(Barcelona, 1844 – 1898)
Fotogravador. Muntà un obrador, un dels més importants de la seva època, on es niquelaven i dauraven metalls i nous procediments de galvanoplàstia, rincografia, galvanotípia directa i un sistema de baixos relleus encunyats que anomenà foto-escultura.
Fou un dels millors gravadors del fotogravat anomenat directe o autotipia.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 4 febrer 1844 – Barcelona, 15 agost 1911)
Compositor. Organista a diferents esglésies barcelonines.
Va compondre música religiosa; destaquen els Càntics religiosos del poble, amb text de Jacint Verdaguer. També és autor de música per a piano, de cambra i de sardanes.
Pelagi Briz li edità les harmonitzacions de cançons tradicionals catalanes amb el títol Cançons de la terra (1866-84).
(Barcelona, 1844 – 1860)
Societat creada amb un capital de vint milions de rals, per tal de construir la primera línia de ferrocarril de la península, entre Barcelona i Mataró. La societat fou creada per Miquel Biada aprofitant la concessió atorgada pel govern (1843) a Josep Maria Roca, el qual assolí aportacions de capital angleses.
La línia, inaugurada el 28 octubre 1848, fou aviat prolongada fins a Arenys de Mar (1852-57).
El 1860 aquesta companyia es fusionà amb la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Granollers (abans, Companyia del Ferrocarril del Nord de Catalunya): en resultà la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Girona (després anomenada Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres).
(Barcelona, 1844 – 1990)
Institució creditícia. Creada a proposta de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País en la sessió celebrada el 1835, però que a causa dels esdeveniments polítics, en fou ajornada la fundació.
El 1839, l’Ajuntament de Barcelona va nomenar una comissió per gestionar la seva creació, però l’obertura definitiva no tingué lloc fins al 1844, amb el nom de Caixa d’Estalvis de la Província de Barcelona, que fou la primera entitat del seu gènere que es fundà a Catalunya.
El seu caràcter burgès liberal fou substituït, ja al segle XIX, pel de la noblesa catalana, que ocupà, durant anys, la majoria de places del consell.
A partir de l’any 1977 modificà la seva orientació, bàsicament immobiliària, i incrementà la seva presència en el conjunt de l’activitat econòmica amb la creació el 1980 del Grup de Serveis. El 1983 disposava d’una xarxa de 432 oficines.
L’any 1990 es fusionà amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears i es creà la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.
(Mataró, Maresme, 1786 – Múrcia, 1844)
Matemàtic. Publicà una Artimética mercantil i un notable Curso completo de teneduría de libros por partida doble. Deixà inèdita una història del comerç.
(Castellterçol, Moianès, 1771 – Barcelona, 1844)
Eclesiàstic. Arxipreste de Sant Joan de les Abadesses (1816), catedràtic de retòrica al seminari de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1803). Perseguit com a carlí, s’exilià a França (1836-37).
És autor d’un Canto alusivo a la defensa de los catalanes en Galípoli de las fuerzas combinadas del emperador y de los genoveses (1805). El 1864 fou publicada una col·lecció dels seus sermons.
(Barcelona, 1844 – 27 desembre 1920)
Entitat bancària. L’ànima del banc fou Manuel Girona i Agrafel. En morir ell, l’any 1905, el banc inicià la decadència definitiva, en constituir-se una junta de govern incapaç de dirigir-lo amb una autèntica política econòmica i uns administradors que abandonaren la política econòmica -molt conservadora- seguida fins aleshores i es llançaren a l’especulació de divises i als negocis fàcils, cosa que coincidí amb la crisi capitalista dels anys 1920-21 i que afecta especialment Barcelona.
Presentà suspensió de pagaments el 1920, la qual donà lloc a la seva liquidació i al naixement del Banc Comercial de Barcelona, que intentà, sense aconseguir-ho, de pagar totalment els creditors.
Fou un banc bàsicament comercial. Emeté paper-moneda fins al 1874, que fou instituït el monopoli emissor del Banco de España. Sostingué i promogué la indústria i el comerç catalans seguint el camí marcat per Manuel Girona.
El 1915 absorbí la casa Taberner, Carles Tolrà i Manaut (més coneguda per Caixa Vilumara). El 1920 adquirí la majoria d’accions del Banc de Prèstecs i Descomptes, i també absorbí la Societat de Crèdit Mercantil.
(Barcelona, 11 novembre 1844 – 1 juliol 1904)
Filòleg, historiador i taquígraf. Llicenciat en dret i en filosofia i lletres, exercí d’advocat. Deixeble de Manuel Milà i Fontanals i Antoni Bergnes de les Cases.
Catedràtic de grec a la Universitat de Barcelona (1881-1901), estudià taquigrafia amb Pere Garriga, el sistema del qual es dedicà a propagar.
La seva obra més important és Orígenes históricos de Cataluña (1897), guanyadora del premi Martorell i que dóna un gran pas en els estudis d’onomàstica. Altres treballs són Crítica de la estenografía española (1877), Etimologies catalanes (1885), Influencia de la civilización romana en Cataluña, comprobada por la orografía (1888) i Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes (1895). Deixà material per a la publicació d’un diccionari català.
Presidí l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1893-1901).
(Herrera, Aragó, 1844 – Barcelona, 1914)
Polític. Combaté els carlins, amb el grau de tinent metge, però, restaurada la monarquia borbònica (1875), abandonà la carrera militar.
A Barcelona fou un dels dirigents dels republicans radicals i destacat lerrouxista, amb forta influència a la Casa del Poble.
Es mostrà intransigent amb Solidaritat Catalana i, després de la Setmana Tràgica, amb el seu testimoniatge comprometé greument Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat.
(Barcelona, 1844 – 8 gener 1888)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, completà els seus estudis a Madrid (1864) i Roma (1865).
Conreà la pintura de paisatges i composicions de tema històric i popular. Es distingí per les seves aquarel·les i litografies.
Hi ha obres seves al Museu de Belles Arts de Girona i al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 