(Barcelona, 1780 – 1846)
Metge. Prestà els seus serveis professionals a l’exèrcit i a la marina. Pertanyia a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Deixà nombrosos escrits de caràcter polític.
(Barcelona, 1780 – 1846)
Metge. Prestà els seus serveis professionals a l’exèrcit i a la marina. Pertanyia a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Deixà nombrosos escrits de caràcter polític.
(Tarragona, 1846 – Barcelona, 1924)
Franciscà observant. Arran del canvi polític del 1868 es traslladà al Perú (on acabà els estudis i inicià els treballs de missioner popular) i a Terra Santa (1878), d’on fou procurador general. Anà també a Xipre i a Turquia.
Nomenat definidor general de l’orde, no ocupà aquest càrrec per motius de salut.
(Barcelona, 26 novembre 1846 – Madrid, 15 abril 1877)
Escriptora. Col·laborà a la premsa madrilenya i escriví alguns llibres en castellà.
Morí d’accident.
(Barcelona, 29 agost 1846 – Guatemala, 1933)
Escultor. Format a Barcelona i a París, participà en moltes exposicions i hi obtingué diversos premis oficials. El 1878 fou l’únic artista espanyol premiat a l’Exposició Universal de Viena.
Conreà la temàtica mitològico-anecdòtica. És notable el seu marbre L’amor i l’interès (1887), avui al Museu de Castelló de la Plana.
Residí a Guatemala, on dirigí l’escola de belles arts de la capital.
(Barcelona, novembre 1846 – 11 setembre 1917)
Periodista i polític. Germà de Josep. Es llicencià en dret.
Milità de molt jove, en el partit republicà federal i participà en diverses campanyes amb Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueras.
Col·laborador de diversos periòdics i un dels redactors fundadors d’“El Estado Catalán” i del “Diari Català”, de V. Almirall. Més tard passà a la redacció d’“El Diluvio”.
Escriví unes Memorias de un veterano de la República, que no acabà.
Un altre germà seu fou Joan Feliu i Codina (Barcelona, 1848 – segle XIX) Escriptor. Fou rellotger d’ofici i autor d’una monografia sobre l’art de la rellotgeria. Col·laborà a diverses publicacions. Estrenà els drames La juiciosa (1894) i Sol ponent (1898).
(Vilassar de Dalt, Maresme, 10 setembre 1846 – Barcelona, 17 desembre 1920)
Pintor. Es formà primer a Barcelona amb Claudi Lorenzale, i després a París amb Carrière.
Es dedicà al retrat i a la pintura de tapissos.
(Estat espanyol, setembre 1846 – maig 1849)
(o Guerra dels Matiners) Guerra civil. Es limità pràcticament a Catalunya i, malgrat els esforços realitzats per Ramon Cabrera des del 1848, no passà d’una lluita de guerrilles d’escassa transcendència.
En acabar-se aquesta, el carlisme entrà en una fase letàrgica, interrompuda només pel fracassat pronunciament de Sant Carles de la Ràpita (abril 1860). A la mort de Carles VI (gener 1861), sense deixar fills, la seva herència passà al seu germà Carles, el futur Carles VII.
La resurrecció del partit carlí s’esdevingué a partir de la Revolució del 1868, la qual destronà Isabel II de Borbó i empenyé als seus rengles una gran part de les dretes espanyoles.
Després de l’assemblea de Vevey (1870), el carlisme fou dominat pels elements catòlics intransigents, els quals n’apartaren el vell Cabrera, únic cap militar de prestigi amb què comptava la causa.
(Curaçao, Antilles Holandeses, 1822 – Barcelona, 1846)
Poeta. El 1851, Manuel Milà i Fontanals, cosí seu, va publicar les seves poesies de caire romàntic (odes i balades) juntament amb les de J. Semis i Pau Piferrer.
Dedicat a l’ensenyament, publicà la “Revista General de Instrucción Pública”, amb la col·laboració de Laureà Figuerola.
(Barcelona, 1760 – Madrid, desembre 1846)
Metge. Estudià a Cervera i fou catedràtic a València i a Madrid, i sotsdirector del Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Membre de l’Akademie der Wissenschaften de Göttingen i de l’Academia Naturae Curiosorum.
Publicà Teoremas y problemas para examinar y saber usar cualesquiera aguas minerales (1775), Manual para el modo de tratar las heridas hechas por mordeduras de animales rabiosos (1787), i deixà inèdits treballs sobre botànica, matemàtiques i medicina.