(Sant Marçal, Rosselló, 5 desembre 1839 – París, França, 10 març 1892)
Escultor. Format a Perpinyà i, becat, a París, on fou deixeble de Jean B. Eugène Farochon; el bust que féu d’aquest es conserva al Louvre.
És autor del monument a Jacint Rigau, de Perpinyà, i al museu d’aquesta ciutat té diverses obres.
(Reus, Baix Camp, 1847 – Barcelona, 1892)
Religiós escolapi. Escriví dos llibres d’aritmètica, disciplina que professà a les Escoles Pies
(Xest, Foia de Bunyol, 6 abril 1892 – València, 16 febrer 1960)
Torero còmic, més conegut pel pseudònim de Llapisera, a causa de l’alçada física. Imità, vestit de frac i amb barret de copa, els toreros més famosos.
Formà quadrilla amb Carmel Tusquets Xarlot i amb El Botones.
Escriví el llibre de memòries Aventuras y desventuras de Llapisera.
(País Valencià, segle XIX)
Títol, concedit el 1892 a l’enginyer forestal Vicent Dasí i Puigmoltó, fill del sisè marquès de Dosaigües.
Luis Dabán y Ramírez de Arellano (Pamplona, Navarra, 1841 – Madrid, 1892) Militar. Durant la Tercera Guerra Carlina combaté als carlins al Maestrat. Davant les seves forces Martínez Campos (1874) proclamà Alfons XII de Borbó rei d’Espanya a Sagunt.
Antonio Dabán y Ramírez de Arellano (Pamplona, Navarra, 1842 – Madrid, 1913) Militar. Durant la Tercera Guerra Carlina actuà al Principat i al País Valencià. Fou capità general de València (1890-92).
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1816 – Portvendres, Rosselló, 31 gener 1892)
Guerriller carlí. De família camperola, s’incorporà a l’exèrcit carlí (1872) quan el govern embargà una de les seves finques.
Organitzà una petita partida (del Requetè) que augmentà molt arran de la proclamació de la República. Operà al Maestrat i després a Alacant, i aconseguí apoderar-se temporalment de poblacions com Tortosa, Alcoi, Xàtiva i Ontinyent. Arribà a assolir el grau de brigadier.
Derrotat a Yecla (1874), fugí a França, on morí.
(l’Alguer, 26 novembre 1892 – 20 juny 1974)
Militar i escriptor. Prengué part en les dues guerres mundials i fou ascendit a general.
Des del 1945 residí a l’Alguer, on impulsà la vida cultural i les relacions amb els altres països catalans. Fundador i president del Centre d’Estudis Algueresos. Col·laborador en revistes italianes i catalanes.
Estudià els arxius relacionats amb l’Alguer: Le antiche fortificazzioni di Alghero (1955), Matteo Luigi Simon e la crisi politica dell’Isola di Sardegna (1793-1796) (1964), L’Ordine de N.S. delle Mercede in Alguero (1970).
Autor de poesia intimista, esmaltada de la llengua popular, en part escrita durant les campanyes militars, ha publicat Meditacions (1957), Cançoner musical de rimes alguereses (1960) i Rimes alguereses (1971).
(Maó, Menorca, 19 novembre 1833 – 17 gener 1892)
Naturalista i eclesiàstic.
Autor de diversos treballs d’entomologia, entre els quals Catálogo metódico de los coleópteros de Menorca (1872), Doscientos coleópteros más de Menorca (1875), i Otros cien coleópteros de Menorca (1878).
Reuní una gran col·lecció de mol·luscs i antròpodes, conservada a l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 22 maig 1892 – Madrid, 6 març 1962)
Actor teatral i cinematogràfic. Del 1916 al 1920 actuà a Amèrica del Sud.
Actuà en el cinema italià (Giuliano de Medici, 1941), mexicà (Bel Ami, 1947) i castellà (Don Quijote de la Mancha, 1945; Marcelino pan y vino, 1954; Calabuig, 1956, etc).
(Almassora, Plana Alta, 19 juny 1892 – 30 desembre 1960)
Erudit i diplomàtic. Especialitzat en temes castellonencs.
És autor dels llibres: La Plana de Castellón (1919) i Almazora. El Mijares (1958).
