Arxiu d'etiquetes: 1910

Iquino, Ignasi Ferrés i

1 Resposta

(Valls, Alt Camp, 25 octubre 1910 – Barcelona, 29 abril 1994)

Director i productor de cinema. Inicià la seva activitat amb El crimen del Expreso de Andalucía (1934). D’aleshores ençà dirigí prop d’un centenar de llargmetratges, entre els quals Brigada criminal (1950), El Judas (1952) -primer film estrenat en català a la postguerra-, Fuego en la sangre (1953).

La seva tècnica, derivada del cinema nord-americà dels anys 1930, ha fet escola i ha caracteritzat fins a un cert punt un cinema comercial barceloní. Aprofitant els èxits comercials i els beneficis de la seva pròpia productora ha desenvolupat una prolífica filmografia basada en l’explotació més fàcil de la denúncia social i la sexualitat.

Algunes pel·lícules seves han estat premiades pel Sindicat de l’Espectacle com Cabeza de hierro (1943), Una sombra en la ventana (1944), El obstáculo (1945), Aquel viejo molino (1946), Noche sin cielo (1947). Ha obtingut també d’altres premis com el de la crítica estrangera i el premi especial de direcció al Festival de Granollers de 1961 per Juventud a la intemperie.

Font i Sagué, Norbert

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1874 – 19 abril 1910)

Geòleg, espeleòleg i escriptor. Fou ordenat sacerdot el 1900, i obtingué un benifet a l’església de Santa Maria del Mar. El 1907 fou nomenat administrador de la Casa Municipal de Misericòrdia.

Doctor en ciències naturals el 1904, va ésser catedràtic de geologia als Estudis Universitaris Catalans i president de la Institució Catalana d’Història Natural. Conreà amb èxit les belles lletres i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Barcelona (1894-97).

Fou l’introductor de l’espeleologia a Catalunya i establí, juntament amb el Centre Excursionista de Catalunya, un catàleg espeleològic de Catalunya. Creà el Museu Petrogràfic del parc de la Ciutadella. Incansable excursionista, inventarià i explorà molts avencs i coves de Catalunya. Fou un col·laborador assidu del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”.

Autor de l’Excursionisme científic, Curs de geologia, Botànics catalans anteriors a Linné (1901), Història de Catalunya, Llealtat catalana, Via fora als adormits! i Història de les ciències naturals a Catalunya del segle XV al XVIII (1909).

Crusafont i Pairó, Miquel

13 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 3 octubre 1910 – 16 agost 1983)

Paleontòleg. Llicenciat en farmàcia i doctor en ciències naturals, va ocupar una càtedra de paleontologia a la Universitat d’Oviedo i, més tard, a la de Barcelona. Impulsor de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, va especialitzar-se en l’evolucionisme i en l’estudi dels mamífers fòssils.

Va promoure i va fer excavacions en algunes comarques catalanes amb un equip de deixebles i col·laboradors. Va dur a terme, així mateix, una àmplia tasca de divulgació mitjançant cursos, conferències i articles.

Estudiós de Pierre Teilhard de Chardin, hom el considera l’introductor principal al nostre país de l’obra d’aquest pensador francès, amb estudis com Concepciones cosmovitalistas del evolucionismo o L’evolució, avui.

Fou el pare de Miquel Crusafont i Sabater.

Casellas i Dou, Raimon

4 Respostes

(Barcelona, 7 gener 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1 novembre 1910)

Crític d’art, periodista i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona i, morts els seus pares, el 1874 es féu càrrec de la tintoreria familiar, que abandonà en dedicar-se a les lletres. Col·laborà a “L’Avenç” (1891), en la seva segona època, a “La Vanguardia” (1892), com a crític d’art, des d’on defensà i fou un dels iniciadors del modernisme català.

Intervingué en les Festes Modernistes de Sitges (La damisel·la santa, 1895, premi de prosa poètica). El 1899 entrà com a redactor en cap a “La Veu de Catalunya”, on esdevingué el crític d’art més influent del seu temps. Dirigí un quant temps la revista “Hispania” i col·laborà en d’altres publicacions de Barcelona i en revistes estrangeres.

L’obra més representativa de la seva escassa producció és Els sots feréstecs (1901), novel·la naturalista. És també autor de les narracions curtes Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). La seva obra és influenciada pel naturalisme francès; però Casellas creà un naturalisme rural, mentre que en el francès predominaren els temes ciutadans.

Predecessor del noucentisme, moviment amb el qual col·laborà des del 1906 amb la Pàgina Artística de La Veu, que creà el 1909 i dirigí fins que se suicidà, víctima del desequilibri psìquic iniciat arran de la Setmana Tràgica.

Com a crític d’art és autor dels estudis La pintura gótica catalana del siglo XV (1892) (conferència a l’Ateneu Barcelonès), Història documental de la pintura catalana, treball inèdit de grans ambicions, premiat el 1905 per la Societat Econòmica d’Amics del País, i que amplià posteriorment, Orígens del Renaixement barceloní (1907), Les troballes escultòriques a les excavacions d’Empúries (1909-10) i de les importants Etapes estètiques, recull de crítiques d’art, que deixà inèdit i que fou publicat parcialment per Eugeni d’Ors el 1916. Cal esmentar els seus estudis dedicats al segle XVIII, així com la seva activitat com a membre de la Junta de Museus.

Capdevila i Massana, Manuel

3 Respostes

(Barcelona, 28 desembre 1910 – 18 abril 2006)

Pintor i orfebre. Inicià els estudis (1924) amb Francesc d’Assís Galí i entrà (1925) al taller patern de la joieria. Féu estades de formació a París (1926 i 1934) fins al 1943, en que s’instal·là a Barcelona.

El 1950 fou seleccionat per a l’Exposició Internacional Carnegie de Pittsburgh, el 1966 rebé la medalla d’or de l’estat de Baviera i el 1967 li fou concedit el primer premi a l’Exposició Internacional d’Art en l’Esport. Hi ha obres seves al Schmuckmuseum de Pforzheim.

Si amb la pintura donà vida a un lirisme personalíssim, l’orfebreria i la joieria són el vessant un condueix la seva creativitat abstracta, amb una reconeguda categoria internacional. És autor dels paraments d’orfebreria del monestir de Montserrat. Ha estat professor de l’especialitat a l’Escola Massana.

Fou el pare de Joaquim Maria Capdevila i Gaya.