(Tamarit de Llitera, Llitera, 15 setembre 1828 – Saragossa, 1 desembre 1899)
Poetessa i novel·lista. Publicà llibres de poesia Las violetas (1850), la novel·la Quien bien ama nunca olvida i un recull de llegendes de la comarca.
(Perpinyà, 26 maig 1743 – París, França, 24 maig 1828)
Historiador benedictí. Ingressà a la congregació de Sant Maur, a Tolosa de Llenguadoc (1764). El 1771 passà a París.
Fou membre de l’Institut de França, que li encarregà (1796) la prossecució del Recueil des Historiens de Françe. Col·laborà també a la Histoire litéraire de France i a d’altres obres de divulgació cultural.
El 1826 fundà escoles públiques per a infants a Baixàs i a Pià, al Rosselló, amb la condició que hi fos obligatòria la llengua francesa.
(Callosa d’En Sarrià, Marina Baixa, 1761 – 1828)
Poeta en castellà. Franciscà, fou custodi i bibliotecari major del convent de Sant Francesc de València (1815).
Publicà diversos himnes i poemes -alguns a la premsa-, i escrits de tema religiós.
(València, 28 juny 1828 – 9 gener 1893)
Autor dramàtic. Considerat el fundador de la comèdia valenciana de costums.
Escriví comèdies (Al sa i al pla, 1862; Eixarop de llarga vida, 1862; La capa no sempre tapa, 1876; Hostes vindran…, 1886) i “joquines” en un acte (Misèria i companyia, 1872; Les beceroles de l’amor, 1874; Acertar errant, 1883).
En col·laboració amb E. Escalante estrenà Fugint de les bombes.
(València, 1828 – 1905)
Advocat i polític. Fundador de la revista jurídica “El Foro Valenciano”.
Afiliat al partit conservador, fou president de la Diputació Provincial de València (1880-81) i diputat a corts per València (1891).
Seguidor de Silvela, presidia a València el Cercle Conservador i l’Acadèmia de Sant Carles, a la qual havia ingressat el 1900.
(València, 17 abril 1828 – 20 febrer 1913)
Polític, escriptor i arquitecte. Fou regidor de València en 1869 i batlle el 1870, arran de la revolució cantonal. Federalista fervent, escriví alguns opuscles polítics.
Publicà treballs d’interès sobre arquitectura i urbanisme.
(Castellgalí, Bages, 1828 – Barcelona, 1881)
Jesuïta. Fou catedràtic a la Universitat Gregoriana de Roma.
Autor de Disquisitiones scholastico-dogmaticae (1888-95).
Eren fills de Francesc d’Assís Carreras i Duran, i germans de Lluís.
Gaietà Carreras i Aragó (Barcelona, 1825 – 1878) Argenter i joier. Junt amb els seus germans continuà la casa d’argenteria i joies que havia obert el seu pare.
Josep Carreras i Aragó (Barcelona, 1828 – 1868) Argenter i joier. Junt amb els seus germans continuà la casa d’argenteria i joies que havia obert el seu pare.
Francesc Carreras i Aragó (Barcelona, 1832 – 1881) Argenter i joier. Junt amb els seus germans continuà la casa d’argenteria i joies que havia obert el seu pare. Després fou continuada pels seus fills, com Joaquim Carreras i Nolla (Barcelona, 1869 – 1948) Argenter i joier. El 1915 s’associà amb la família Masriera i fou iniciada la casa Masriera i Carreras SA.
(Màlaga, Andalusia, 1828 – balneari de Santa Águeda, Guipúscoa, 8 agost 1897)
Polític. Com a primer cap de govern de la instaurada monarquia d’Alfons XII de Borbó, fou hostil al catalanisme, malgrat passar del lliurecanvisme a una política proteccionista favorable als interessos de la indústria catalana.
Duran i Bas i Mañé i Flaquer, els representants més influents del partit conservador al Principat, després de freqüents controvèrsies sobre el regionalisme, trencaren amb ell.
Morí assassinat per Michele Angiolillo en represàlia per la seva política repressiva envers els anarquistes (procés de Montjuïc del 1896).
(Perpinyà, 19 desembre 1828 – Girona, 1897)
Pintor. Es formà a París amb Couture. De jove col·laborà en revistes espanyoles i europees com a corresponsal de guerra.
Fou professor de dibuix a Girona, on ocupà càrrecs d’importància, com el de president de l’Associació per al Foment de les Belles Arts, i hi fundà l’Ateneu Gironí, del qual fou president. Fou també regidor de l’ajuntament i cònsol de França (1885-97).
Les seves obres Plaça de Sant Marc de Venècia, Novici caputxí en estudi i Tipus del país són al Museu Provincial de Girona.
Dades dels Països Catalans 