectuals i polítics mallorquins proclamaren la identitat cultural de les Illes i Catalunya i la necessitat d’unir els dos pobles.
L’ocupació militar per la guerra civil, a partir del juliol de 1936, significà la fi momentània del moviment; els principals dirigents foren detinguts o s’exiliaren i fou prohibit l’ús públic del català. Amb la democràcia (1975), els grups polítics s’inclinaren majoritàriament per l’autonomia.
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 18 maig 1857 – Madrid, 5 novembre 1936)
Metge. S’establí a Múrcia, on es distingí en la lluita contra el còlera, en l’epidèmia del 1885. El 1894 guanyà una plaça de metge forense a Madrid.
Fou catedràtic de medicina legal a la Universitat Central, director de l’Institut de Medicina Legal, Toxicologia i Psiquiatria d’aquest centre i membre de la Real Academia de Medicina.
Publicà estudis sobre dactilografia, l’al·legat Un error judicial… (1905) i una Introducción al estudio de la psicología positiva (1905), i estrenà l’obra teatral Los degenerados (1896).
(València, 1876 – febrer 1936)
Polític. Germà de Francesc. Afiliat al partit conservador, fou elegit regidor i després alcalde de València (1909).
Tornà a exercir aquest càrrec des de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera fins a l’adveniment de la II República. Aleshores es retirà de la política.
(Pollença, Mallorca, 17 febrer 1936 – Barcelona, 16 març 2014)
Pintora. Filla d’Alexis Macedonski. Fou molt precoç, als 15 anys ja feu una exposició a Palma de Mallorca, i als 16 anys publicà un llibre de poesies amb il·lustracions seves.
Va viure a Barcelona i a Madrid, i pintà diversos quadres de grans proporcions per a esglésies d’Extremadura i d’Aragó.
(València, 15 març 1869 – 3 juny 1949)
Periodista i escriptor. Fill de Teodor Llorente i Olivares. Fou director de “Las Noticias” i un dels puntals de “Lo Rat Penat”, a més de cronista oficial de la província de València.
Escriví sobretot en castellà i, entre d’altres, publicà els llibres Mistral i Llorente (1932), En defensa de la personalidad valenciana (1930), Memorias de un setentón (1942-48) i Los valencianos en San Sebastián (1941).
Traduí les rondalles mallorquines d’Antoni M. Alcover i anotà l’epistolari del seu pare.
Fou el pare de Teodor Llorente i Monleon (València, 1905 – 1936) Periodista. Sota el títol Piadosa invocación (1941), el seu pare li publicà aquest recull d’articles del 1928-29.
(Almassora, Plana Alta, 4 octubre 1936 – Dénia, Marina Alta, 10 juny 2021)
Professor i crític d’art. Titulat en dret i filosofia i lletres. S’ha especialitzat en teoria de l’art contemporani, teoria del disseny de l’estètica, arquitectura, urbanisme, etc.
Ha col·laborat en revistes: “Serra d’Or”, “Imagén y Sonido”, “CAU”, “Arquitectura Bis”, etc. Ha estat professor en diverses universitats, ha dirigit l’IVAM (1986-88), el centre d’art Reina Sofia de Madrid (1988-90) i, des del 1991, fou conservador en cap de la Fundació Thyssen-Bornemisza.
Ha publicat, entre altres obres, els llibres Equipo Crónica (1972), España, vanguardia artística y realidad social, 1936-76 (1977) i Julio González (1986).
(Vila-real, Plana Baixa, 19 agost 1936 – 22 febrer 2014)
Pintor. Deixeble de Josep Ortells, es formà a les escoles oficials de Castelló de la Plana, València i Madrid, i amplià estudis, becat, a Roma (1962-63) i a París (1965-66).
Ha conreat el paisatge, el retrat i la composició, i ha exposat a Madrid, València, Castelló, Lisboa i París.
(Perpinyà, 1873 – Elna, Rosselló, 1936)
Escriptor i poeta en francès. Pertangué al grup de Jo Ginestou, Carles Bauby i Albert Bausil. De família carlina, rebé el nom de Carles en honor del pretendent Carles VII de Borbó.
Es caracteritza, com a poeta, per la melancolia i la ironia. Autor dels reculls Les jours passés (1920), Tendre Paris (1921), Eaux vives (1922), Bucoliques et almanach (1927) i, en prosa, de l’assaig filosòfic Essais et propos (1920), de la novel·la fantasiosa i satírica La veuve de minuit (1926) i de l’estudi històric Carlistes et légitimistes (1937).
Fou col·laborador de publicacions com “La Tramontane”, “Le Roussillon” i “Le Coq Catalan”.
Dades dels Països Catalans 