(Alacant, 24 juny 1813 – 23 gener 1886)
Escriptor. Fou cronista provincial d’Alacant (1867-85), redactor d'”El Heraldo” i “El Pensamiento” i fundador d'”El Teatro”, “La Flor” i altres periòdics.
Publicà els reculls poètics Poesías (1840), Afectos de madre (1844 i 1874), Enma (1854), Cantares y otras rimas que lo parecen (1876), etc, les novel·les Dos coronas (1854), Dolor y resignación (1854) i altres reculls de prosa literària –Anacaona, 1856- i cròniques d’història local.
(Pollença, Mallorca, 1886 – 1976)
Pintor. A tretze anys anà a Buenos Aires, on féu diverses feines i començà a pintar autodidàcticament. No tornà a Mallorca fins el 1921. Es presentà en una exposició col·lectiva a la sala La Veda de Palma el 1928, any en què participà en la també col·lectiva Missió d’Art de Mallorca a l’Argentina.
Exposà sol, encoratjat per Hermen Anglada, el 1930 a les Galeries Costa, i després a Londres, Barcelona i París. Després de la guerra civil tornà uns quants mesos a l’Argentina i exposà a La Plata i Buenos Aires.
Ha conreat el paisatge, la pintura de flors i la natura morta, gènere que ell a re-introduït a Mallorca. La seva pintura, intuitiva, suau i serena, constitueix una conscient reacció contra l’exaltació modernista.
(Mislata, Horta, 18 abril 1831 – València, 4 febrer 1886)
Propagandista cristià. Fuster d’ofici.
Introduí a Mislata les Conferències de Sant Vicenç de Paül, a València (1861) la Germandat del Santíssim Sagrament, una casa de vocacions eclesiàstiques i, el 1884, el Patronat de la Joventut Obrera, encara en activitat.
(València, 7 març 1886 – Madrid, 11 abril 1964)
Escriptor en castellà. Orador brillant i de públic heterogeni, popularitzà les seves charlas, on sovint al·ludí l’esperit de reconquesta, d’Imperio i les virtuts del Movimiento Nacional.
Escriptor prolífic, d’una certa filiació modernista, escriví novel·les, assaigs i teatre, a part de moltes col·laboracions periodístiques.
Cal destacar les seves memòries Tierras, tiempos y vida (1958) i América, españolear (1963).
(Perpinyà, 1886 – 1973)
Poeta i periodista. Fundà, juntament amb Robert Subirós, el periòdic “La Renaissance Catalane” (1918), secretari de La Colla del Rosselló i dirigent de la Companyia dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or i col·laborà en diverses revistes catalanes.
Publicà els llibres de poesia Poemes de guerra (1915), Les hores que passen (1917) i Clarianes (inèdita), la novel·la Rue de Jasmin (apareguda a “L’Indépendant”).
Com a periodista, de 1936 a 1939, féu nombrosos reportatges sobre la guerra civil i obtingué la creu de la República Espanyola.
Havia signat P. Francis-Ayrol.
(País Valencià, 1886 – 1892)
Nom que prengué la Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona en absorbir la Companyia dels Ferrocarrils de Conca a València i Terol.
Acabà la línia de Xàtiva a Alcoi, en construcció.
Fou absorbida per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España.
(País Valencià, 1862 – 1886)
Nom que prengué la Companyia del Ferrocarril d’Almansa a Xàtiva i Grau de València en obtenir la concessió per a construir i explotar la línia de València a Tarragona, inaugurada el 1865.
El 1881 adquirí la línia de via estreta entre Carcaixent i Dénia, propietat de la SA Transway de Carcaixent a Gandia.
El 1886 absorbí la Companyia dels Ferrocarrils de Conca a València i Terol, i canvià el nom pel de Companyia dels Ferrocarrils de l’Est d’Espanya.
(Alacant, 5 agost 1886 – Madrid, 6 gener 1976)
Compositor. Estudià amb Saint-Saëns i M. Reger. Presidí la Junta Nacional de Música (1931-36) i la secció espanyola de la Societat Internacional de Musicologia, i fou membre de l’Institut de França. Basà la seva producció en la música popular d’Alacant.
Amb Suite llevantina, per a orquestra, guanyà el primer premi del concurs internacional de Viena (1911). Les seves composicions més notables són la Sonata per a violí i piano (1913), Don Quijote velando las armas (1924), la cantata La nochebuena del diablo (1926), el ballet El contrabandista (1928), Sonata del sur (1945), Sonata espagnole (1949), Segon concert per a corda (1956), entre d’altres.
El 1956 Alacant creà el premi internacional de composició Òscar Esplà.
(Perpinyà, 1824 – Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, 1886)
Expert en silvicultura. La seva família originària del Carcí, era establerta a Perpinyà des de la fi del segle XVII.
És autor, entre altres treballs, de Les considerations sur le régime forestier dans les Pyrenées Orientales (1869).
El seu avi fou Josep Esteve Després (Perpinyà, 1753 – 1834) Baró. Fou membre del Consell Sobirà del Rosselló (1777-89) i maire de Perpinyà (1818-27).
(Picassent, Horta, 30 març 1851 – València, 2 desembre 1886)
Polític i erudit. Fill de Vicent Dasí i Lluesma. Marquès de Dosaigües i primer vescomte de Bétera (1878).
Fou un dels principals promotors de la “Revista de Valencia” (1880-83 i de la Societat Valenciana de Bibliòfils, de la qual fou secretari. Era cap del partit conservador del País Valencià i va ésser diputat a corts en 1879-81 i 1884-86.
Va escriure una Bibliografía histórica española, en dos volums (1883).
Dades dels Països Catalans 