Arxiu d'etiquetes: 1910

Barceló i Faix, Pau

(Barcelona, 1910 – 10 gener 1997)

Fotògraf. S’inicià fent reportatges, tasca que després de la guerra civil ha compaginat amb una entusiasta dedicació a la fotografia d’espectacles, sobretot de teatre.

Ha publicat assíduament els seus treballs a “Serra d’Or”, entre altres revistes, i ha col·laborat en la il·lustració de diversos llibres, la majoria editats per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

El 1986 li va ser concedit el premi de l’antiga Agrupació Dramàtica de Barcelona, entitat amb la qual va estar molt relacionat, el 1991 el premi Jaume I d’Actuació cívica Catalana, i el 1992 la Creu de Sant Jordi.

Arts i els Artistes, Les

(Barcelona, 1910 – 1936)

Associació d’artistes noucentistes. Animada per Francesc Pujols, que en va ser el primer secretari, agrupà un nombre variat de pintors i dibuixants.

El seu ideari, oposat a la imprecisió i al simbolisme modernista, era essencialment noucentista: exaltació de l’esperit mediterrani i valoració de la mesura, de l’esforç i de la continuïtat.

Va organitzar exposicions col·lectives i conferències, i va publicar una col·lecció de monografies titulada també “Les Arts i els Artistes”.

Artigas i Teixidor, Primitiu

(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 26 novembre 1846 – Madrid, 1910)

Enginyer agronomista. Fou fundador i redactor de la “Revista de Montes” (1877-88).

S’interessà pel problema de les dunes del golf de Roses i n’aconsellà la repoblació de pins el 1898. També treballà per a la millora de l’alzina surera.

Fou membre de nombroses societats i president de la Real Sociedad Española de Historia Natural.

Alba, Maria

(Barcelona, 19 març 1910 – San Diego, EUA, 26 octubre 1999)

(Maria Pilar Casajuana i Martínez)  Actriu. Entre el 1927 i el 1946 treballà a Hollywood, com a protagonista de les versions castellanes de films nord-americans.

Durant tota la seva carrera va aparèixer en 25 llarg-metratges, sobretot en papers secundaris. Potser el seu treball més notable és al film Mr. Robinson Crusoe, al costat de Douglas Fairbanks.

Adrian, Pic

(Moinesti, Romania, 3 setembre 1910 – Barcelona, 28 juny 2008)

Pintor. Establert a Barcelona des del 1953.

La seva obra, inicialment de caràcter figuratiu, derivà posteriorment vers una abstracció molt freda en la qual intervenen només alguns elements de caràcter lineal o geomètric.

És autor d’escrits teòrics a través dels quals a definit el moviment essencialista i, posteriorment, l’Art principal (1973).

Vicens i Vives, Jaume

(Girona, 6 juny 1910 – Lió, França, 28 juny 1960)

Historiador. Estudià filosofia i lletres a Barcelona (1926-30), on tingué com a mestres Antonio de la Torre i Pere Bosch i Gimpera. Professor a l’Institut-Escola (1932-33), passà com a encarregat de curs i ajudant a la Universitat Autònoma (1933-37), a la vegada que guanyava la càtedra de geografia i història de l’institut de Figueres. El 1936 llegí la tesi doctoral, Ferran II i la ciutat de Barcelona (1936-37).

Sancionat després del 1939, conegué uns anys difícils en què hagué de guanyar-se la vida escrivint articles de política internacional al setmanari “Destino” (amb el pseudònim de Lorenzo Guillén) i publicant llibres de text i obres de divulgació. Fou destinat el 1942 a l’institut de Baeza, i poc després participà en la fundació d’una editorial que es proposava de millorar els llibres de text. Reprengué la seva tasca investigadora amb Historia de los remensas en el siglo XV (1945), i el 1947 guanyà la càtedra d’història moderna de la Universitat de Saragossa, d’on l’any següent passà, també per oposició, a la de Barcelona.

El 1950, en assistir al Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, entrà en contacte amb els nous corrents de la historiografia europea i rebé una forta influència de l’escola dels “Annales”, que el dugué a afirmacions programàtiques on proclamava la importància dels fets econòmics i, molt especialment, la fe en l’eficàcia del mètode estadístic, encara que amb adherències tan poc congruents com la geopolítica, el mètode de les generacions o les morfologies històriques.

Malgrat el caràcter francament positivista dels plantejaments de Vicens, el món acadèmic hispànic els mirà amb recel i volgué justificar amb raons ideològiques el refús d’una exigència d’actualització que posava en evidència la misèria intel·lectual dominant.

Dugué a terme aquesta tasca renovadora en la seva pròpia obra d’aquests anys –Aproximación a la historia de España (1952), Juan II de Aragón (1953), El gran sindicato remensa (1954) i El segle XV. Els Trastàmares (1956)-, així com en realitzacions col·lectives, com ara els Estudios de Historia Moderna (1951-59), Índice Histórico Español (iniciat el 1953), la Historia social y económica de España y América (1957-59) o la sèrie Biografies Catalanes (disfressa que hagué d’adoptar, per raons de censura, el seu intent de publicació d’una nova història de Catalunya), amb la col·laboració d’un grup d’historiadors que, si mai no arribaren a formar una escola, per llur indefinició teòrica, compartiren àmpliament l’impuls renovador de Vicens.

