Arxiu d'etiquetes: 1832

Martí i Franquès, Antoni de

3 Respostes

(Altafulla, Tarragonès, 14 juny 1750 – Tarragona, 20 agost 1832)

Científic i botànic. Noble, de la casa pairal d’Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d’Ardenya. Estudià a Cervera (1762-64). Membre de la Societat d’Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres.

Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805).

Membre de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en el mesurament del meridià de París pels Països Catalans.

El 1798 s’instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d’experimentació de les plantes. En 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, l’Haia, Amsterdam i Brussel·les.

El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on sostingué una tertúlia sobre temes científics.

L’Institut d’Estudis Catalans té instituït el Premi Martí i Franquès.

Dou i de Bassols, Ramon Llàtzer de

7 Respostes

(Barcelona, 11 febrer 1742 – Cervera, Segarra, 14 desembre 1832)

Jurista, polític i economista. Germà d’Ignasi de Dou. Doctorat en lleis per la Universitat de Cervera (1765), on fou deixeble de Josep Finestres. Va residir a Barcelona del 1770 al 1776 i després tornà a Cervera, on guanyà la càtedra de dret canònic i, més tard, la de dret civil (1789).

Ordenat sacerdot el 1795, fou canonge de la catedral de Barcelona. Conseller de la Universitat de Cervera (1805), dos anys més tard va iniciar la docència en el camp de l’economia política, en el qual fou contrari al lliurecanvisme.

Elegit (1810) diputat per Catalunya, fou el primer president de les Corts de Cadis (1811), on defensà els interessos de Catalunya i protestà per l’espoli a què havia estat sotmesa d’ençà del 1714.

Escriví Instituciones del derecho público general de España, con noticia del particular de Cataluña (1800-03), síntesi del dret públic de l’Antic Règim i recopilació dels drets catalans no suprimits pel Decret de Nova Planta; Memoria sobre los medios de hallar dinero para los gastos de la guerra en que está empeñada España (1810) i Equivalencia del catastro de Cataluña con las ventajas principales de Castilla (1822). Difongué també les idees de l’economista Adam Smith, del qual va publicar La riqueza de las naciones nuevamente explicada con la doctrina de su mismo investigador (1815).

Col·legi d’Advocats de Barcelona

31 Respostes

(Barcelona, 1832 – )

Corporació professional. Hi han de pertànyer els llicenciats en dret per a exercir a la ciutat de Barcelona. Instituïda per una cèl·lula reial. És instal·lat al Palau Casades, al carrer de Mallorca. Té una biblioteca especialitzada en temes jurídics de més de 150.000 volums. Des del 1895, conjuntament amb l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, instal·lada al mateix edifici, publica la “Revista Jurídica de Catalunya”.

A part les activitats professionals, com l’Escola de Pràctica Jurídica, té una Comissió de Cultura, que programa actes d’interès públic. El càrrec de degà, de lliure elecció com tots els de la junta de govern, ha adquirit un prestigi ciutadà. Té més de 3.500 col·legiats.

Blanch i Cortada, Adolf

1 Resposta

(Alacant, 11 gener 1832 – Barcelona, 7 febrer 1887)

Poeta, gramàtic, historiador i periodista. Estudià dret i lletres a la Universitat de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes, com “La Renaixença”, de la qual fou redactor de matèries econòmiques.

El 1854 publicà, en castellà, el llibre de poemes Fuegos fatuos, en el qual inclogué, en català, Cants del Laletà. Des del 1859 participà en els jocs florals (el 1868 fou mestre en gai saber) i en fou president el 1869.

Membre de diverses entitats econòmiques, fou secretari del Foment de la Producció. El 1861 entrà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari.

El mateix any publicà la novel·la Los pobres o la esclavitud de Europa i els dos volums, força documentats, d’Historia de la guerra de la Independencia en el antiguo Principado de Cataluña. El 1867, en col·laboració amb Antoni de Bofarull, publicà Gramàtica catalana, i el 1888 hom li edità, amb pròleg de Joan Sardà, les Poesies, que, influïdes per Manzoni i Espronceda, són fidels al romanticisme conservador de l’època.