(Medina del Campo, Castella, 11 novembre 1753 – València, 24 juliol 1828)
Militar. Virrei de Mèxic (1813-16). Desterrat a Mallorca pels liberals, el 1823 fou destinat a València.
(Tamarit de Llitera, Llitera, 15 setembre 1828 – Saragossa, 1 desembre 1899)
Poetessa i novel·lista. Publicà llibres de poesia Las violetas (1850), la novel·la Quien bien ama nunca olvida i un recull de llegendes de la comarca.
(Perpinyà, 26 maig 1743 – París, França, 24 maig 1828)
Historiador benedictí. Ingressà a la congregació de Sant Maur, a Tolosa de Llenguadoc (1764). El 1771 passà a París.
Fou membre de l’Institut de França, que li encarregà (1796) la prossecució del Recueil des Historiens de Françe. Col·laborà també a la Histoire litéraire de France i a d’altres obres de divulgació cultural.
El 1826 fundà escoles públiques per a infants a Baixàs i a Pià, al Rosselló, amb la condició que hi fos obligatòria la llengua francesa.
(Callosa d’En Sarrià, Marina Baixa, 1761 – 1828)
Poeta en castellà. Franciscà, fou custodi i bibliotecari major del convent de Sant Francesc de València (1815).
Publicà diversos himnes i poemes -alguns a la premsa-, i escrits de tema religiós.
(València, 28 juny 1828 – 9 gener 1893)
Autor dramàtic. Considerat el fundador de la comèdia valenciana de costums.
Escriví comèdies (Al sa i al pla, 1862; Eixarop de llarga vida, 1862; La capa no sempre tapa, 1876; Hostes vindran…, 1886) i “joquines” en un acte (Misèria i companyia, 1872; Les beceroles de l’amor, 1874; Acertar errant, 1883).
En col·laboració amb E. Escalante estrenà Fugint de les bombes.
(València, 1828 – 1905)
Advocat i polític. Fundador de la revista jurídica “El Foro Valenciano”.
Afiliat al partit conservador, fou president de la Diputació Provincial de València (1880-81) i diputat a corts per València (1891).
Seguidor de Silvela, presidia a València el Cercle Conservador i l’Acadèmia de Sant Carles, a la qual havia ingressat el 1900.
(València, 17 abril 1828 – 20 febrer 1913)
Polític, escriptor i arquitecte. Fou regidor de València en 1869 i batlle el 1870, arran de la revolució cantonal. Federalista fervent, escriví alguns opuscles polítics.
Publicà treballs d’interès sobre arquitectura i urbanisme.
(Manresa, Bages, 1828 – 1890)
Religiós del Cor de Maria. Destacà com a llatinista.
És autor d’una gramàtica llatina (1866) i d’una de castellana (1867), i d’altres dues obres: Gradus ad Parnasum i Tesoro del humanista.
(Castellgalí, Bages, 1828 – Barcelona, 1881)
Jesuïta. Fou catedràtic a la Universitat Gregoriana de Roma.
Autor de Disquisitiones scholastico-dogmaticae (1888-95).
Eren fills de Francesc d’Assís Carreras i Duran, i germans de Lluís.
Gaietà Carreras i Aragó (Barcelona, 1825 – 1878) Argenter i joier. Junt amb els seus germans continuà la casa d’argenteria i joies que havia obert el seu pare.
Josep Carreras i Aragó (Barcelona, 1828 – 1868) Argenter i joier. Junt amb els seus germans continuà la casa d’argenteria i joies que havia obert el seu pare.
Francesc Carreras i Aragó (Barcelona, 1832 – 1881) Argenter i joier. Junt amb els seus germans continuà la casa d’argenteria i joies que havia obert el seu pare. Després fou continuada pels seus fills, com Joaquim Carreras i Nolla (Barcelona, 1869 – 1948) Argenter i joier. El 1915 s’associà amb la família Masriera i fou iniciada la casa Masriera i Carreras SA.