(Barcelona, 1843 – 1902)
Pintor. Fou deixeble de Josep Serra i de l’Escola de Llotja de Barcelona.
Sobresortí en la pintura de gènere i en els quadres de costums que presentà en nombroses exposicions a Girona, Barcelona, Madrid i París entre el 1866 i el 1893.
Algunes obres seves es conserven a Olot, Girona, Barcelona i Madrid.
(la Selva de Mar, Alt Empordà, 1843 – 21 setembre 1915)
Jurista. Catedràtic de dret romà, ocupà també els càrrecs de degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona i de president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.
És autor, entre d’altres obres, de La costumbre como fuente de derecho (1908) i d’un Prontuario de las leyes vigentes en Cataluña.
(Malla, Osona, 1843 – Vic, Osona, 1917)
Autor dramàtic. Impulsor del teatre catòlic, combaté el liberalisme i les tendències que intentaven impulsar una evolució social.
Autor de Misèries humanes (1886), Víctima del maçonisme (1888), Lo sufragi universal (1891), Fruïts anàrquics (1892), L’oncle Geroni (1910), etc.
(Figueres, Alt Empordà, 7 agost 1843 – Madrid, 25 novembre 1902)
Poeta. A partir de l’any 1872 va prendre part de manera activa en el moviment de la Renaixença, després d’haver actuat intensament com a membre de La Jove Catalunya, agrupació literària de la qual fou un dels fundadors. Poeta floralesc, va concòrrer diverses vegades als certàmens celebrats a Barcelona del 1868 al 1900. Representa un cas típic de poeta amb una obra que no correspon a les anomenades composicions de certamen. Fou proclamat mestre en gai saber.
Romàntic apassionat, seguidor de lord Byron, pren temes bíblics per a les seves composicions (El cant de Salomó, Maria de Magdalena, El cant de la sulamita) i es basa també en arguments de rondalles populars i llegendes, com Lo comte Garí i Joan de Serrallonga.
Traslladat a Madrid el 1878, es dedicà a l’estudi de la lexicografia i l’estilística de l’idioma clàssic castellà, treballà en el Diccionario crítico del idioma castellano (1900) i col·laborà en el Diccionario enciclopédico hispano-americano. Les seves Poesies foren publicades a la “La Ilustració Catalana” el 1906.
(Barcelona, 1760 – 1843)
Institució docent per a l’ensenyament de la cirurgia. Fundada per ordre reial, sota l’impuls i la direcció de Pere Virgili, segons el model del de Cadis. Era destinat a la formació de cirurgians militars i també civils per al Principat.
Virgili redactà els estatuts el 1764 (any que fou inaugurat oficialment), encara que des del 1761 ja funcionava en un edifici propi, d’estil neoclàssic, construït dins els terrenys de l’Hospital de la Santa Creu, segons projecte de l’arquitecte Ventura Rodríguez. N’era president el primer cirurgià de cambra de Madrid, que delegava les funcions en el director. Una part dels títols que concedia eren equivalents als universitaris i controlava l’exercici de la cirurgia al Principat.
Aviat adquirí un gran prestigi, tant pels professors com pel tipus d’ensenyament, eminentment pràctic, possibilitat pel fet de poguer treball amb els malalts del mencionat hospital, i per la facilitat de practicar disseccions. Tenia alumnes interns. El Col·legi hagué de vèncer l’oposició dels metges, dels col·legis antics de cirurgians i de la Universitat de Cervera.
En dos períodes breus s’uní a la càtedra de Medicina Pràctica de l’Hospital de la Santa Creu: en 1799-1801, amb el nom de Col·legi de Cirurgia i Medicina, i en 1821-23, amb el nom d’Escola Especial de la Ciència de Guarir. El 1843 es convertí en Facultat de Ciències Mèdiques depenent de la Universitat de Barcelona.
A la fi del segle XIX es construí la nova facultat i l’hospital clínic, que fou restaurat el 1929; conserva l’amfiteatre anatòmic, amb una interessant taula de dissecció de marbre, obra de Joan Enric, i el cadirat, obra de Llorenç Rosselló.
(Barcelona, 1795 – Bunyol, Foia de Bunyol, 2 juny 1843)
Industrial. Fill d’un impressor d’indianes de Barcelona, s’associà amb Joan Vilaregut i establí a Sallent (Bages) una fàbrica amb els primers telers mecànics de cotó. A fi de millorar-la, viatjà a Anglaterra per conèixer-ne el procés industrial i per comprar maquinària.
Demanà autorització al govern espanyol per a importar-la i constituí el 1832 la societat en comandita Bonaplata, Rull, Vilaregut i Cia. en la qual participaven també tres germans —Salvador, Ramon i Narcís— per dedicar-se a la filatura i al tissatge del cotó, amb una foneria i un taller mecànic adjunts, aplicats a la construcció de màquines. Aquesta instal·lació industrial utilitzà per primera vegada a Catalunya i a l’estat espanyol la màquina de vapor com a font d’energia i ha estat considerada com el moment més significatiu en l’inici del procés d’industrialització català.
La fàbrica, instal·lada al carrer dels Tallers de Barcelona, tingué pocs mesos de vida: inaugurada al novembre de 1833 fou cremada durant els avalots de l’agost de 1835. Josep Bonaplata abandonà Barcelona i creà una foneria a Madrid, amb l’ajut del govern, i amb la col·laboració dels seus germans Ramon i Narcís.
El seu gendre, Valentí Esparó i Giralt bastí un taller de maquinària, aprofitant la part de la fàbrica Bonaplata que no fou destruïda, i fou una de les bases de La Maquinista Terrestre y Marítima.
Dades dels Països Catalans 