(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1833 – Madrid, 27 maig 1896)
Historiador. Estudià medicina a València. Treballà a Madrid com a funcionari destacat, en diversos negociats i ministeris.
Col·laborà a la premsa periòdica. És autor d’alguns estudis històrics.
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa. Creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de Xixona.
Comprenia les foies de Xixona i de Castalla, la vall de Biar, el terme de l’Alforí i, separats per la governació d’Alacant, els termes d’Elx, i de les Salines d’Elda.
Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
(País Valencià, 1707 – 1833)
(o de Sant Felip) Antiga demarcació administrativa, creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de Xàtiva (o de Sant Felip).
Comprenia la Costera (excepte la vall de Montesa), la Vall d’Albaida (excepte l’Alforí i Agullent), la Valldigna, un sector de la Safor i de la Ribera Alta.
Fou suprimida definitivament amb la divisió provincial.
(País Valencià, 1707 – 1833)
Antiga demarcació administrativa creada pel govern borbònic. Fou anomenada també govern, partit o corregiment de València.
Comprenia l’Horta (excepte Picassent, Alcàsser, Silla i Beniparrell, que eren de la governació d’Alzira), el Camp de Túria, els Serrans, amb Sinarques, i el Racó i part de la Foia de Bunyol (Xiva, Xest, Bunyol, Godelleta i Setaigües) i de l’Alt Palància (Sogorb, Altura, Xèrica, Navaixes, les Alcubles, Sacanyet, Begís i Teresa de Begís).
Fou suprimida definitivament el 1833, amb motiu de la divisió provincial.
(Castelló de la Plana, 26 febrer 1833 – València, 5 març 1884)
Arxiver i bibliògraf. Llicenciat en dret a la Universitat de València, el 1860 va obtenir el títol d’arxiver a l’Escola Superior de Diplomàcia. Fou bibliotecari de la universitat valenciana i col·laborà a la “Revista de Valencia” i “Las Provincias”.
Li foren premiats els estudis: Memoria sobre la introducción de la imprenta en Valencia i Reseña histórico-crítica de los principales monumentos que de la época de don Jaime el Conquistador se conservan en la ciudad de Valencia.
(Perpinyà, 1833 – )
(SASL) Institució. Fundada amb el nom de Societat Filomàtica de Perpinyà. El 1839 es denominà Societat dels Pirineus Orientals, Ciències, Belles Arts, Arts Industrials i Agrícoles, fins que el 1843 adoptà el nom definitiu. El seu primer president honorari fou Francesc Aragó.
En un començament constava de la secció de ciències, arts i agricultura, amb 39 membres, i la de literatura i belles arts, amb 28 membres. El 1867 el nombre de seccions arribà a tres. Publicà un Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire du Roussillon.
Relacionada amb altres societats estrangeres, veié interrompuda la seva activitat a causa de les guerres del 1870 i el 1914. De fet, no reprengué amb força fins el 1933, però la guerra del 1939 li significà un nou col·lapse.
Des d’un començament s’interessà sobretot pels problemes locals, però tingué una actuació força negativa respecte a la qüestió de la llengua. Fins el 1880 Armand Izarn, secretari de la secció de lletres, no demanà la creació d’una secció per a l’estudi del català. Tanmateix, malgrat aquest canvi d’orientació, no s’ha significat mai en aquest camp.
(Oliva, Safor, 1 març 1762 – Madrid, 9 març 1833)
Marí i matemàtic. Germà de Gabriel, ingressà a la marina (1778); es distingí a la guerra del Francès i fou diputat a les corts de Cadis.
Liberal, hagué de viure retirat durant les etapes absolutistes de Ferran VII de Borbó (1814-20 i 1823-33), si bé en la segona fou nomenat cap d’esquadra.
Deixà obres com Reflexiones sobre las máquinas… de a bordo (1791) i Tratado de artillería de marina (1829).
(València, 4 agost 1763 – 25 juny 1833)
Arquitecte. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València, n’esdevingué acadèmic de mèrit (1785) i director.
Fou arquitecte major de la ciutat de València, on projectà i dirigí la construcció del Teatre Principal, l’Escorxador i el Cementiri. També dirigí les obres de la universitat i les de diversos ajuntaments (Algemesí), presons (Dénia) i cementiris (Catarroja, Massamagrell, Paterna, Riba-roja) del País Valencià.
(Palma de Mallorca, 28 juny 1833 – la Real, Mallorca, 20 desembre 1909)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Mallorca i s’ordenà de sacerdot el 1858. Ingressà a l’Oratori de Sant Felip Neri (1864) i es retirà a fer vida de penitent a l’ermita de Sant Honorat, de la muntanya de Randa (1890).
Desitjava unir-se a algun orde religiós, però el bisbe de Mallorca li impel·lí a fundar la congregació de missioners dels Sagrats Cors, devoció que ell sempre havia fomentat. Féu la fundació el 1890 i l’any següent li era confiat el santuari de Lluc, com a seu de la nova congregació; allà residí fins al 1906, en què passà a viure a la Real, l’antic monestir cistercenc, on establí el moviment de la congregació.
Del seu vivent fundà també una casa a l’església de Sant Gaietà de Palma de Mallorca. Té incoat un procés de beatificació.
(Palma de Mallorca, 8 setembre 1833 – 1906)
Jurista. Fou vocal corresponent de la secció primera de la comissió general de codificació i president de la comissió encarregada de redactar el projecte de llei que havia de contenir les institucions forals de les Illes Balears (1899).
Encara que l’articulat que preparà la comissió el 1903 no prosperà, fou la base de la compilació del 1960, i la seva Memoria sobre las instituciones de derecho civil de las Baleares, escrita cap al 1880, ha exercit una influència notable.
Dades dels Països Catalans 