(Girona, 13 març 1835 – Barcelona, 7 març 1916)
Guitarrista i compositor. Amplià la seva formació musical a Barcelona amb Josep Brocà.
El 1885 anà a París, on triomfà com a concertista.
És autor d’obres per a guitarra.
(Barcelona, 1916 – 2001)
Pedagoga. Estudià magisteri a Barcelona.
Creà, amb un grup d’amigues, un centre on feien cercles d’estudis, adreçats especialment a les joves de la classe mitjana barcelonina. Posteriorment eixamplaren el nombre d’activitats i ensenyaren també labors casolanes.
Quan el grup ja prengué cos definitivament, ampliaren encara més les activitats i, partint sempre d’una base d’apostolat, crearen una Institució Cultural, paral·lela al primer grup, que havia estat anomenat Centre d’Influència Catòlica Femenina.
El nombre d’activitats realitzades és molt divers: escola de secretariat, residència d’estudiants, escola de jardineres, escola d’art i disseny, estudis lliures de magisteri, escola de periodisme de l’Església, que li és confiada pel bisbat de Barcelona, i Escola Superior de Didàctica religiosa, també dependent del bisbat.
(Albacete, Castella, 24 abril 1827 – Barcelona, 3 febrer 1916)
Fotògraf. Conegut pel pseudònim de Napoleón, com la seva dona Anne Tiffon Cassan.
Ambdós representaren a Barcelona el material de la casa Lumière de París i hi donaren a conèixer i explotaren el cinematògraf (1896), al qual adaptaren el so mitjançant un fonògraf.
Fundaren l’Estudi Napoleon i foren els retratistes més prestigiosos de Barcelona i primers fotògrafs de la casa reial.
(Castellterçol, Moianès, 4 desembre 1858 – Barcelona, 22 febrer 1916)
Metge i polític. Estudià a Barcelona amb Bartomeu Robert i Jaume Pi i Sunyer i s’especialitzà en ginecologia, especialitat de la qual el 1893 guanyà la càtedra de la Facultat de Medicina de Barcelona, i fou un dels introductors de la cirurgia ginecològica.
Publicà un important Tratado de ginecología (1903-06). Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1914) i la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-16), i el I Congrés de Metges de Llengua Catalana (1913).
En política, fou un dels fundadors de la Unió Regionalista (1900) i en promogué la fusió amb el Centre Nacional Català, de la qual sorgí la Lliga Regionalista, partit del qual fou vicepresident. Fou senador per Barcelona (1914-16).
Fou el pare de Miquel Fargas i Raymat.
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1850 – Barcelona, 22 agost 1916)
Arquitecte (1873). Inicià la seva carrera dins l’entusiasme del romanticisme català per l’art dels períodes medieval i renaixentista. Més tard evolucionà vers un modernisme grandiloqüent i monumentalista, d’accentuats valors expressionistes.
En són exemples alguns edificis importants per a l’Exposició Universal del 1888, pot ésser considerat un dels representants del modernisme municipal barceloní: monuments a Rius i Taulet (1897-1901), a Pitarra (1906), fanals del passeig de Gràcia, ampliació de l’edifici de l’antic Arsenal, al parc de la Ciutadella (1915), amb finalitats museístiques, etc.
Fou l’arquitecte oficial de l’ajuntament de Barcelona des del 1889, i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1899-1900).
(Catalunya, 28 setembre 1916 – 1943)
(EET) Institució, creada per Prat de la Riba, president de la Mancomunitat, atenent la demanda d’Alfred Pereña, amb la finalitat de difondre els coneixements tècnics per tota Catalunya.
Hom preveia diverses especialitats, però els primers anys només funcionaren cursos d’electricitat i d’agricultura.
Suspesa durant la dictadura de Primo de Rivera, es fundà el 1924 el Polytechnicum Postal, que continuà l’edició de textos.
El 1931 reprengué la seva tasca, com a Escola Postal de la Generalitat, i incorporà noves especialitats tècniques i un curs de gramàtica catalana. Pompeu Fabra col·laborà a la normalització lingüística dels tèxtos tècnics publicats per l’Extensió.
El 1943, passà a dependre de l’Escola del Treball.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 1916 – Barcelona, 28 octubre 2008)
Pintor, escultor i polític. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Col·laborà a la revista “Ariel” (1946), i el 1960 s’establí a París, on ha fet diverses exposicions.
La seva obra es dominada per un estil expressionista en el qual es feia cada vegada més evident un anhel de depurada síntesi.
(Barcelona, 1839 – 5 maig 1916)
Enginyer industrial i polític. Germà de Gaietà.
El 1868, en acabar la carrera, va ingressar a La Maquinista Terrestre i Marítima, i en fou director des del 1880 fins a la mort.
Fou diputat a Corts, president de l’Associació d’Enginyers Industrials i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Entre les obres més importants que va projectar hi ha els ponts metàl·lics per al ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses, el mercat del Born i el de Sant Antoni.
Fou el pare de Josep Maria Cornet i Enrich (Barcelona, 1884 – 1937) Industrial. Igual que el seu pare, també fou director de La Maquinista (1916-17 i 1933-36).
(Barcelona, 12 novembre 1845 – Montemayor, Extremadura, 25 setembre 1916)
Almirall i polític.
Intervingué en el combat naval de Santiago de Cuba (1898) com a comandant de la Infanta María Teresa i com a cap de l’estat major de l’esquadra de Cervera.
Afiliat al partit liberal, fou ministre de Marina amb Segismundo Moret, el 1905 i el 1909. Posteriorment, fou senador vitalici (1912).
(Barcelona, 1916 – 1939)
Organisme creat per l’ajuntament barceloní. Lluís Duran i Ventosa, propulsor d’aquest organisme, en fou el primer president; el gran impulsor, però, en va ésser Manuel Ainaud, qui comptà amb l’estreta col·laboració de Josep Goday, arquitecte municipal.
La Comissió, juntament amb el Patronat Escolar de Barcelona creat el 1922, suprimit el 1924 i restablert el 1930, contribuí a canviar de soca-rel l’ensenyament públic barceloní.
En el terreny qualitatiu, l’ajuntament, i els organismes citats, constituïren l’avançada de la renovació pedagògica catalana, sobretot en els períodes 1914-23 i 1931-38.
Dades dels Països Catalans 