(Bagà, Berguedà, 1849 – Trieste ?, Itàlia, 1915)
Polític i militar carlí. Fou ajudant de camp dels generals Francesc Savalls i Joan Castells i secretari del pretendent Carles VII.
És molt interessant la correspondència que, a través de Joan Bardina, mantingué amb Enric Prat de la Riba, on manifestà els seus ideals catalanistes.
El pretendent Carles VII li atorgà, el 1890, el títol de comte de Coma de Prat.
(Barcelona, 1915 – Calella, Maresme, 2 novembre 2005)
Historiador i sacerdot. El 1936 es llicencià en dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. Fou membre del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada.
Ha publicat: Els incunables de la impremta igualadina (1952), El litoral català abans del segle XIX (1965), Els cent primers mapes del Principat de Catalunya (1966), i obres de cartografia: Cartografia de Catalunya i dels Països Catalans (1989), Cartografia peninsular (s. VII-XIX) (1992).
El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 8 novembre 1915 – 6 agost 2001)
Músic i compositor. Fundador de l’Orfeó Laudate (1924), de l’Orquestra Joventut Percussionista de Catalunya (1965) i del Festival Internacional de Música Coral de Cantonigròs (1983).
Ha donat a conèixer, a Catalunya, nombrosos oratoris i ha realitzat moltes harmonitzacions per a cor.
Fou el pare d’Edmon Colomer i Soler.
(Barcelona, 28 gener 1845 – 22 agost 1915)
Metge. Germà de Joan. Catedràtic de fisiologia a la Universitat de Barcelona.
Inicià, amb Lluís Carreras i Aragó, l’estadística demogràfica sanitària, que, establerta per ell a Barcelona, s’estengué per tot l’estat espanyol.
Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i d’altres corporacions.
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1905 – Barcelona, 1915)
Institució escolar. Fundada per Joan Palau i Vera.
Tenia un jardí d’infants fröbelià i un pla inspirat en l’obra de Decroly al primari. El 1911 Palau traslladà l’escola, en règim d’internat, a ple camp, als afores de Terrassa.
L’obra fou continuada a Barcelona per un grup de pares amb el nom de Nou Col·legi Mont d’Or, sota la direcció pedagògica de Manuel Ainaud, el qual li donà una orientació més informativa. Tots dos centres perduraren fins al 1915.
L’experiència influí en els posteriors corrents escolars renovadors.
(Igualada, Anoia, 8 setembre 1915 – Barcelona, 10 gener 1965)
Poeta en castellà. Escolapi.
És autor de Mi soledad sonora (1941), Navidad (1943), Arpa en éxtasis (1945), Tan herida de adioses (1961).
Ha conreat, esporàdicament, poesia en català.
(Cabrils, Maresme, 28 octubre 1848 – 4 març 1915)
Primera marquesa de Sant Esteve de Castellar.
Títol que li fou concedit el 1896 per consideració a diverses obres de caràcter benèfic fetes pel seu marit difunt, Josep Tolrà i Avellà, fundador de la indústria tèxtil coneguda amb el nom de Vídua de Josep Tolrà SA, que fou continuada pel seu nebot Emili Carles-Tolrà i Amat.
(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 19 febrer 1915 – Montserrat, Bages, 15 maig 2001)
(o Jordi) Biblista. Monjo de Montserrat, doctor en teologia i llicenciat en Escriptura. Estudià a Jerusalem. Ensenyà a Montserrat i a la facultat de teologia de Barcelona.
Ha col·laborat a la Bíblia de Montserrat, a l’Enciclopedia de la Biblia (Barcelona), al Dictionnaire de la Bible (París 1961), a l’edició de butxaca de la Bíblia de Montserrat (1960-69).
Fou l’encarregat de la secció bíblica de la Comissió Interdiocesana de Versions Litúrgiques al Català i coautor de l’edició crítica internacional del Llibre de Proverbis, de la Pesittà (versió siríaca de la Bíblia).
(Reus, Baix Camp, 1915 – segle XX)
Pintor. Estudià a Tarragona, a l’Escola-Taller de Pintura i Escultura de la Generalitat.
El 1939 obtingué la “Medalla Fortuny“.
(Barcelona, 1845 – 1915)
Tapisser decorador. Succeí el seu germà Josep en la direcció de l’obrador barceloní d’ebenisteria, que, fundat el 1840, assolí un prestigi elevat el darrer quart de segle.
Fundador del Foment de les Arts Decoratives, n’exercí el càrrec de vice-president del 1903 al 1907.
Dades dels Països Catalans 