(Esparreguera, Baix Llobregat, 1 juny 1788 – Madrid, 18 juliol 1857)
Metge. Serví a l’exèrcit espanyol en la guerra del Francès i també a Mèxic. En aquest país organitzà l’Acadèmia de Medicina i creà escoles gratuïtes.
Anys després, havent tornat a la Península, fou nomenat director general de Sanitat i promogué la formació d’acadèmies facultatives. Fundà la “Biblioteca médico-castrense”.
És autor d’escrits professionals remarcables.
Fou el pare d’Antoni Codorniu i Nieto de Samaniego.
(Hostalric, Selva, 3 juny 1785 – Las Palmas de Gran Canaria, Canàries, 18 novembre 1857)
Bisbe de Canàries (1847-58). Sacerdot secular de la congregació de la Missió de Sant Vicent de Paül, fou director de les filles de la caritat d’Espanya.
Emigrat a França durant la Primera Guerra Carlina, fou professor de teologia dogmàtica a Châlons-sur-Marne. En tornar-ne (1841), fou nomenat bisbe de Canàries, on creà diverses parròquies i restaurà l’hospital de San Martín.
Autor d’Expositio ascetico-moralis pontificalis romani tit. de Collatione sacramenti ordinis (1845).
(Sant Feliu del Racó, Vallès Occidental, 14 octubre 1857 – Barcelona, 1941)
Escultor. Deixeble de Joan Roig a Barcelona i de Chapu a París. En ambdues ciutats fou company inseparable de Santiago Rusiñol i Ramon Casas, amb els quals exposà a la sala Parés de Barcelona.
La seva obra, elaborada preferentment en marbre, rebé influències del naturalisme i del modernisme. Guardonat amb la primera medalla a l’Exposició Universal de París (1900).
D’entre les seves escultures destaquen: Eva (1904), Pietat i el Monument a Jaume I (1927), a Mallorca.
Fou el pare de Noel Clarasó i Serrat.
(Barcelona, 11 gener 1857 – 14 abril 1936)
Actriu. Filla d’Andreu Cazurro i Terrats, al qual acompanyà en moltes de les seves actuacions al teatre Romea.
Tot i haver aconseguit bons èxits, es retirà de l’escena essent encara jove.
(Carraig, Irlanda, 1797 – Barcelona, 1857)
Filòleg. Establert a Barcelona des del 1821, on exercí de professor d’idiomes.
Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1822. Residí també a Maó.
Publicà una Disertación filosófica, histórica y razonada sobre el origen, la formación y la propagación de las lenguas (1836) i una poesia, en anglès, dedicada a Antoni de Capmany a “La España Católica” (1857).
(Vic, Osona, 24 agost 1857 – Barcelona, desembre 1905)
Enginyer industrial. Llicenciat en ciències. Es dedicà a l’agronomia i a l’enologia.
La diputació provincial de Barcelona el pensionà per a estudiar a l’estranger i l’envià al Congrés Vitícola de Montpeller (1883).
Publicà opuscles com Caracteres de la enfermedad causada por la filoxera… (1891).
(Roda de Ter, Osona, 1857 – 1879)
Poeta. Membre de l’Esbart de Vic.
Les seves poesies -entre les quals destaca Lo plant d’en Bac de Roda (1878)- foren publicades pòstumament: Poesies (1881), amb pròleg de Jaume Collell.
(Figueres, Alt Empordà, 13 desembre 1857 – Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, 6 gener 1939)
Enginyer industrial. Fou catedràtic de mecànica a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.
Publicà un Diccionario Industrial. Artes y oficios de Europa y América (1888), de ciències aplicades, en sis volums.
(Barcelona, 1857 – segle XIX)
Escriptor i metge. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Edità sengles llibres narratius en català i castellà, titulats respectivament En Pauet de Casa en Jordi (1888) i Generoso (1889). Posteriorment presentà la novel·la La historieta i estrenà una comèdia catalana en un acte, en col·laboració amb Ramon Surinyac.
(Castellserà, Urgell, 17 octubre 1857 – Madrid, 9 maig 1925)
Doctor en farmàcia per la Universitat de Barcelona (1878), en passà a ésser professor auxiliar el 1882. Fou catedràtic a les universitats de Santiago (1895), de Barcelona (1897) i Madrid (1899).
Féu un estudi per a l’obtenció de l’àcid clorhídric a partir de l’àcid sulfúric i ideà un procediment per millorar la tècnica d’obtenció del clorur d’antimoni.
Dades dels Països Catalans 