(Malla, Osona, 5 gener 1831 – la Selva del Camp, Baix Camp, 30 setembre 1868)
Missioner claretià. Ordenat el 1858, predicà a Catalunya i a Segòvia (1861-68).
Assassinat durant la revolució de setembre de 1868, és considerat un dels màrtirs de l’anticlericalisme.
(Montpeller, França, 1768 – Barcelona, 1831)
Industrial. Fundador de l’empresa de productes químics Cros a Sants el 1817.
Convertida en la raó social Francesc Cros i Companyia (1819), fou transformada pel seu fill Joan Cros i Possel.
(Barcelona, 1756 – 1831)
Noble i industrial. Senyor del castell de Sant Vicenç de Castellet (Bages). Creat baró de Castellet el 1797 per Carles IV de Borbó.
El 1793, durant la Guerra Gran, fou capità del gremi de sabaters de la Coronela; d’una posició econòmica benestant, gràcies al negoci familiar de cuirs i importacions, col·laborà en la creació i el sosteniment del batalló de voluntaris de Barcelona i dels cossos de miquelets (1794).
Presidí la Junta de Comerç (1807) i pronuncià el discurs inaugural de la primera càtedra d’economia a Barcelona.
Residí a Sevilla, a Madrid i a Barcelona, al carrer de Montcada, on construí un palau que des del 1970 hostatja part del Museu Picasso.
Morí sense fills de la seva muller, Panda de Duran, i llegà els seus béns a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
(Barcelona, 1831 – 1888)
Escenògraf. Deixeble de l’Escola de Llotja, amplià estudis a París.
A Barcelona treballà per al Teatre Odeon (1865) i, més tard, per al Liceu (decoracions per a Don Carlos de Verdi, i per a L’Africaine de Meyerbeer).
Fou mestre de Joan Ballester i de Francesc Soler i Rovirosa.
Va excel·lir pel seu magistral domini de la perspectiva i per la seva extraordinària sensibilitat pel que fa al color.
(Mataró, Maresme, 1752 – 1831)
Escriptor. És autor d’una relació de l’atac i la crema de la capital del Maresme per les forces franceses, l’any 1808.
(Reus, Baix Camp, 1752 – Barcelona, 1831)
Eclesiàstic. Deixà escrits referents a la Inquisició. Fou molt conegut per les seves iniciatives de caràcter benèfic.
(Reus, Baix Camp, 27 setembre 1831 – Barcelona, 23 novembre 1880)
Comediògraf i periodista. Germà de Marçal.
Dirigí diverses publicacions, entre les quals “La Gorra de Cop”, i escriví peces teatrals, com les comèdies Sistema Raspall (1866) i La qúestió són quartos (1867), i el drama Amor i gratitud (1868).
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1831 – Barcelona, 1881)
Pedagog i periodista. Dirigí un col·legi particular de primer ensenyament a Sant Andreu de Palomar, d’on fou alcalde el 1869.
Dirigí la “Revista Andresense” i divulgà coneixements científics: Manual completo de hilatura de algodón (1876) i Nuevo Catón (1883).
(Corbera de Llobregat, Baix Llobregat, 1769 – Barcelona, 1831)
Escultor neoclàssic. Deixeble de l’Escola de la Junta de Comerç, que el pensionà per anar a Roma.
Amb l’escultor Manuel Oliver va esculpir diverses estàtues, en marbre, de la Llotja de Barcelona.
(Arenys de Mar, Maresme, 7 setembre 1831 – 4 agost 1913)
Comediògraf. Estudià dret a la universitat de Barcelona. De jove fundà al teatre Odeon una societat dramàtica, El Pireo, i dirigí el periòdic “Las Candilejas”, que en depenia.
S’inicià en el món del teatre escrivint en castellà, tot i que a partir de 1864 ho féu exclusivament en català. La companyia La Gata li estrenà Els banys de Caldetes (1865).
Entre les seves comèdies, realistes i sense concessions fàcils, destaquen Un pollastre eixalat (1865), Les ametlles d’Arenys (1866), Les pubilles i els hereus (1869), La mitja taronja (1868) i Dones! (1875), considerada la més reeixida.
Fou mantenidor dels Jocs Florals els anys 1869 i 1887.
Dades dels Països Catalans 