(Barcelona, 24 gener 1858 – 8 març 1933)
Advocat i jurista. Fill de Manuel Duran i Bas, i germà de Manuel, Claudi i Lluís. Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Col·laborà en la redacció de la Memoria acerca de las instituciones del derecho civil de Cataluña (1883) i publicà La hipoteca marítima (1888), L’ivresse devent le droit pénal (1890) i La família catalana (1895).
(Manresa, Bages, 1929 – 1933)
Diari republicà d’esquerra publicat en català.
(Barcelona, 24 gener 1933 – 14 juliol 2022)
Escriptor i pedagog. Es dedicà a l’ensenyament.
Ha publicat l’opuscle La instrucción en la formación de la persona (1964) i el llibre El nen i l’altre (escrit en col·laboració amb Ramon Canals, premi Antoni Balmanya 1965).
(Gavà, Baix Llobregat, 25 febrer 1933 – sa Pobla, Mallorca, 30 juny 2011)
Dramaturg. Visqué a Mallorca d’ençà que tenia un any.
De la seva producció dramàtica cal assenyalar, Foc colgat (1966), Siau benvingut (1968), Dins un gruix de vellut (1973), L’única mort de Marta Cincinati (1984) i Les llàgrimes del vienès (1995).
L’any 1969 va publicar Joc de tres, que conté les obres Fins al darrer mot (1968), Massa temps sense piano (1968) i Un baúl groc per a Nofre Taylor. És autor també de la novel·la La servitud (1965).
(Barcelona, 21 març 1933 – 10 juliol 2023)
Historiadora. Filla de Joan Sales i Vallès. Llicenciada en història, fou deixebla de J. Vicens Vives i de Pierre Vilar.
Publicà uns poemes d’avantguarda i realistes, Exili a Playamuertos (1961), i és autora de diverses monografies històriques, com Una vila catalana del segle XVIII (1962), dedicada a Valls, Història dels mossos d’esquadra (1962), Els caputxins catalans del Caroní i els generals de Bolívar (1967), Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos (1974), Els botiflers (1981) i La revolució catalana de 1640 (1991).
Ha col·laborat en la Història dels Països Catalans (1980-81) coordinada per Albert Balcells i en la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, de la qual ha escrit el quart volum, Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII) (1984).
Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1985.
(Catalunya, 1933)
Escultura de Pau Gargallo, de 2,35 m d’altura. Treballada en guix, per manca de recursos econòmics no fou fosa en bronze fins molt temps després de la mort de l’artista.
És la seva obra principal, en què treballà tota la vida: en resten dibuixos previs molt primerencs (1904), i el 1926 féu l’important Cap de profeta, que ve a ésser l’immediat precedent de la gran peça.
Ha estat exposada en guix i després en bronze diverses vegades des del 1934 (Nova York, Barcelona, Madrid, París, Amsterdam, Venècia, Duisburg, etc).
Els exemplars més coneguts són el del Musée d’Art Moderne de París i el del Museo Español de Arte Contemporáneo de Madrid.
(Barcelona, 8 juny 1858 – 26 febrer 1933)
Compositor i director d’orquestra. Estudià amb J.B. Pujol i Riu. Visqué vuit anys a París.
A Barcelona fou director de la Societat Catalana de Concerts des de la seva fundació (1892) fins que fou substituïda per la Societat Filharmònica (1897); també fou director de l’Escola Municipal de Música (1896-1930).
És autor d’òperes (Un rapte, 1887, i Cor de foc, 1895), obres simfòniques (El triomf de Venus, 1882) i peces breus, com La mort de l’escolà (1900), La Mare de Déu, Divendres Sant, Captant (1904).
Fou un personatge important en la renaixença musical de Catalunya del segle XIX a causa de la seva tasca pedagògica i de les popularíssimes composicions vocals i un cicle montserratí de cançons.
Fou el pare de l’actriu Mercè Nicolau i Cusson.
(prop del Cinca, 1895 – Barcelona, 1933)
Anarco-sindicalista. Després de formar part de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França, dirigí “Redención” d’Alcoi (1930), i fou cridat, en proclamar-se la II República, per a la redacció de “Solidaridad Obrera” de Barcelona.
Féu costat als trentistes i fou el director (1931-33) de l’òrgan d’aquests, “Cultura Libertaria”.
(Barcelona, 29 agost 1846 – Guatemala, 1933)
Escultor. Format a Barcelona i a París, participà en moltes exposicions i hi obtingué diversos premis oficials. El 1878 fou l’únic artista espanyol premiat a l’Exposició Universal de Viena.
Conreà la temàtica mitològico-anecdòtica. És notable el seu marbre L’amor i l’interès (1887), avui al Museu de Castelló de la Plana.
Residí a Guatemala, on dirigí l’escola de belles arts de la capital.
(Barcelona, 15 març 1860 – 17 juliol 1933)
Metge i escriptor. Guanyador de diversos premis literaris, fou un dels creadors de la “Revista Literària” (1883) i un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Col·laborà a “La Veu de Catalunya” (Impressions de viatge per la Catalunya francesa, 1901).
Metge numerari de l’hospital de la Santa Creu, participà activament en els Congressos de Metges de Llengua Catalana.
Publicà les obres: Consideracions respecte a pronòstics, Impressions de viatge per la Catalunya francesa (1901), Tractament de la febre tifoida, Impressions de metge (1918-24, en tres volums), Índex bibliogràfic mèdic de Catalunya (1923).
Dades dels Països Catalans 