Fruit de l’ensenyament d’història a la nova facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona fou la publicació del Manual de historia económica de España (1959), amb la col·laboració de Jordi Nadal. Aquesta dimensió metodològica no basta per a explicar l’obra de Vicens, que ja des del 1952 es proclamava continuador d’una escola catalana d’història que anava de Pròsper de Bofarull a Ferran Soldevila.

És en aquesta línia que cal situar la seva preocupació pels estudis d’història contemporània de Catalunya, abandonats fins aleshores, puix que estava convençut que havien de contribuir a replantejar d’una manera més realista una política de recobrament de Catalunya, obsessionat com estava per l’experiència de la desfeta del 1939, amb el seu seguit de defeccions. Testimoni d’aquesta preocupació són Els catalans en el segle XIX (1958) -que, amb una col·laboració de Montserrat Llorens, integraria industrials i polítics del segle XIX- i Notícia de Catalunya (1960).

Una ràpida malaltia posà fi a la seva vida quan era en plena activitat. Darrere seu deixava un estímul que transformaria per complet la historiografia catalana i una obra que, amb els articles, ultrapassa els tres-cents cinquanta títols. Pòstumament han estat reeditades les seves obres.

Torres i Perenya, Màrius

(Lleida, 30 agost 1910 – Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 desembre 1942)

Poeta. Era fill del polític d’esquerres Humbert Torres i Barberà, i germà de Víctor. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Visqué molts anys al sanatori de Puigdolena, on morí de tuberculosi.

La malaltia i el sentiment de la guerra civil fan de la mort una presència constant en la seva poesia. D’altra banda, hi ha alhora un sentiment religiós molt personal i que ha estat força discutit des dels angles ortodox i heterodox.

Les Poesies de Màrius Torres (Mèxic, 1947, reeditades a Barcelona diverses vegades, amb successives incorporacions de poemes inèdits) han gaudit de molta popularitat. El tema de l’amor hi es també una constant, tractat amb serenor i enmig d’un simbolisme sovint inextricable.

Independent, fill encara del noucentisme, és un dels poetes més purament lírics de la postguerra.

Sempau i Barril, Ramon

(Barcelona, 21 febrer 1868 – 22 gener 1910) Escriptor i periodista. Formà part de la Colla del Foc Nou i de l’equip de redacció d’“El Diluvio”. En iniciar-se el procés de Montjuïc, hagué de fugir a França (1896-97). De tornada, atemptà el 3 de setembre de 1897 contra Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l’anarquisme i principal responsable de les tortures del procés de Montjuïc. Fou empresonat i jutjat militarment abans de passar a la jurisdicció civil, que l’absolgué. Escriví llavors Los victimarios. Notas relativas al proceso de Montjuich (1900) i la novel·la Esclavas del oro (Trata de blancas) (1902). Posteriorment col·laborà a “Occitània” (Tolosa 1905).

Miró i Solanes, Fidel

(el Pla de Santa Maria, Alt Camp, 1910 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 29 juny 1998)

Polític i editor. De família camperola, el 1925 anà a Cuba, on es relacionà amb grups anarquistes. El 1933 tornà a Barcelona i s’incorporà a la CNT. Fou secretari del comitè regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1936-37) i del comitè peninsular de les FIJL; presidí, també, l’Aliança de les Joventuts Antifeixistes (1938).

Fou redactor de “Solidaridad Obrera” i director del periòdic “Ruta”. El 1939 s’exilià a França, i després a la República Dominicana i a Mèxic on hi obrí una llibreria de vell, i el 1955 fundà l’empresa Editores Mexicanos Unidos SA, de la qual fou gerent; el 1962 fundà la revista “Comunidad Ibérica”, que dirigí.

Ha publicat ¿Y España cuando? (1959), Catalunya, los trabajadores y el problema de las nacionalidades (1967) i El anarquismo, los estudiantes y la revolución (1969).

Lladó i Figueres, Josep Maria

(Barcelona, 30 juliol 1910 – 9 maig 1996)

Periodista i escriptor. Fins al 1939 fou col·laborador de “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Humanitat”, i director d’“Última Hora”. Secretari de l’Associació de Periodistes de Barcelona. Durant la guerra civil fou oficial de la columna Macià-Companys.

Exiliat el 1939, publicà Per Catalunya (1945) a Niça. Retornà a Catalunya (1950) i ha col·laborat en un gran nombre de publicacions (“Tele/eXprés”, “Tele-estel”, “El Correo Catalán”, etc).

Entre altres obres ha escrit 14 d’abril (1938), El 19 de juliol a Barcelona (1938), Raquel Meller (1963), la biografia Ferran Valls i Taverner (1970), en col·laboració amb J.A. Parpal, i Lluís Companys, una vida heròica (1991).