(Barcelona, 1898 – Madrid, 1951)
Autor teatral. Escriví nombroses peces en vers, com L’escut de Catalunya (1923) -en col·laboració amb Lluís Millà– i Pels nostres fills (1923), que fou reeditada sovint.
Col·laborà en “La Escena Catalana” amb el pseudònim Garcilius.
(Barcelona, 1898 – 1 juliol 1989)
Arqueòleg. Baró d’Esponellà. Fill i successor de Carles de Fortuny i de Miralles. Obtingué el títol d’enginyer agrícola a l’Escola Superior de la Mancomunitat de Catalunya i perit agrícola de l’estat el 1920.
A més de nombrosos càrrecs estatals, fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1940) i del Foment Nacional d’Horticultura (1930).
Com a arqueòleg destacà el seu treball a les excavacions ibèriques de Montjuïc (1946) i a les d’una vil·la romana a la seva propietat de Sant-romà (Tiana). Fou responsable de la secció d’arqueologia i de prehistòria de “La Vanguardia”.
(Corró d’Avall, Vallès Oriental, 1866 – Barcelona, 22 octubre 1898)
Músic i cal·lígraf. Era germà de Pius.
És autor de peces musicals, com la gran marxa Les vestales (1888), premiada per l’Académie Lamartine, de París, el poema musical Manfred (1892), per a piano, estudis, etc.
Fou cal·lígraf del capítol de la catedral de Barcelona (1883-98).
(Sant Fruitós de Bages, Bages, 13 setembre 1898 – Barcelona, 9 gener 1980)
Pintor. Estudià belles arts a Llotja (Barcelona). Treballà al Servei de Restauració de Monuments Històrics de la Mancomunitat.
El servei militar el portà a l’Àfrica, on descobrí Alger i el desert. Pintà amb especial atenció temes i escenes algerines. Exposà a la Sala Parés, de Barcelona, des del 1921. Des del 1929 alternà la seva residència nord-africana amb Barcelona i Eivissa.
El 1948 presentà el seu llibre de gravats Images d’Alger a l’Institut Francès de Barcelona. Fundà, a Alger, l’Acadèmia Arts, juntament amb Rafael Tona.
Ha pintat moltes ciutats espanyoles, sueques i franceses. Manresa li tributà una exposició d’homenatge el 1973. Després s’instal·là a Barcelona.
(Castellfollit de la Roca, Garrotxa, 1898 – Barcelona, 1974)
Escultor. Estudià a Olot i a Sant Feliu de Guíxols, amb els Berga, i també a Madrid, on visqué bastants anys.
La seva obra, d’inspiració classicista, continguda i serena, ha estat llegada en gran part al seu poble.
Exposà individualment a Barcelona (1924, 1926 i 1930), així com a l’Exposició Internacional del 1929 i, a Madrid, a la Nacional del 1930.
(Barcelona, 25 octubre 1818 – Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 4 desembre 1898)
Comerciant i polític. Des de la seva joventut visqué a Tenerife, on seria introduït per Agustí Guimerà, oncle del famós poeta i dramaturg.
Fundà el setmanari “La Opinión”, convertit en diari el 1882. Hi defensà la política conservadora de Cánovas del Castillo, bon amic seu, del qual refusaria tanmateix tota mena de favors.
(Barcelona, 21 juliol 1898 – 16 octubre 1973)
Enginyer industrial i polític. Gendre d’Amadeu Hurtado.
Milità a Acció Catalana, i el 1931 fou el primer director general d’indústries de la República. Després fou president del Consell Superior d’Indústria (1932-33) i del Patronat de Turisme de la Generalitat (1933-34).
Exiliat el 1939, fou un dels fundadors de la revista “Quaderns de Perpinyà”.
(Lleida, 27 maig 1825 – Madrid, 20 desembre 1898)
Periodista i polític. Exercí diversos càrrecs a Madrid, on dirigí la “Gaceta de Madrid” fins a l’any 1868.
Membre del partit conservador, fou ministre de Finances (1890), de Gràcia i Justícia (1891) i de Governació (1895).
Les seves obres principals són: Historia de la administración pública en España (1851), Historia jurídica del patrimonio real (1881) i La cuestión obrera y el socialismo (1890).
(Blanes, Selva, 7 febrer 1839 – 6 octubre 1898)
Publicista i historiador.
És autor de nombroses obres d’història local de Blanes, entre les quals cal esmentar Etnologia de Blanes (1886), Ressenya històrica de la vila de Blanes (1882) i Història de Blanes des del segle XIV fins als nostres dies.
(Barcelona, 14 desembre 1898 – Santander, Cantàbria, 7 juliol 1969)
Escriptor i crític d’art. Fou un dels fundadors del Saló dels Evolucionistes. Col·laborà assíduament a les pàgines de diverses revistes, tant abans com després de la guerra.
Escriví Gimeno, Santiago Rusiñol, Juan Serra, pintor i La pintura romàntica. Emprà els pseudònims de Juan Barcino, Pedro Ciruelo i Adam Coscoll.
Fou catedràtic d’història de l’art a l’Escola de Llotja, de Barcelona, i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Fou un dels recreadors de l’antiga penya de “La Punyalada”.
Dades dels Països Catalans 