(Barcelona, 4 setembre 1855 – 1 juliol 1917)
Advocat i polític. Llicenciat en dret el 1874 i doctorat el 1876.
Membre del partit conservador, fou regidor i primer tinent d’alcalde de la capital, i posteriorment diputat i senador per Tarragona.
Publicà diversos escrits de caràcter jurídic i polític, com La codificación civil con un resumen de las legislaciones forales (1879).
(Barcelona, 27 febrer 1855 – 14 març 1947)
Historiador i arqueòleg. Es llicencià en dret a Barcelona el 1879 i exercí de procurador causídic.
Publicà diverses memòries al “Butlletí de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques” i a la “Revista de l’Associació Artístico-Arqueològica Barcelonesa”, de la qual fou també director (1892-1917).
Col·laborà també a “La Renaixensa” i formà part de la junta diocesana encarregada de la reconstrucció del monestir de Sant Cugat del Vallès. Féu més de tres-centes conferències de divulgació sobre temes d’art i d’arqueologia.
Fou mantenidor dels Jocs Florals el 1897, secretari de l’Ateneu Barcelonès (1903) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (1918-21), on havia ingressat el 1903, i president perpetu de la secció d’arqueologia i història del Centre Excursionista de Catalunya.
És autor de Lo Lluçanès (1897) i Influència de l’art oriental en els monuments romànics de Catalunya (1903). Deixà inèdites unes Memòries.
(Besalú, Garrotxa, segle XIX – Almeria, Andalusia, 1855)
Enginyer de mines. Treballà a diverses companyies mineres de l’estat espanyol, així com a la Compañía Peninsular Azucarera, també estatal.
Per aquesta organitzà a Almeria una de les primeres explotacions de canya de sucre d’Espanya, que batejà amb el nom de Montserrat.
(Barcelona, 14 setembre 1855 – 27 setembre 1927)
Metge. Un dels iniciadors de l’otorinolaringologia a Catalunya.
Fundador i director dels “Archivos Internacionales de Laringología, Otología, Rinología y de las enfermedades de las primeras vias respiratorias y digestivas” (1890) i autor, entre altres obres, de Higiene, desarrollo y conservación de la voz (1885, tercera edició, 1915) i del Tratado de Otorrinolaringología para médicos y estudiantes (1902).
(Barcelona, 7 juliol 1852 – 14 setembre 1913)
Metge. Fou professor i catedràtic d’obstetrícia (1879) a la Facultat de Medicina, rector (1905-13) de la Universitat de Barcelona, i un dels primers presidents del Col·legi de Metges.
Ocupà càrrecs de conseller en importants companyies de ferrocarrils i d’obres públiques, i adoptà sempre una actitud reaccionària davant les reformes de l’exercici de la medicina.
El 1901 li fou concedit el títol de baró de Bonet, que ha passat per enllaç als Amigó.
Fou germà seu, Miquel Bonet i Amigó (Barcelona, 1855 – 17 abril 1914) Químic. L’any 1875 guanyà una càtedra de química a la Universitat de Barcelona.
(Barcelona, 19 març 1795 – 11 novembre 1855)
Magistrat. Fill de Francesc Bertran i Cortada, fabricant barceloní, i germà de Felip. Participà a la guerra del Francès.
Presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i fou membre de la de Bones Lletres de Barcelona (1841).
Com a alcalde de Barcelona (1843) gestionà la rendició de la ciutat a les forces del govern del general Espartero. President de l’Audiència (1844) i, des del 1853, rector de la Universitat de Barcelona.
Autor de treballs sobre temes econòmics, preconitzà la creació d’un banc hipotecari (1854).
Fou el pare de Felip Bertran i d’Amat.
(Reus, Baix Camp, 1855 – Malgrat de Mar, Maresme, 1938)
Compositor. Organista de la catedral de Tarragona i, a partir del 1884, de la capella reial de Madrid, ciutat on fou també professor de l’escola normal i del col·legi de sords-muts.
Compongué misses, motets, himnes, salves, música per a orgue, dos drames lírics: La ermita del Valle i Doña Juana de Castro, d’una balada: En la corte de Abd-el-Rahman; de dos capricis simfònics: Zambra, El amanecer, etc.
(Barcelona, 4 juny 1855 – Sant Climent de Llobregat, Baix Llobregat, 12 octubre 1928)
Metge neuròleg. De família de metges, va cursar la carrera de medicina a Barcelona.
Fou un dels fundadors de la moderna escola de neurologia de l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.
Va descriure, per primera vegada, la hipodistròfia cefalotoràcica progressiva (malaltia de Barraquer-Simons), el reflex de prensió plantar, etc.
Per les seves recerques en el camp de la neurologia és considerat un dels capdavanters en l’avenç d’aquesta branca mèdica al nostre país.
(Mataró, Maresme, 1824 – Barcelona, 6 juny 1855)
Dirigent obrer. Havia estat capità de la Milícia Nacional i figurà com a president de la Societat de Teixidors quan es produïren les accions contra les selfactines, màquines automàtiques de filar, en les quals tingué una actuació directiva, com també en la vaga general (1854-55).
Va ser el líder més popular i influent del moviment obrer a Catalunya. Probablement per això fou executat, sota el pretext d’una suposada participació en un crim vulgar.
(Barcelona, 1 juliol 1855 – 28 setembre 1927)
Periodista i editor. Col·laborà a “La Renaixença” i a “La Llumanera de Nova York”.
Les seves afeccions teatrals el portaren a reunir una important col·lecció de peces escèniques en llengua catalana, avui a la Biblioteca de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 