Arxiu d'etiquetes: 1844

Liceu de Barcelona, Gran Teatre del

195 Respostes

(Barcelona, 1844 – )

Sala d’espectacles. Situat a la Rambla, creat per la societat cultural Liceu Filharmònico-Dramàtic Barcelonès, amb aportacions de la burgesia barcelonina, que constituí una societat de propietaris amb dret a l’ús de les millors llotges i butaques.

Sobre els terrenys de l’antic convent de trinitaris i construït segons projecte de Josep Oriol Mestres i M. Garriga i Roca, fou inaugurat el 1847, amb una capacitat de més de 3.000 espectadors, cinc pisos i platea, i una luxosa decoració pròpia dels grans teatres d’òpera europeus.

La primera òpera representada fou Ana Bolena de Donizetti. Rivalitzà amb l’antic Teatre de la Santa Creu -aleshores anomenat Teatre Principal– i els respectius partidaris eren coneguts per liceistes i cruzados. Incorporà el drama romàntic italià i també la grand opéra francesa i l’òpera alemanya. El 1861 sofrí un incendi devastador, però fou reconstruït en un any.

liceu2

La funció social que en fou característica, com a lloc de reunió de l’emergent burgesia industrial i financera, el posà en el punt de mira dels grups anarquistes i sofrí un greu atemptat el 1893 (bomba del Liceu), amb un balanç de vint morts.

Wagner hi arribà els darrers anys del segle XIX. Al segle XX incorporà -amb el repertori tradicional, sempre estimat pels afeccionats, i l’òpera russa- els grans compositors contemporanis. Hi han passat les millors veus de tots els temps i les temporades de ballet hi han assolit també un gran prestigi.

El darrer empresari delegat pels propietaris fou Joan Antoni Pàmias, però les dificultats de finançament portaren a crear el Consorci del Gran Teatre del Liceu (1980), amb suport autonòmic i local, que preparà un pla de reforma i millora de les infraestructures.

Un terrible incendi (1994) destruí de nou el teatre, el qual fou reconstruït sota plans d’I. Solà-Morales.

Enllaç web: Gran Teatre del Liceu

Farga i Pellicer, Rafael

3 Respostes

(Barcelona, 12 agost 1844 – 14 agost 1890)

Dirigent obrer. Tipògraf de professió i parent de Josep Lluís Pellicer i d’Antoni Pellicer i Peraire. Membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera -en fou secretari el 1869-, fou un dels primers militants de l’internacionalisme hispànic i, després d’ésser un dels fundadors de la Direcció Central de Societat Obreres de Barcelona (octubre 1868), promogué la transformació del Centre Federal de les Societats Obreres en federació local de l’AIT (1870).

Assistí a les reunions que celebrà Fanelli a Barcelona el gener de 1869, i el mateix any anà al congrés de Basilea de l’AIT. Fou membre de l’Aliança de la Democràcia Socialista (1869), i creà, en ésser dissolta aquesta, un grup autònom català (abril 1870). També fou un dels organitzadors del I Congrés Obrer Espanyol, el juny de 1870, i un important dirigent de la Federació Regional Espanyola de l’AIT, on figurà en la majoria de les comissions federals clandestines.

Encapçalà el 1881 el grup anarco-col·lectivista català que decidí fugir de la clandestinitat per organitzar la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola. Fou el principal animador de “La Federación” (1869-74) i promogué la creació de diverses revistes i periòdics anarquistes, en especial “Acracia” (1886-88) i “El Productor” (1887).

Fou un dels autors del fullet Cuestión de la Alianza (1872) i, amb el pseudònim de Justo Pastor de Pellico, el principal autor de Garibaldi, historia liberal del siglo XIX (1882).

Bolòs i Germà, Francesc Xavier de

5 Respostes

(Olot, Garrotxa, 26 maig 1773 – 25 setembre 1844)

Farmacèutic i naturalista. Era net d’Antoni de Bolòs i Ferrussola. Tingué una participació important en el descobriment dels volcans de la Garrotxa i del Gironès, dels quals publicà una memòria Noticia de los extinguidos volcanes de la villa de Olot (1820, 2a. edició, 1841). Inicià i sostingué durant molts anys les observacions meteorològiques a Olot.

Juntament amb Pierre André Pourret, féu exploracions florístiques, confeccionà un herbari amb 6.000 espècies, conservat actualment a l’Institut Botànic de Barcelona, i escriví Plantarum olotensium catalugus, en 24 volums i que romangué inèdit fins l’any 1936. També redactà un catàleg dels animals d’Olot, publicat el 1895. S’interessà també per la numismàtica.

Participà en el moviment artístic olotí de l’època i estimulà l’obra de diversos artistes; ell mateix es distingí per les seves pintures d’iconografia vegetal.

Fou membre corresponent de les Acadèmies de Ciències i Arts, de Medicina i Cirurgia i de Bones Lletres, de Barcelona, i es relacionà amb les grans personalitats científiques europees de l’època.

Banca Mas Sardà

2 Respostes

(Barcelona, 1844 – 1984)

Entitat bancària. Constituïda per Antoni Vilalta sota el nom Casa Vilalta i Mas i dedicada inicialment al bescanvi de monedes. Heretada el 1854 pel seu nebot Francesc Mas i Sardà, el 1876 era ja reconeguda per F. Mas Sardà e hijos; el 1950 prengué la denominació actual.

Des dels seus inicis participà en la promoció d’algunes empreses ben conegudes de Barcelona (Aguas de Barcelona, Bancotrans, Motor Ibérica, Saba, etc), fet que la decantà a desenvolupar el mercat de valors i amb el temps a ésser reconeguda com a banca especialitzada en el mercat de valors mobiliaris.

El 1969 abandonà el caràcter familiar i incorporà nous accionistes; des de llavors experimentà una progressió espectacular: d’una banca petita amb dues oficines i uns recursos aliens de 664 milions de pessetes, passà a tenir el 1982 trenta-cinc oficines repartides per tot l’estat i una xifra de recursos de 43.000 milions de pessetes.

Cap al final del 1981 una sèrie de dificultats -degudes primordialment a les seves inversions en el sector immobiliari i en algunes de les seves filials, i emmarcades dins la crisi econòmica general-, la forçaren a desaparèixer com a banca catalana independent.

El 1982 restà sota el control del Banco de Bilbao. El 1984 tenia 140.959 milions de dipòsits. El 1988, dins el procés de fusió del Banco de Vizcaya i del Banco de Bilbao, fou absorbida per Banca Catalana.