(Palma de Mallorca, 1 octubre 1912 – Porreres, Mallorca, 5 gener 1937)
Dirigent comunista. Destacà a partir del 1931 com a organitzadora del sindicat de Sastresses i posteriorment passà a ésser un dels principals dirigents de la Federació Balear del PCE.
Companya d’Heriberto Quiñones, tingué un especial paper en l’extensió organitzativa del partit a Menorca el 1934.
Fou empresonada pels feixistes el juliol de 1936 i després afusellada.
(València, 1858 – 1912)
Pintor i escultor. El 1880 fou pensionat a Roma, de part de la diputació per un retrat escultòric d’Ignasi Vergara (Museu de Belles Arts de València), hi féu, entre altres feines, l’estàtua de Joan de Joanes (al mateix museu).
Com a pintor cal esmentar-ne L’enterrament de Crist, que presentà a Madrid. També és autor d’aiguaforts remarcables (Capellà de missa i olla).
Conreà, també, la ceràmica i el col·leccionisme de taulellets antics.
(València, 19 agost 1912 – 31 agost 1995)
Prehistoriador. Director del Servei d’Investigacions Prehistòriques de la diputació de València des del 1950 fins al 1982. Destacat especialista de la prehistòria del País Valencià, ha dirigit o ha participat en moltes excavacions organitzades per l’esmentat servei.
Entre els seus nombrosos treballs, cal destacar El arte prehistórico valenciano y sus orígenes (1949), Repertorio de bibliografía arqueológica valenciana (en col·laboració amb E. Pla i Ballester, des del 1951), Algunas consideraciones sobre los valencianos prerromanos (1952), Inscripciones ibéricas del Museo de Prehistoria de Valencia (1953), Els valencians preromans (1954), La edad del hierro en el levante español (1954), El poblado de la edad de bronce de la Muntanyeta de Cabrera, Vedat de Torrente (1956), Problemes de la cultura ibèrica (1960), La necrópolis ibérica de Solivella, Alcalá de Chivert (1961), La Ereta del Pedregal, Navarrés (1965), El poblado ibérico de la Bastida de Mogente (1965 i 1969), El plomo ibérico de Mogente (1982), Els ibers. Descobrim el País Valencià (1983), Textos ibéricos del Museo de Prehistoria de Valencia (1985) i Recerques del Museu d’Alcoi (1992).
També fou consultor de diverses obres sobre arqueologia i prehistòria del País Valencià.
(Palma de Mallorca, 1912 – 26 febrer 1968)
Arquitecte, titulat el 1942. Treballà dins la tendència tradicionalista de la postguerra (avinguda de Jaume III i Col·legi de Sant Francesc, a Palma de Mallorca).
Principal responsable de l’arquitectura religiosa mallorquina del seu temps (Convent de la Porciúncula, a s’Arenal). Col·laborà amb Gabriel Alomar en el pla de reforma de Palma (1950).
Autor del pla d’urbanisme d’Alcúdia de Mallorca.
(Oriola, Baix Segura, 7 agost 1912 – Barcelona, 31 desembre 1972)
Escriptor. A la seva fleca es reunia un grup important d’intel·lectuals oriolans, amb els germans Sijé i Miquel Hernández.
La seva producció poètica apareix esparsa a diverses publicacions periòdiques, sobretot a “Actualidad” i “Voluntad” d’Oriola.
Durant els darrers anys deixà totalment de publicar.
(Santa Margalida, Mallorca, 1845 – Palma de Mallorca, 1912)
Agrònom. Llicenciat en ciències i farmàcia. El 1875 fou nomenat auxiliar de la secció de ciències de l’Institut Balear, i, al cap d’un quant temps, catedràtic d’agricultura.
Fou pensionat per la Diputació de les Illes (1891) per estudiar al sud de França les varietats de ceps resistents a la fil·loxera.
És autor, d’entre altres obres, del Tratado de Agricultura (1902), Mis campañas (1901) i, en col·laboració, del Catálogo metódico de los coleópteros observados en las islas Baleares (1885).
Dirigí la revista “El Porvenir de Mallorca”.
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 1 febrer 1842 – Madrid, 30 gener 1912)
Metge i polític. Estudià medicina a València i a Madrid, on s’establí. L’any 1868 guanyà la càtedra de patologia general a Madrid i s’especialitzà en patologia mental i fou un dels introductors de la neuropsiquiatria a l’estat espanyol.
Informà al senat en l’enquesta per a la reforma del codi penal. Es relacionà amb Charcot i Lombroso. Fundà una clínica mental a Carabanchel (1875) i una altra a la Vila Joiosa.
Home d’idees republicanes, milità en el partit progressista de Ruiz Zorrilla, gran amic seu. Regidor de l’ajuntament de Madrid (1892) i diputat (1893), dirigí el Partit Republicà Progressista (1895).
Hom li atribuí la intervenció als fets revolucionaris de Portugal que acabaren amb la proclamació de la república (1910).
(Santa Maria del Camí, Mallorca, 4 desembre 1912 – Madrid, 27 desembre 1994)
Escriptor. Professor d’institut i catedràtic d’universitat. Vinculat a l’escola mallorquina, s’inicià com a poeta seguint els esquemes tradicionals i classicitzants: El somni encetat (1943), Ofrena de sonets (1946), Elegies de guerra (1948), Petites elegies (1958) i Flama (1962), on evolucionà cap a una poesia més compromesa.
Assagista, crític, investigador i traductor al català de Virgili (Bucòliques, 1956; Eneida, 1958), Marcial (Epigrames, 5 volums, 1949-59), Persi (Sàtires, 1955), Estaci (Silves, 1957-60), Tàcit (Històries), Camöes (Els Lusíades, 1964, amb Guillem Colom), Ovidi, Lucreci (De la natura, premi Llengües Clàssiques de Traducció, 1987) i Sant Agustí (Confessions, 1989). Va pertànyer a l’equip de direcció de la Fundació Bernat Metge.
Entre la seva producció cal destacar: El color en la poesia de Costa i Llobera (1953) i Retorno a la Roma clásica (1972).
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.
(Alcoi, Alcoià, 7 març 1912 – 24 febrer 1992)
Escriptor. Fundador i director del setmanari “Ciudad”.
La seva producció és compon de títols com: Viaje por tierras de Alicante (1957), Antología de poesia festiva alcoyana (1961), Libro de la fiesta de Moros y Cristianos (1962), Lorenzo Casanova, un pintor enfermo (1962), entre d’altres.
(Dénia, Marina Alta, 9 maig 1844 – 20 abril 1912)
Erudit. Cursà la carrera eclesiàstica a València (1858-68), i fou, primerament, coadjutor de la parròquia de Dénia i, des del 1891, canonge arxiver de la catedral de València.
Inicià la seva producció històrica amb la Historia de la ciudad de Denia (1876), obra de considerable rigor científic que li valgué el nomenament d’acadèmic de la Societat Arqueològica Valenciana (1875) i corresponent de la Real Academia de la Historia (1877).
Fundà i dirigí la revista de ciències històriques “El Archivo” (Dénia 1886 – València 1893), els set volums de la qual representen una considerable aportació documental i crítica a la historiografia valenciana (i també a la de l’art).
Publicà, també, entre d’altres, la Historia del venerable fray Pedro Esteve (1880) Génesis del derecho foral valenciano (1902), una edició crítica de l’Espill, de Jaume Roig (1905), la reedició de La brama dels llauradors de Jaume Gassull (1901), l’Estudio sobre los sermones valencianos de san Vicente Ferrer (1903) i Episcopologio valentino (1909).
Dades dels Països Catalans 